Governar quan hi ha crisi

Fa no res, totes les administracions tiraven amb pólvora de rei, gastant sense mesura i a compte, com si el crèdit fora il·limitat. Les obres més infructuoses creixien com els bolets; els PAIs més increïbles i agressors omplien la geografia i les butxaques dels especuladors; i els esdeveniments més extravagants ocupaven les pàgines dels diaris. De tot plegat eixien les corresponents comissions, quantitats milionàries que anaven a parar als comptes bancaris d'alguns polítics i «amiguitos del alma»... Era l'hòstia! Doncs, com s'han acabat els duros s'ha acabat la festa i ara tot són lamentacions i tirar-se la culpa els uns als altres.

Els bons governants no són els que saben gastar, sinó els que saben gastar bé (i sense posar la mà a la caixa) i, sobre tot, els que saben prevenir i gestionar les crisis, quan venen. Ara és el moment de veure com s'ho fan els que ens han posat en el merder, per a sortir-se'n. Ja veurem, perquè jo sóc escèptic que els mateixos polítics que sense el més mínim sentit de la realitat actuaven, com a sàtrapes, quadrant els saldos amb crèdits bancaris a l'alça, ara hagen d'enginyar res, sobre tot perquè recórrer als bancs jo no ho poden tornar a fer: se'ls ha acabat el crèdit!

Les crisis, però, es van gestant a poc a poc i al llarg dels anys, dins del sistema en què vivim. Per exemple, l'actual gran fallida de la Generalitat, començà a gestionar-se amb la política grandiloqüent i desvergonyida de Zaplana, que Camps ha elevada al súmmum. Els governs populars que hem tingut i tenim a València, Castelló i Alacant, quina poca vergonya!, són evidents exemples de dispensi embogit, de foment de l'especulació i finalment de corrupció. El fet que tots els alts càrrecs estiguen sota actuació judicial no és cap coincidència.

Més a prop, els sillers i les silleres tenim un altre exemple en el cas de l'actual govern de Baixauli, que serà, possiblement, el més fosc i més malversador de tota la democràcia. Els regidors de l'oposició ens havien de detallar en quants milions d'euros estem empenyorats i per quants anys. I com a Baixauli se li acabà ja fa temps la possibilitat de culpar de res el govern quadripartit, ara d'afrontar les responsabilitats: qui té la culpa que no hi haja un euro en la caixa municipal?

Ja sabem que cada polític tracta de culpar els altres, cosa que fan insistentment els populars, que de tot responsabilitzen Zapatero, de la mateixa manera que els socialistes acusen els populars. Finalment faltava saber a qui responsabilitza Baixauli de la situació per la qual travessa l'ajuntament i curiosament, Baixauli, com els del PP, també culpa a Zapatero, perquè «no esperava la reducció del finançament de l'Estat», i perquè la decisió del govern socialista de deixar-los penjats i sense subvencions «ens ha deixat a tots tocats en la tresoreria».

Pense que el que han de fer els polítics és afrontar la realitat i reconèixer que hem arribat en aquest estat de coses perquè s'ha actuat amb imprevisió, amb eufòria injustificada, amb inconsciència i sense saber-la veure vindre o no voler-la veure vindre, la crisi. Això val tant per al govern central, com per al govern de la Generalitat, però tornem al cas de Silla, perquè quan tothom sabia de la crisi de la construcció (una font d'ingressos municipals importantíssima), dels índex d'atur en augment, i de les fallides empresarials, Baixauli féu uns pressupostos irreals i unflats, «continuistes», segons Melero. En conseqüència, encara no havia passat un mes que s'havien aprovat, Baixauli ha hagut de començar a fer «retallades», segons ha confessat, i malgrat tot no li'n queda ni un duro.

He dit que el bon polític és el que sap gastar bé, el que sap governar quan hi ha crisi i el que sap prevenir. Vull acabar posant un exemple de previsió, en el qual lamente estar al mig, per recordar que gràcies a la insistència del meu partit, el Bloc, que sabérem prevenir fa molts anys el perill, cada dia major, de les inundacions de Silla i que denunciàrem que la responsabilitat era de les obres públiques mal executades per l'administració (carreteres i trens, fonamentalment), gràcies a aquella previsió i a la nostra insistència, finalment tots els partits han acceptat la nostra tesi (el darrer en acceptar-la, per cert, ha estat Baixauli). En conseqüència, tenim en execució unes obres milionàries, a càrrec de l'administració, que seran la salvació de Silla. Això és previsió!

I encara més, i ho pose com un exemple de bona gestió: si s'han aconseguit aquestes milionàries obres a càrrec de l'administració, ha estat gràcies al govern del quadripartit, perquè era la condició que posàvem el Bloc. Lamentablement, els partits que formàrem el quadripartit han optat per silenciar la magnífica oportunitat que fou aquell pacte, al menys en el cas que conte; errors al marge. Com especialment els meu partit sent recança del quadripartit i especialment dels quatre anys que vaig ser alcalde, per això mateix reivindique la previsió que tinguérem, aprovant aquelles obres, que Silla, pel nostre compte, mai no hauríem pogut fer. La nostra previsió, doncs, front a les improvisacions del govern de Baixauli i la seua barreja de regidors, trànsfugues inclosos, és més que evident. Com jo crec més en el judici de la història que en la histèria, he cregut que valia la pena de recordar-ho i, evidentment, que jutge la història.