El govern de Draghi, en pausa

El govern d’unitat nacional de Mario Draghi està en pausa, mentre espera que dimecres vinent l’exbanquer comparegui al Parlament i, en funció del suport que tingui i de les condicions que acceptin els socis de l’executiu, decideixi si continua o dimiteix. Almenys això és el que li ha suggerit el president, Sergio Mattarella. Dijous, Draghi va anunciar que dimitiria perquè “la majoria d’unitat nacional ja no existeix”. Va ser un cop d’efecte dirigit als grillini, després que els 5 Estrelles no votessin la confiança al govern –els seus vots no eren decisius–. Mattarella, però, no li va acceptar la dimissió.

L’amenaça de dimissió de Draghi ha servit de descàrrega elèctrica per a tots els partits de la majoria, en particular els grillini. El seu líder, Giuseppe Conte, feia setmanes que torejava Draghi i insinuava que potser sortirien del govern. L’exbanquer, que està acostumat a manar –va posar-se al capdavant del govern per gestionar els fons europeus, i ell era la garantia d’estabilitat– s’ha cansat de l’ambigüitat grillina i ha pres la iniciativa. Fent el primer moviment ha obligat els de Conte a prendre posició, a deixar de marejar la perdiu. La seva dimissió significa: “És això, el que volíeu? Doncs aquí ho teniu. Ara què?” I això és precisament el que estan debatent a corre-cuita i sense èxit els grillini les darreres hores. La dimissió de Draghi els ha tret la posició de força, el poder de fer-lo caure. I els col·loca en una situació molt incòmoda: o fan passos enrere i s’empassen les proclames o accepten el pes de la responsabilitat d’haver fet fora el primer ministre que tant de consens havia obtingut, entre els partits i entre els ciutadans. Dins del moviment hi ha diferents punts de vista i estan valorant què els convé més electoralment.

Mentrestant, què fan la resta de socis del govern Draghi? El Partit Demòcrata d’Enrico Letta és tan devot de l’exbanquer que sembla que el considerin del seu propi partit; no l’han qüestionat mai, els demòcrates, i, de fet, els ha salvat d’anar a unes eleccions que no els convenien. La Lliga i la Força Itàlia de Silvio Berlusconi, per la seva banda, han aprofitat la situació per presentar-se com a formacions responsables i amb visió d’estat. L’exCavaliere i Salvini van dir ahir a la tarda que ja els semblava bé continuar sense els grillini, que van qualificar d’irresponsables, de gent amb qui no es pot confiar, a diferència seva.

El líder de la Lliga, com de costum, fa equilibris entre dues aigües. Ell també era crític amb el govern Draghi, com els grillini, però davant l’abisme de la incertesa no ha volgut deixar passar l’oportunitat de vestir-se d’estatista responsable. Al mateix temps, però, diu que no té cap por d’anar a eleccions anticipades, sabent que les guanyaria la coalició amb la qual es presentarà junt amb Berlusconi i la postfeixista Giorgia Meloni.

Si guanya alguns mesos, Salvini podria mirar de recuperar l’avantatge que la líder de Germans d’Itàlia ha aconseguit sobre seu mentre ell era al govern Draghi i ella l’única oposició. Meloni és la que reclama anar al vot amb més vehemència, segura com està que, si es compleixen les enquestes, ella seria la pròxima primera ministra. Per això, la líder del partit que homenatja Mussolini pressiona dia i nit perquè hi hagi eleccions immediates, és a dir, el mes d’octubre. Seria, ves per on, durant l’aniversari del centenari de la Marxa sobre Roma, l’inici del feixisme. Un acte que dirigents de Germans d’Itàlia celebren amb sopars oficials i tot.

L’opció que té més partidaris és la de trobar la manera d’esgotar la legislatura; és a dir, eleccions a la primavera. Això ho vol el centreesquerra, però també el centredreta, que va de Matteo Renzi a la nova formació de l’exgrillino i ministre d’Exteriors, Luigi di Maio. “És el que voldríem, però per ara sembla molt difícil d’aconseguir”, va dir ahir Di Maio.

Mentrestant, la inflació d’Itàlia ha arribat al 8% interanual, el nivell més alt des del 1986. Draghi, per la seva banda, continua la seva activitat com a primer ministre i dimarts té previst ser a Algèria per enfortir les relacions entre els dos països; és a dir, per intentar reduir la dependència d’Itàlia del gas rus.