‘Bella ciao’ a ‘El Hormiguero’

Laura Pausini, una de les cantants més famoses d’Itàlia, s’ha negat a cantar Bella ciao al programa El Hormiguero, d’Antena 3. Pausini havia d’aconseguir que endevinessin una cançó. Pablo Motos –el presentador que tant ha contribuït a blanquejar Vox amb els seus massatges a Santiago Abascal– es va confondre i va començar a cantar Bella ciao. La resta de la taula s’hi va afegir amb entusiasme, però Pausini els va frenar en sec. “No, no, no! És una cançó molt política, i jo no vull cantar cançons polítiques”, va dir. L’episodi, és clar, ha entrat en campanya. Qui més l’ha instrumentalitzat és Matteo Salvini, que va córrer a penjar a les xarxes la foto de Pausini amb la notícia del rebuig a Bella ciao i l’escrit: “Estima per Laura Pausini.” Durant tot ahir, les etiquetes de lloança de l’actitud de Pausini van ser tendència a Twitter, promogudes per perfils d’extrema dreta.

I és que el fet de considerar Bella ciao massa política, o que pot dividir o ofendre una part de la societat –qui? Els feixistes?– és un mantra de l’extrema dreta que ha pres força els darrers anys. El gener del 2018, al barri de San Saba, a Roma, es va inaugurar una placa per homenatjar un veí que, durant l’ocupació nazi, va salvar una família jueva de ser deportada, amagant-la a casa. A l’acte era previst que es cantés Bella ciao i uns quants pares van protestar. “És una cançó massa política”, van dir, també; com si no fos polític arriscar la vida per salvar una família jueva de l’horror nazi. Al final, un grup de pares, els fills de l’homenatjat i un dels supervivents van decidir cantar Bella ciao fora de l’escola, emocionats i dignes.

El gest de Pausini ha agradat molt l’extrema dreta, perquè no se l’esperaven: és coneguda per pronunciar-se a favor dels drets LGTBI.

Amb els hereus del Partit Feixista a un pas de guanyar les eleccions segons els sondejos, que una de les figures més mediàtiques del país repeteixi un mantra de l’extrema dreta es pot considerar una anècdota? Més aviat constata que hi ha hagut una involució antifeixista i, per tant, democràtica, al país. Pausini i els qui en defensen el gest obliden que l’antifeixisme és un dels fonaments de la constitució italiana.

I de qui és patrimoni Bella ciao? No pas només de quatre nanos amb caputxa. El congrés de la Democràcia Cristiana (DC) del 1976 es va concloure amb Bella ciao. També cantava Bella ciao Tina Anselmi, la primera dona ministra d’Itàlia, de la DC i partisana. Andrea Gallo, un dels capellans més populars, la cantava a missa. Bella ciao ha esdevingut un himne antifeixista i, per tant, de democràcia. Perquè sí que és una qüestió política: sense antifeixisme no hi pot haver democràcia.