President entre extrems

Colòmbia comença avui un nou cicle polític. Sense candidats de les elits que han governat el país durant els últims cent anys, la segona volta per a la presidència s’obrirà als extrems. D’una banda, l’economista i exguerriller Gustavo Petro, un líder de l’esquerra tradicional que intenta per tercera vegada arribar a la Casa de Nariño; de l’altra, Rodolfo Hernández, un empresari de la construcció sense ideologia definida, que ha arribat al desempat amb un discurs contra la política tradicional, la lluita contra la corrupció i un biaix xenòfob i masclista. Pel camí han quedat el centre i els partits tradicionals, desgastats per un govern, el d’Iván Duque, que no ha sabut donar resposta a les revoltes socials de l’any passat ni restaurar un model esgotat.

Petro i Hernández arriben empatats en tots els sondejos després de protagonitzar una de les campanyes més brutes que es recorden. El candidat de l’esquerra s’entreveia com a guanyador quan es van difondre a les xarxes vídeos gravats durant onze mesos i de manera il·legal de converses dels seus equips de campanya. Allà s’hi despleguen les típiques estratègies d’atac als rivals amb un llenguatge gruixut, però n’hi va haver prou per donar ales a Hernández en la seva croada contra el que anomena “la vella política”. A l’empresari de la construcció, de 77 anys i una fortuna valorada en 100 milions de dòlars, li ha tocat també el rebre els últims dies, amb un vídeo que el mostra ballant en un iot a Miami envoltat de dones, a l’estil Silvio Berlusconi.

En qualsevol cas, les possibilitats d’Hernández són més grans que les de Petro. Sense exposar-se a debats televisius ni entrevistes, ha aconseguit des de TikTok mobilitzar els que estan convençuts que un triomf de l’exguerriller durà Colòmbia a l’anarquia. Tota la dreta tradicional i els empresaris s’han sumat a la seva candidatura, tot i que sense gaire convicció. Hernández és un pragmàtic que va per feina i ha forjat una fortuna a cop de maons. El seu pla de govern no és clar i es basa en promeses d’alt impacte, com ara tancar les ambaixades per estalviar diners i posar fi a la corrupció. Llança frases com ara: “Cal aturar la menjadora”, que es tornen virals a les xarxes. Així va aconseguir en primera volta desplaçar Federico Gutiérrez, el candidat de la dreta tradicional, i obtenir un bitllet per al desempat d’avui contra Petro. El seu cabal electoral, amb tot, depèn més de l’odi a Petro que del seu talent personal.

Petro es presenta com l’esquerra que vol apujar els impostos als rics i beneficiar amb programes socials els pobres. Amb els anys ha modernitzat el seu discurs amb proclames vinculades al feminisme i l’ecologia. I fa tàndem amb Francia Márquez, una dona negra, pobra, mare soltera i activista ambiental amenaçada de mort. Però Petro té el llast del seu passat com a guerriller de l’M-19, un moviment armat desmobilitzat el 1990. També el del seu suport a règims com ara els de Cuba i Veneçuela, que a Colòmbia provoquen urticària, si bé els últims anys se n’ha allunyat clarament. Per a la meitat de l’electorat colombià, Petro és la lepra, el pitjor de l’esquerra en un país que ha estat mig segle en guerra contra les FARC. Per contrarestar aquesta imatge, el candidat ha nomenat assessors moderats i ha dit que no canviarà la Constitució ni buscarà la reelecció. Avui posarà a prova l’efecte de les seves promeses.