Les altres armes del Kremlin

Es compleixen cinc mesos avui de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, amb més de 5.000 civils morts –segons un balanç de l’ONU, que admet que la xifra podria ser molt més elevada– i sense cap perspectiva de pacificació o de negociació. Al contrari. El ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, acaba de confirmar la prolongació del conflicte en reconèixer que Rússia no es conforma amb el control de la regió del Donbass, a l’est d’Ucraïna, sinó que continuarà l’ofensiva de manera “constant i persistent” per ampliar les seves conquestes territorials.

Fins ara, la unitat s’ha convertit en l’arma més potent en mans de la Unió Europea (UE) per respondre a l’agressió de Putin, una reacció concertada que s’ha concretat en l’enviament de material bèl·lic a Ucraïna i la imposició de sancions destinades a debilitar l’economia russa i el seu múscul bèl·lic. El Kremlin, al seu torn, ha respost amb altres armes per forçar l’aixecament de les sancions, principalment el bloqueig de l’exportació de cereal ucraïnès –que incorpora l’amenaça de provocar una crisi alimentària global– i els talls de subministrament de gas al Vell Continent. Ara, el següent pas en el torcebraç que manté amb la UE consistiria a esperar que el cost econòmic de la guerra faci el seu efecte. L’alça dels preus de l’energia provocada pel conflicte impacta en els costos de producció de la indústria i en el poder adquisitiu de les famílies, mentre que l’encariment del diner decretat pel BCE per frenar la inflació alimenta els fantasmes de la recessió i l’atur, de manera que el malestar social s’acumula i es podria traduir en més pressions sobre els governs, atrapats entre l’obligació de pal·liar la situació i el càlcul electoral. L’esperança de Putin, en definitiva, és que l’humor entenebrit de les opinions públiques europees acabi trencant el bloc monolític de les sancions. Per això ha causat tanta commoció la crisi política a Itàlia, un dels països comunitaris més dependents del gas rus. Amb la marxa de Draghi, Brussel·les perd un pilar fonamental en l’estratègia unitària de confrontació amb Rússia –a més d’un soci fiable per executar les reformes que exigeix a canvi dels fons de recuperació europeus– i veu aplanar-se el camí a l’arribada d’un govern a Roma en sintonia amb Moscou. I mentre els Vint-i-set planifiquen economies de guerra, es perceben altres esquerdes a l’estructura com, per exemple, la negativa d’Espanya, Portugal i Grècia a reduir el consum de gas tal com recomana la Comissió Europea per compensar la baixada de reserves per a l’hivern. Són discrepàncies que es poden reconduir, però reflecteixen les dificultats creixents per mantenir un mur granític de contenció contra el Kremlin. A Putin només li cal continuar fomentant la divisió interna a l’altra banda i esperar que la UE es consumeixi en el brou de la pròpia inestabilitat.