Júpiter baixa de l’Olimp

Hi ha una paradoxa en el resultat de les eleccions legislatives franceses de diumenge passat, en què –cal no oblidar-ho– l’abstenció va superar el 50% dels vots. Si bé la nova Assemblea reflecteix de manera més fidel que en el passat la diversitat política del país, amb l’emergència de tres blocs definits (l’aliança liberal-centrista de Macron, la d’esquerres i ecologista liderada per Jean-Luc Mélenchon i l’extrema dreta de Marine Le Pen), aquesta mateixa pluralitat aboca França al bloqueig i, en conseqüència, al perill d’inestabilitat política. El risc de paràlisi existeix perquè, si Macron no disposa ja dels vots suficients per governar en solitari, tampoc hi ha una altra majoria a la cambra capaç d’oposar un projecte alternatiu.

“A partir d’ara, el president de la República Francesa deixa de ser el monarca absolut que ha estat durant cinc anys i passa a ser un simple cap de govern obligat a tenir en compte el seu Parlament”, escriu Jean Quatremer a Libération. França entra en la normalitat europea, tal com el mateix Macron va haver d’admetre quan va obrir la porta a forjar noves coalicions de govern o a pactar les lleis “una a una” a l’Assemblea. Encara que, tal com subratllen diversos analistes, la cultura del compromís no formi part de la tradició política francesa, que ha permès els darrers anys que els presidents poguessin impulsar la seva agenda política recolzats en confortables majories parlamentàries. “El principi de la coalició que sembla tan normal als nostres veïns europeus és, de moment, fermament rebutjat pels partits moderats, tant de dreta com d’esquerra, no pas disgustats de veure ensopegar aquell que, des del 2017, pretén apartar-los de l’escena política”, explica Le Monde en un editorial, en què es fa ressò de l’“antimacronisme” que ha anat guanyant força durant el primer mandat del líder centrista. “Els 43 vots que falten a la majoria per governar fan olor de venjança per part d’aquells que volen rehabilitar el Parlament, és a dir, veure enderrocat el govern”. Però la realitat s’imposa. Júpiter, tal com s’ha anomenat irònicament Macron, ha baixat de l’Olimp a la terra, obligat a canviar el seu exercici vertical del poder i a aprendre a negociar i transigir. Té opcions, tal com assenyala el Financial Times, per poder impulsar el seu programa text per text: “L’esquerra, per exemple, podria donar suport a mesures per accelerar la transició cap a energies netes; el centredreta, la reforma de les pensions”, tot i que aquesta geometria variable “requereix una actitud constructiva que malauradament sembla aliena a la política francesa”. Ho vulguin o no, els partits estan condemnats a l’entesa per afrontar reptes gegantins, des de la transició ecològica al control del deute públic passant per la pèrdua del poder adquisitiu i la disparada espiral inflacionista. No hi ha dreceres a la vista, ni a França ni a la resta d’Europa.