Símbols d’un desenllaç

No som al final de la guerra d’Ucraïna. Però el desenllaç podria no ser lluny.

Així ho permeten pensar les paraules de Volodímir Zelenski quan afirma que, després de tres mesos de guerra, les properes setmanes seran decisives i, més encara, quan les mateixes autoritats ucraïneses han fet públic que tenen entre 50 i 100 baixes diàries al Donbass, així com que el país necessita 5.000 milions de dòlars en préstecs mensuals per mantenir la supervivència de la seva economia. En altres paraules, el desgast de la guerra comença a fer-se notar excessivament. I ho fa sobre els ressorts d’un estat que comença a trontollar arran dels problemes de liquiditat econòmica i capacitat de resistència militar en determinats fronts.

Certament, Mariúpol ha estat un símbol per a Ucraïna, probablement el més significatiu de tota aquesta guerra. La capacitat de resistència de la població civil i, especialment, de les tropes atrinxerades a la planta d’Azovstal, ha convertit aquesta localitat en el símbol d’una llarga resistència, extenuant i fins i tot heroica envers l’agressió enemiga. De fet, la voluntat de Zelenski de portar el Festival d’Eurovisió del 2023 a aquesta ciutat és un reconeixement d’aquesta causa, legitimada, com vam comprovar dies enrere, per l’estat d’opinió de gran part de la ciutadania dels estats europeus inclinada a favor de Kíiv. Ara bé, Mariúpol també s’ha convertit en un símbol per a la Federació Russa, concretament el d’una llarga persistència, en la qual les possibilitats d’èxit són notables si l’exèrcit rus aconsegueix tallar l’abastiment militar dels EUA i els seus aliats cap a les tropes ucraïneses. Mariúpol, a banda de connectar les àrees del Donbass amb Crimea i crear així una bossa de control de l’exèrcit rus que permet generar una potencial i permanent amenaça cap a Odessa i Transnístria, ha suposat alguna cosa més: el principal port d’exportació ucraïnès ha quedat sota control rus. I això és absolutament determinant per confirmar l’ofec econòmic d’Ucraïna. Sense capacitat d’exportació de cereals, Ucraïna depèn ara de l’ajut econòmic exterior.

Derivada d’aquesta lògica, a més, hi ha la necessitat que els Estats Units i els seus aliats continuïn sense plantejar a curt termini el pagament de l’ajuda militar a Ucraïna. I sembla que així continuarà sent, en la mesura que Washington ha aconseguit un gran símbol que no podia esperar ni en els seus millors somnis: Finlàndia. Aquell estat nascut el 1918, que va ser qualificat per Antoni Rovira i Virgili com l’única cosa positiva que es podia extreure de la revolució bolxevic d’octubre del 1917, que havia estat el primer estat contrarevolucionari europeu contra la Rússia soviètica, que havia lliurat dues guerres contra l’URSS en el marc de la Segona Guerra Mundial i que havia desenvolupat una neutralitat estratègica –forçada– a partir del 1945 envers la seva veïna, va demanar entrar a l’OTAN.

El secretari general de l’Aliança Atlàntica no va trigar a aplaudir-ho, conscient que això implicava obrir un nou front per aïllar geopolíticament la Federació Russa. Un èxit estratègic. Però també més llenya al foc. Carl Gustav Mannerheim, cap de les tropes contrarevolucionàries finlandeses el 1918 i també cap de l’exèrcit finlandès en les dues guerres contra l’URSS, així com president del país entre el 1944 i el 1946, ho tenia molt clar: l’URSS, o Rússia si l’URSS desapareixia, continuaria sent la seva veïna i, per tant, caldria tenir-hi un tracte acurat si es volia garantir la seva independència.