Els ‘tories’, sense rumb
El Partit Conservador britànic ha d’escollir un nou lideratge enmig d’una greu crisi interna pel ‘Brexit’ i la manera populista de governar de Johnson
La batalla ha començat i ja són sis els diputats que s’han postulat
El Partit Conservador britànic està completament trencat. És ara mateix un partit sense rumb i la marxa de Boris Johnson ha de representar l’inici de la recerca d’una nova direcció. En els últims anys, amb el Brexit i l’arribada de Johnson al poder el 2019, el partit ha virat cap a la dreta, s’ha radicalitzat. El sentit de tenir Johnson era materialitzar el Brexit fos com fos. Un cop consumat el divorci amb Brussel·les, la pregunta és: i ara què? El seu mandat ha estat caracteritzat per la seva manera populista i personalista de prendre decisions. El fet que els conservadors vulguin allargar el procés de transició tres mesos demostra que no estan preparats per al relleu.
No serà fàcil trobar una persona de consens. El nou líder ha d’aglutinar els votants del nord d’Anglaterra, laboristes brexiters obrers que van entregar la seva confiança a Johnson el 2019, els votants del sud, tradicionalment conservadors que a les últimes locals van votar liberaldemòcrates, i els votants de Londres, feu laborista. El Brexit serà un tema important a les primàries o els propers anys perquè, tot i que ja no hi ha marxa enrere, sí que s’ha de redefinir la relació amb la UE pel que fa al mercat comú i la unió duanera després del caos provocat a Irlanda del Nord.
Dels candidats que comencen a presentar-se per succeir Johnson. Rishi Sunak, el dimissionari ministre d’Economia que va provocar el tsunami de renúncies que van fer caure Johnson, va obrir la cursa successòria en anunciar que feia el pas al davant. Avui ha estat el titular de Transport, Grant Shapps, i el nou responsable d’Economia, Nadhim Zahawi, qui s’han postulat. També han anunciat candidatura el diputat Tom Tugendhat; l’advocada general del govern, Suella Braverman, i el brexiter Steve Baker, que no tenen opcions.
El favorit diu no
El gran favorit en les enquestes internes conservadores, el ministre de Defensa i exmilitar, Ben Wallace, va dir ahir que no es presentarà a les primàries. No serà gens fàcil per als conservadors trobar un nou líder perquè han de definir el rumb. Cal tenir en compte també que, un cop el nou dirigent arribi al poder, haurà de convocar eleccions generals i els conservadors s’arrisquen a perdre la majoria absoluta de vuitanta diputats aconseguida el desembre del 2019. El fet que Johnson sigui el tercer primer ministre –tots ells conservadors– en sis anys, des del referèndum del Brexit, demostra l’enorme divisió que hi ha no només dins del Partit Conservador sinó també al país. El primer a caure va ser David Cameron, que va dimitir el 24 de juny del 2016, l’endemà de perdre el referèndum europeu que ell mateix va convocar. Tres anys més tard els brexiters del partit es van carregar Theresa May per enlairar Johnson perquè implementés el Brexit.
Dels últims set primers ministres des del 1979 –cinc conservadors i dos laboristes–, només el tory John Major i el laborista Gordon Brown van marxar de manera natural en perdre respectivament les eleccions del 1997 i 2010. Els assassinats polítics més traumàtics han estat els dels tres primers ministres més influents de les últimes dècades. El primer va ser, el 1990, el de la dama de ferro, la indestructible Margaret Thatcher, que, després d’onze anys al poder els barons del propi partit la van apunyalar per l’esquena pel poll tax (l’impost per a rics i pobres) i l’oposició a la unió monetària i política.
El segon va ser el del laborista Tony Blair, que va guanyar les eleccions del 1997 amb una majoria sense precedents amb la tercera via i va facilitar el procés de pau a Irlanda del Nord, però va destruir la seva reputació amb la guerra d’Iraq i el suport a Bush fill. El seu partit el va obligar sis anys més tard, el 2007, a entregar el relleu al seu segon, Gordon Brown. El tercer és el de Johnson. Han calgut les dimissions de cinc ministres i seixanta càrrecs de govern per fer-lo caure. Enrere deixa el Brexit i un partit trencat i perdut.
El gest de la secretària d’Educació
El dia que Johnson va dimitir, dijous passat, el primer ministre va fer una reestructuració del seu gabinet per les múltiples dimissions que es van succeir. Va convocar els nous ministres i secretaris d’estat a Downing Street a primera hora de la tarda, abans de fer l’anunci de la seva renúncia. Una multitud va increpar els nous ministres a la porta mentre anaven entrant. Una d’elles es va encarar a la gent, els va ensenyar el dit del mig i els va cridar “riurà bé qui riurà darrer”. Es tracta d’Andrea Jenkyns, secretària d’estat, precisament d’Educació. Aquest mal gest cap a la gent demostra el nivell de crispació polític que hi ha al Regne Unit i també la pèrdua del codi ètic durant els tres anys de Johnson, marcats pels seus intents de canviar el sistema segons li interessava i de fer servir la mentida i la immunitat moral com a pràctiques habituals per a ell i els que l’acompanyen. Precisament la seva manera de ser ha estat la seva sentència.
