“Estem en una deriva molt autonomista”

Estem en un moment de canvi de cicle i, per tant, ha aflorat aquesta convulsió que segurament ja hi era de manera latent, però que ara ha esclatat en forma de polèmica. El que evidencia tot plegat és que l’independentisme hi és, que la voluntat de voler assolir una república es manté viva, i el que cal és fer una crida a tothom a anar a la manifestació per ensenyar al món, i a nosaltres mateixos, que som capaços de fer-la.

L’ANC no vol alimentar més aquesta controvèrsia. La manifestació és per a tothom qui vulgui la independència com, de fet, ha estat sempre. Només la mobilització ens pot portar a la república, el que fem és apel·lar al sentiment de la gent de sortir al carrer.

No jugarem a aquest joc. Amb Òmnium anem plegats, i serem al seu acte i ells seran a la manifestació, on fins i tot parlaran en l’acte polític. Entre les dues entitats hi ha una entesa que ve de molts anys, des del principi de tot plegat, encara que som conscients que no som una mateixa cosa ja que, per exemple, Òmnium, per definició, té un camp d’actuació més ampli que l’Assemblea.

El manifest està ponderat sobre dos eixos. D’entrada, no avalar l’autonomisme, i l’altre, la necessitat de confrontació amb un estat que no vol que fem la independència d’una manera pacífica, tal com es va demostrar l’1-O, amb un referèndum acordat. I, sobre això, cal recordar que no fa ni quatre dies el president espanyol va refermar la seva implicació amb el 155 i l’unionisme. I el manifest apel·la a això. Cal dir, també, que té la seva línia en comú amb manifestos anteriors. Però cada moment és un moment, i respon a les seves circumstàncies. I aquest any té les seves, amb uns eixos que responen a l’esperit crític i d’empènyer que sempre ha tingut l’Assemblea.

Hi ha decepció. Veiem que hi ha un immobilisme molt alt i una falta de projecte per tirar endavant la independència. És veritat que aquesta legislatura s’ha parlat de diàleg, però ja veiem que això no té cap recorregut. Només cal veure el que han dit fa poc el president del CGPJ o el ministre Grande-Marlaska sobre les infiltracions policials en organitzacions d’estudiants, per no parlar de Pegasus. Veiem que passen els anys i no hi ha projecte per fer la independència. I quan t’has passat cinc anys demanant als polítics que la facin i veus que no s’avança, el to de la crítica puja.

La idea que defensem és que no tindran el nostre vot captiu, que és una idea molt democràtica, i si es vol dir diferent, el que farem és passar, si cal, per davant els partits. El que denunciem és aquesta idea que les úniques opcions independentistes són ells, i que, com va passar a les darreres eleccions, no hi ha més alternativa que votar tres partits que no acaben de fer un projecte per a la independència. I el que diem és que no quedarem captius d’això. Ara bé, encara no estem al final de la legislatura i, per tant, llancem aquesta idea perquè els partits reaccionin. Hi ha temps per fer-ho. No només volem ser queixosos, sinó passar a l’acció perquè hi hagi aquesta reacció i es faci la independència, i que això no sigui només un segell que justifiqui els seus programes per aconseguir vots dels independentistes de bona fe.

No es pot fer sense les institucions...

A les eleccions també s’hi poden presentar agrupacions d’electors. A les municipals és molt freqüent. És a dir, pot haver-hi partits però també altres fórmules.

Hi ha falta d’unitat estratègia, és cert. De fet, és una evidència clamorosa. Ara bé, en certs períodes s’aconsegueix avançar quan es reconeix que no hi ha una fórmula, o via, sobre la taula i cal mutar. I el que denunciem és que, ara mateix, estem en una deriva molt autonomista, en què no es planteja un projecte independentista clar, o per contra es planteja a un termini tan llarg, i fiant-lo a la voluntat de l’Estat espanyol, que ho fa totalment irrealitzable. I davant d’això, el primer que cal fer és alertar que no hi ha aquest projecte. I en això està l’Assemblea, empenyent.

Evidentment. La independència la fa el poble que vol llibertat, a través del dret a l’autodeterminació i l’exercici de la democràcia. Si l’estat matriu no reconeix aquests drets bàsics, això no implica que un poble no tingui dret a exercir-los. I no ens podem enganyar. L’Estat espanyol no té cap voluntat de negociar, i el seu ordenament jurídic està totalment blindat perquè es pugui fer un referèndum. És més, els partits de dretes ja parlen de tornar a introduir al Codi Penal la figura que fer-ne un sigui delicte.

Sobre això, ens podem fer una pregunta. La repressió s’acabarà fent bondat o assolint la independència? No fer la independència és més repressió, i la submissió total a l’autonomisme. I això no pot ser.

Però és que hem d’entendre que la repressió no s’acabarà, perquè ja s’ha obert el meló. Cal tenir present que, ara mateix, tenim pronunciaments favorables d’instàncies internacionals, i cal recordar, per exemple, que els indults van venir l’endemà d’un del Consell d’Europa que exigia la llibertat dels presos. Per tant, hi ha pronunciaments que ens avalen i ens ajuden a fer passes. I si tenim una posició guanyadora, l’hem d’exercir. Potser ara no és el millor moment que hem tingut, però és un bon moment. Ja ha passat un temps de l’1-O, tenim aprenentatges adquirits, sabem quin pa s’hi dona, i dins la UE hi ha manifestacions que qüestionen la repressió de l’Estat.

Esperem que vingui molta gent, i fem una crida a la gent perquè respongui i surti al carrer. És el moment de reclamar la independència davant el món, l’Estat i nosaltres mateixos.

Volem molta gent, molta. Cada moment és un moment, i no cal fer comparacions. És el moment de mostrar la força del moviment.

Ara no ens hem de deixar arrossegar per polèmiques estèrils. És lògic que hi hagi decepció en un país que va estar a punt d’assolir la independència, però ara som aquí i només queda tirar endavant.

No, perquè és just al contrari. L’Assemblea és molt transversal, ja que hi ha gent de tots els partits independentistes.

És el que defensem, i també creiem que ha de ser executat per part de les institucions. I justament com que veiem que no ho estan fent, d’aquí ve la nostra pressió. I dit això, ja entenem que cal ser realistes, i buscar el moment per fer efectiu, de debò, aquest mandat. I això no es pot fer sense les institucions.

Seria una de les fórmules, si és que no es fa abans. El que cal és desencallar la situació, per això parlem de la necessitat de fer un projecte per a la independència. I defensem que no ens hem d’encallar amb plantejaments com “ara o mai”, ja que som conscients que fer-ho demà mateix no és realista. Però sí que volem un horitzó definit. Som raonables com a entitat i el que no farem és buscar l’enfrontament per imposar un projecte o altre per assolir la independència. El que volem és que aquest projecte sigui efectiu i realista i que no depengui de la voluntat d’un estat que va just en direcció contrària.

Pot ser que no, ja que també podria ser que els partits al final es moguessin. Les convulsions d’aquests dies poden ser fins i tot un bon senyal, ja voldrien dir que tenim sang a les venes i que ens mou l’objectiu per assolir la independència. La mala notícia potser seria que no hi hagués cap tensió i que ens haguessin instal·lat, definitivament, en l’autonomisme.