El Líban, el país distòpic

El Líban, un país que viu en uns paràmetres que no s’entendrien enlloc més del món, continua eixamplant els atributs distòpics d’una societat que sobre el paper semblaria impossible. En tres anys, els libanesos han descendit a profunditats inexplorades de l’infern, però la nul·la esperança que es pugui revertir la situació i la percepció col·lectiva que no hi ha cap autoritat nacional ni internacional que vetlli pel seu benestar els impedeix invertir esforços en protestar o en sorprendre’s de la seva desgràcia.

Tothom ho temia: passades les eleccions parlamentàries del maig –les segones des del 2009–, les autoritats han anunciat un seguit de mesures impopulars que faran de la vida de la majoria un exercici de ciència-ficció. Les noves tarifes de la telefonia mòbil i d’internet es multiplicaran per cinc, regulant els seus preus a l’alça a partir del dòlar, tal com ja fan els altres sectors de l’economia. La nova normalitat deixa en fora de joc la majoria, que cobra en lliura libanesa, moneda que en poc més de dos anys s’ha devaluat un 95% en relació amb la divisa dels EUA.

Dos anys de misèria sobrevinguda han xuclat l’esperit contestatari dels carrers i es desconeix l’impacte que pot provocar aquesta mesura. El 2019, quan la fam i la pobresa es propagaven, va ser una nova taxa per a WhatsApp l’espurna de les revoltes més grans vistes mai al Líban. Avui, de motius per a la frustració no en falten: als anuncis per buscar pis a Beirut, molts han de matisar que volen un apartament “amb aigua corrent i electricitat decent” –els preus dels lloguers, això sí, encaixen en els estàndards europeus–. Retrat d’un estat sense voluntat ni capacitat per mantenir la irrisòria xarxa de serveis que oferia fins fa poc, en un país sense polítiques públiques que se sosté a cop d’acció humanitària descoordinada i de donacions internacionals interessades. Els 50 autobusos enviats per França en són una prova: circulaven per les avingudes de París i tindran difícil encaix en l’inexistent urbanisme libanès. Tampoc se sap què se’n farà, atès que el Líban no té xarxa de transport públic.

Dimarts va celebrar-se la primera sessió parlamentària amb els representants sorgits dels comicis. Nabih Berri, líder del xiïta Amal, aliat de Hezbol·là, i president de la cambra des del 1992, va ser reelegit per al càrrec, aquest cop per la mínima. A la votació s’hi van registrar 40 vots nuls amb missatges exigint justícia per a les víctimes de l’explosió del port de Beirut, per a activistes assassinats com ara Lokman Slim o per a víctimes de feminicidis. A la cambra hi havia el diputat Ali Haan Khalil, acusat d’estar implicat en l’explosió del port i objecte d’una ordre de detenció. També el ministre de l’Interior i el cap de la policia, responsables de detenir-lo. Al Líban, mai ningú espera que es faci justícia contra persones influents.