Els Jocs del terror

No seria hora que el líder palestí demanés disculpes per l’anomenat Setembre Negre de 1972? Aquesta era la pregunta dirigida a Mahmud Abbas fa quinze dies, en una visita oficial a la cancelleria alemanya. “Des del 1947 ençà, Israel ha comès 50 matances en 50 poblacions palestines. 50 matances, 50 holocaustos. Si volem furgar en el passat, fem-ho”, era la resposta d’Abbas, davant d’un Olaf Scholz glaçat, incapaç de reaccionar. Segurament el líder palestí ha donat respostes semblants, o més dures, en altres ocasions. Se’l continua responsabilitzant del segrest de l’equip israelià perquè era el secretari general de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina i perquè, segons s’ha dit sovint, teòricament va ser-ne el “tresorer” encarregat de finançar-lo.

Aquest cop, l’acusació i la resposta d’Abbas van produir-se al centre del poder a Alemanya, el país d’on va partir l’Holocaust nazi i que ara reconeix com “responsabilitat històrica” la defensa de l’Estat d’Israel. Al damunt, l’escena es va produir mentre es preparaven les commemoracions de l’aniversari d’un atemptat que avergonyeix encara Alemanya, 50 anys després.

Que Scholz no fos capaç de reaccionar és el capítol més recent en el seguit de punts foscos que envolten el segrest de l’equip israelià en els Jocs Olímpics de Munic de 1972. Eren uns Jocs dissenyats per alliberar Alemanya de les ombres de l’anterior experiència olímpica. És a dir, “els Jocs del nazisme” de 1936, amb Adolf Hitler a la tribuna de l’estadi olímpic de Berlín. Munic havia de transmetre al món una nova Alemanya, alliberada, alegre, oberta al món, sota el govern d’un canceller socialdemòcrata, Willy Brandt, un líder carismàtic que a més havia estat a l’exili i havia format part de la resistència contra el nazisme.

El somni va ensorrar-se vint minuts després de les quatre de la matinada d’aquell 5 de setembre. Un escamot de vuit membres de l’anomenat Setembre Negre s’enfilava sense problemes per una tanca de la vila olímpica. Un quart d’hora després eren dins de la casa on dormien els atletes i preparadors de l’equip israelià. Abans de les cinc ja havien matat un dels ostatges, un entrenador, que havia intentat fugir. Van llançar el seu cos davant de la porta de l’entrada. Poc després, mentre s’encenien les alarmes, enviaven la seva reivindicació: volien l’alliberament de 234 presos palestins, a més dels líders de la Fracció de l’Exèrcit Roig, la RAF alemanya, Andreas Baader i Ulrike Meinhof.

No hi havia dubtes que estaven disposats a tot. A la mort del primer ostatge en va seguir una segona, la de l’aixecador de peses Josef Romano, ferit en intentar fugir i a qui van deixar dessagnar-se davant dels ulls de la resta de segrestats.

Van començar les negociacions frenètiques entre el govern de Brandt i Egipte, on volien anar els segrestadors. Hi va haver l’oferiment del ministre d’Exteriors, Hans Dietrich Genscher, per ocupar el lloc dels ostatges a canvi del seu alliberament. No va servir de res. Tampoc un primer intent policial d’irrompre a la vila olímpica, que va ser captat i transmès per càmeres de televisió que, òbviament, també van poder veure els membres de Setembre Negre.

Res no sortia com havia de sortir. El president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Avery Brundage, va interrompre les competicions.

Tot el seguit de despropòsits en el dispositiu policial i la incapacitat política per negociar una sortida a la situació va arribar al seu punt àlgid cap a les deu del vespre d’aquell 5 de setembre. El grup format per l’escamot palestí i els nou ostatges va traslladar-se en un autobús fins a dos helicòpters de la base militar veïna de Fürstenfeldbruck. Teòricament, allà els esperava un Boeing 727 per sortir del país. La tripulació eren policies disfressats, que van optar per avortar l’operació en considerar que no estava prou preparada. L’aparell anava amb els dipòsits de carburant gairebé buits.

L’intent d’alliberament final, ja a Fürstenfeldbruck, va acabar en un tiroteig entre la policia i els segrestadors. No va sobreviure cap dels ostatges; també hi van morir tres membres de Setembre Negre. Un comboi de tanquetes policials que teòricament havien d’intervenir en l’operació van arribar a lloc quan ja no hi havia res a alliberar.

La caòtica operació policial va acabar passada a mitjanit. Els mitjans van trigar encara dues hores i mitja més a saber-ne el desenllaç. L’endemà, a les deu del matí, el president del COI, Brundage, va pronunciar la frase que es va convertir en llegendària: “The Games must go on” (“Els Jocs han de continuar”). Va ser després de la cerimònia fúnebre, en aquell mateix estadi de la capital bavaresa, pels israelians morts.

Els Jocs de Munic van continuar. Hi va haver fites històriques, com les set medalles d’or que es va penjar al coll el nedador dels EUA, d’origen jueu, Mark Spitz. Cada medalla corresponia, a més, a un rècord del món.

Baader i Meinhoff van continuar a la presó alemanya d’alta seguretat de Stammheim. La líder i fundadora de la RAF va ser trobada morta a la cel·la d’aïllament el 1976; el seu company de lideratge va morir al cap d’un any, després d’una altra acció d’un escamot palestí que reclamava l’alliberament de Baader i dos històrics més de la banda terrorista alemanya. En aquest cas, va ser el segrest de l’avió de Lufthansa Landshut, que havia sortit de Palma i que va acabar a l’aeroport de Mogadiscio, a Somàlia. Aleshores el canceller era un altre socialdemòcrata, Helmut Schmidt. L’operació policial va anar a càrrec d’un nou cos d’elit, el GSG9. Els ostatges dins de l’avió van ser alliberats. A Stammheim van aparèixer morts a les seves cel·les Baader i els seus companys en el que es considera un “suïcidi col·lectiu”. Un dia després es va trobar el cos de l’empresari Hanns Martin Schleyer, a qui la RAF tenia segrestat. També aquí hi ha molts capítols encara per esbrinar.