“Hem de deixar d’entretenir-nos en què va fallar l’1-O”

Com ho fem des del 2012, que és quan vam acordar que l’Assemblea la lideraria des del punt de vista organitzatiu i nosaltres hi donaríem suport. Aquest és el pacte i la dinàmica que hem mantingut, i mantenim, fins ara. Creiem que és una bona aliança i ens mantenim en la fórmula. Dit això, aquest any l’encarem amb la mateixa determinació de sempre. Som societat civil i ens toca una responsabilitat, que és la de contribuir a la mobilització d’aquesta societat civil. Perquè el carrer és una de les eines, no pas l’única, més poderoses a l’hora de visualitzar els objectius i fer pressió.

No excessivament. La història no comença amb nosaltres, i només cal fer un exercici de bona memòria i s’observa que des de la diada de 1976 ja es veu que hi havia dos discursos: el de Miquel Roca i el de Jordi Carbonell, que mostren dos relats molt diferents sobre com calia abordar la recuperació de les llibertats nacionals de Catalunya. Per a nosaltres, que hi hagi soroll, no és problema. A la Diada del 2017 Òmnium es va presentar amb un lema, Democràcia, que és un concepte que se sustenta en el pluralisme i la diversitat de veus. Una de les grans forces del moviment és justament aquesta, que és divers. Potser és veritat que aquest any s’accentuen més les diferències que els punts en comú, però des d’Òmnium, potser perquè som optimistes i constructius de mena, el que ens agrada és treballar per ampliar aquelles coses en què estem d’acord. I en les essencials hi ha un gran acord en l’independentisme.

Insistim una mica en el mateix. Més que de la Diada, o fins i tot de la manifestació en si, aquest és un manifest de l’Assemblea. I, per tant, màxim respecte per una organització que està liderant des del 2012 les manifestacions. És la seva posició, i no és gratuïta, i ve d’un nou secretariat nacional que té la necessitat de dir què ha vingut a fer. I des de la nostra perspectiva, màxim respecte a una entitat no només amiga, sinó còmplice.

A Òmnium, tot el 2020 i 2021 hem estat fent un treball, que per tant no és fruit d’avui o ahir per veure què diem aquesta Diada, d’anàlisi de la situació. I aquesta tasca s’ha fet a partir de valorar què vam fer l’1-O, que per a nosaltres és el moment de màxima acumulació de força que ha tingut Catalunya en els últims 300 anys. Hi ha coses que òbviament no van funcionar, entre d’altres perquè no som una república, però n’hi ha d’altres que sí. I segurament una de les que vam fer millor va ser articular quatre potes que van alineades i juntes. Una és la institucional, on hi són govern i Parlament; una altra, els partits; una tercera seria la societat civil organitzada, i una última, la ciutadania mobilitzada. I quan fem el treball d’analitzar el present, cal aplicar un gran angular i no reduir -ho tot, només, a una d’aquestes potes. Perquè si no avencem no és, només, un problema dels partits o, només, de la societat civil organitzada. No podem cedir a la temptació de simplificar l’anàlisi i dir que la culpa és, només, dels altres.

Som conscients que potser vam mitificar una mica la força que teníem, perquè si realment n’haguéssim tingut tanta ara tindríem el que no tenim. Per tant, ens cal ser més, ser més forts, ser a més llocs, millor organitzats i tenir més intel·ligència col·lectiva o maduresa de llarga mirada. Perquè una de les coses que van passar el 2017, i que ja ens podem dir, va ser que es va generar una expectativa que allò seria un plis-plas. I això forma part de la immaduresa política col·lectiva, perquè cap procés de transformació política contemporània, cap, ve d’un plis-plas.

Gens. L’ANC sap que estem contribuint a fer que la manifestació sigui un èxit i hi vagi el màxim de gent. Que el president Aragonès decideixi no anar-hi per raons que són perfectament legítimes, no fa variar la nostra posició . Al nostre acte polític també hi serà la presidenta de Junts, representants de la CUP o sindicats. El fem des del 2018, i sempre hem aspirat a comptar amb les complicitats amb les quals a Òmnium li agrada treballar, que és tot l’espectre de sensibilitats que conformen l’univers independentista. A nosaltres no ens sobra ningú, perquè si volem fer la independència necessitem tots els independentistes. I nos ens limitem només a aquest perímetre, ja que també vindran, per exemple, representants dels comuns. Nosaltres treballem per a aquest 80% que defensa la fi de la repressió o el dret a decidir. Ens resistim a pensar aquest país en termes de fractura, d’un 50% i un 50%.

No serà un discurs de rigor. La nova junta tenim coses a dir, i les volem dir.

