Una ocupació coral
Madrid i Brussel·les exploten els recursos sahrauís juntament amb la força ocupant marroquina mentre contribueixen a allunyar la resolució democràtica del conflicte
Activistes del Sàhara Occidental ocupat denuncien un règim d’‘apartheid’ que recorre a la violència per mantenir l’‘statu quo’ i per silenciar les reivindicacions de la població local
Rabat dissuadeix qualsevol intent de dissidència i evita el contacte entre els sahrauís i el món
L’ocupació d’un territori aliè pot ser un projecte compartit entre un pare i un fill. El rei marroquí Hassan II, que va seure al tron durant quatre dècades, potser faria avui uns copets orgullosos a l’espatlla de Mohamed VI, monarca des que va heretar la corona, el 1999. El primer va llançar la invasió per fer-se seu el territori sahrauí que l’Estat espanyol abandonava el 1975; el segon consagra una annexió il·legal que els poderosos de Madrid i de Brussel·les lamenten als platós de televisió i celebren als despatxos.
El canvi de política del govern espanyol en relació amb el conflicte del Sàhara Occidental és una nova demostració que cap de les potències que hauria de vetllar pels drets dels sahrauís està disposada a fer-ho. Pedro Sánchez, líder de la potència administradora del territori, ha declarat que la integració del Sàhara Occidental com a autonomia a dins del Marroc és l’única sortida “creïble i realista”, fent bona l’ocupació que Rabat hi manté. La decisió passa per damunt del dret a l’autodeterminació dels sahrauís reconeguda per l’ONU, un altre actor polític amb compromisos incomplerts en sòl sahrauí.
Tot indica que Mohamed VI va tirar pel dret revelant el canvi de guió escrit per Madrid, una informació sensible que sembla que a La Moncloa haurien preferit que s’hagués mantingut com a confidencial. Al monarca marroquí li agrada fer notar que té la paella agafada pel mànec en la seva relació amb els veïns del nord. El maig passat, obrir la comporta i permetre que 8.000 joves marroquins arribessin a Ceuta –molts, menors i, molts d’ells, nedant– va ser prou per crear un terratrèmol polític com a càstig, amb la caiguda de la ministra d’Exteriors inclosa, després que un hospital de Logronyo atengués per covid el líder de la República Àrab Sahrauí Democràtica, Brahim Gali.
El mur més llarg del món, de 2.720 quilòmetres, separa el territori i la població del Sàhara Occidental. El va construir Hassan II entre el 1982 i el 1987 i actualment té una base militar amb tancs i dotzenes de soldats cada pocs quilòmetres. El preu que té mantenir aquesta maquinària en marxa –uns dos milions d’euros diaris, segons algunes fonts– dona pistes sobre el volum de negoci que Rabat extreu del sòl sahrauí.
La línia divideix les vastes extensions desèrtiques, que no són de l’interès de Rabat, del litoral ocupat, ric en fosfat i en pesca –allà feinegen un centenar de vaixells europeus–. Els sahrauís que hi viuen tampoc són part dels plans del Marroc. Activistes sahrauís denuncien l’apartheid que pateixen al territori ocupat, però ho tenen difícil per fer-ho: “Ells no volen que la realitat dels sahrauís sigui coneguda”, diu Aminatu Haidar, incansable defensora dels drets humans al Sàhara Occidental. L’acció de l’exèrcit per dissuadir qualsevol intent de protesta se suma als intents per evitar el contacte entre els sahrauís i el món: “No deixen que els turistes s’apropin als barris on viuen els sahrauís, amb carrers militaritzats. Si et veuen parlar amb els sahrauís, aquell mateix dia estàs expulsat al Marroc”, afirma en declaracions a El Punt Avui. Durant els darrers anys, les autoritats marroquines han impedit la visita de centenars de periodistes i advocats estrangers a territori sahrauí, fet que contribueix a fer d’aquesta part del món un forat negre dels drets humans.
El Marroc té un centenar de sahrauís tancats en presons situades a més de 1.000 quilòmetres de distància de les seves famílies. Molts d’ells van ser detinguts en unes protestes de l’any 2010 i Human Rights Watch denuncia que en alguns d’aquests judicis s’haurien obtingut testimonis sota coacció i tortura. Uns actes de violència que els activistes sahrauís coneixen bé: “Porta més d’un any reclosa a casa seva amb la llum tallada”, diu Haidar en referència a Sultana Khaya, una reconeguda activista pels drets de l’autodeterminació sahrauís amb residència a Bojador, al sud del territori ocupat: “La tenen en vigilància constant i ella, la seva mare i la seva germana han estat violades múltiples vegades.” Quan altres activistes han intentat visitar-la, diu Haidar, la policia les ha apallissat: “Tinc pendent una operació perquè em van desplaçar vèrtebres a la columna.”