Som una junta que neix amb continuïtat amb la que va protagonitzar l’1-O. I aquest canvi ve forçat perquè, després de fer una anàlisi de la situació, l’entitat entén que el moment reclama noves formes de fer i propostes sobre la taula. I aquest és el repte que tenim. Des del febrer estem dient que la situació és complexa, que no avança, i que necessitem replantejar com estem treballant. I això demana nous marcs i complicitats. Després d’haver fet aquest treball de diagnosi, a Òmnium arribem a aquesta Diada amb una maduresa reflexiva que ens permeti cartografiar el que ens faltava i que no teníem, i que ens cal si volem tornar a plantejar una confrontació amb l’Estat. I això orienta tot el treball que hem de fer i que, bàsicament, passa per tenir allò que no teníem. Perquè, en el fons, això és molt simple: va de guanyar, i nosaltres treballem per fer-ho, sabent que com a entitat som únicament un instrument i no volem cap mena de protagonisme.

Òmnium és, i vol continuar sent, justament això, un pont entre sensibilitats diverses. Estem parlant d’una entitat amb gairebé 200.000 socis i que en els darrers dotze anys ha multiplicat per deu la seva base social. Som una entitat que recull la transversalitat del moviment i, m’atreviria a dir, del país. Durant molts moments dels últims anys, Òmnium no només ha aconseguit sumar agents que semblaven incompatibles, sinó que aquesta suma tingui un efecte multiplicador. Per tant, ens agrada dir que som pont i catalitzador.

Quan, al febrer, Òmnium ja parla de crear nous marcs i noves complicitats, no només està dient que cal tornar a seure i parlar, sinó que cal replantejar moltes qüestions que han provocat que, durant cinc anys, com a objectiu estratègic no hàgim avançat. Per tant, no es tracta de dir “anem a reprendre això”, sinó de modificar-ho tot. Partim de la idea que aquest cicle està exhaurit i cal obrir-ne un de nou. No es tracta d’entretenir-nos en què va fallar l’1-O, que Òmnium ja ho ha analitzat i de manera autocrítica, sinó de mirar endavant. On som ja ho sap tothom. Cinc anys després, el que cal és avançar i construir.

És cert que, en part, la posició que adopta cada agent de l’independentisme depèn de com s’interpreta l’1-O. És així. És cert, també, que en els cinc anys que han passat des d’aleshores, les posicions s’han modulat, que no vol dir que hagin canviat. I encara que això determini les estratègies que cadascú posa sobre la taula, a nosaltres el que ens importa és discutir, justament, sobre aquestes estratègies. Això és el que ens farà avançar, no les interpretacions. Tenim un gran acord estratègic, arribar a la independència, i el debat, per nosaltres, ara és sobre els instruments. I des del punt de vista, tots són legítims. Ja sigui un nou referèndum, una declaració unilateral, unes eleccions plebiscitàries o una taula de negociació. La qüestió no és si són mecanismes vàlids, sinó si són útils per avançar. I treballar per com fer-los compatibles, és ara la nostra batalla. Perquè el que ens manté encallats, és justament el pensar que de tots aquests instruments, ha de ser només aquest o aquest. I no hi ha moviment d’emancipació nacional que treballi amb un de sol per assolir els seus objectius. I més en un com el nostre, que és tan plural i divers.

Aplicant la mateixa anàlisi d’abans, la qüestió aquí és si com a instrument és útil o no. En tots els conflictes similars que pugui haver-hi hagut, la taula de diàleg ha estat un instrument que s’ha posat sobre la taula. Sense anar gaire lluny, el moviment d’alliberament basc hi ha aspirat des del principi. Per tant, i en teoria, el panorama internacional ens diu que com a mecanisme és vàlid. Però és útil? És evident que encara s’ha de veure i aconseguir que ho sigui, perquè ara no ho és. Ara bé, també s’ha de dir que això és així perquè l’Estat espanyol no se la creu, la saboteja, i dicta de què es pot parlar i de què no. I, a més, tampoc té el consens de tot el moviment independentista.

Com a nova junta, som aquí per dir les coses clares. I això exigeix tractar la ciutadania amb maduresa. I per això al juny ja vam dir que això ja no va de tot o res, blanc o negre, sinó que la cosa és molt més complexa. Per dir-ho simple, no vendrem fum, i assumim que la independència no vindrà ni demà ni d’aquí a tres mesos, però tampoc volem que sigui d’aquí a trenta anys.

És una lluita absolutament estratègica. No és una lluita ni parcial ni subalterna. Òmnium dedica molts dels seus recursos a aquesta qüestió. I ens hem posat, fins al fons, en els debats parlamentaris sobre aquesta qüestió, parlant clar i encara que ens hagi generat costos.