“La guerra a Ucraïna s’hauria pogut evitar”

Hi hem arribat per tres motius. Un és el tancament en fals de la Guerra Freda. L’incompliment dels acords, verbals i escrits, que hi van posar fi va donar lloc a una seguretat europea, primer sense Rússia i després contra Rússia. Impedir un poder europeu autònom en el món era i és una prioritat bàsica de Washington. La tensió amb Rússia és la solució. En segon lloc, els mateixos fracassos de la frustrada democratització soviètica. Els espectacles de l’elit russa per ser propietària d’allò que abans només administrava, els seus tres cops d’estat i el seu gran desfalc del patrimoni nacional, van contribuir a incrementar el desig d’antics súbdits de Moscou per convertir-se en vassalls dels Estats Units a través de l’ampliació de l’OTAN. Després de la promesa de “democratització del socialisme” de Gorbatxov, va venir la realitat d’una restauració autocràtica de Ieltsin i Putin. Des d’aquest quadre, la integració subordinada de les exrepúbliques soviètiques amb Moscou no els és gaire atractiva i moltes prefereixen ser vassalls de la Unió Europea i dels Estats Units.

En tercer lloc, la implosió regional del nacionalisme ucraïnès. La narrativa antirussa de les regions de l’oest i el centre no funcionava a l’est i grinyolava al sud. El pluralisme a Ucraïna es basava a mantenir un equilibri entre regions. El 2014, un sector, amb el suport d’Occident, el va trencar i va convertir les tensions en conflicte armat al Donbass, en secessió a Crimea i en descontentament en molts altres indrets d’Ucraïna. El règim rus ho va aprofitar per posar distància amb l’OTAN i consolidar-se ara amb una “curta guerra victoriosa” que neutralitzi els diversos descontentaments interns a Rússia. Per la seva banda, els Estats Units i l’OTAN es van gastar milers de milions de dòlars per modernitzar i armar l’exèrcit ucraïnès i formar 80.000 dels seus soldats, entre el 2015 i el 2020. Així que els preparatius venien de lluny i, en paraules del secretari general de l’OTAN, “han tingut un impacte significatiu” en l’actual campanya.

Això ho vaig escriure el dia de la invasió i ho continuo considerant probable. El suport de la societat russa a Putin no és fanàtic ni ideològic, sinó pragmàtic i despolititzat: en general, amb Putin la vida no ha empitjorat a Rússia. A ulls de la població, això compensa abusos, fraus i malifetes: tot menys un retorn als desastres, materials i psicològics, dels anys noranta. Ara, amb les sancions, la vida certament empitjorarà per a la majoria. El contracte social es trenca. Llevat que, des del seu immens poder d’autòcrata, Putin canviï radicalment els seus termes i introdueixi un model socioeconòmic amb més distribució en els sectors socials més modestos i majoritaris, serà molt difícil mantenir el seu règim. Amb mera repressió i ideologia mobilitzadora, el suport a una guerra llarga i dura en què Occident vol fer sagnar Rússia, fins i tot amb atacs contra territori rus i atemptats a Moscou, com estem veient, serà complicat.

Per Rússia, l’“operació militar especial” passarà a ser guerra en territori rus. Això vol dir que augmentarà la seva intensitat. Fins ara no hi ha hagut destrucció d’infraestructura ni míssils contra els centres de poder de Kíiv com va passar a Belgrad o Bagdad. Però, sobretot, es concreta l’amenaça nuclear, ja que una guerra a Rússia, segons la doctrina vigent, permet utilitzar armes d’últim recurs per defensar la integritat del país. Això és molt seriós.

Edgar Morin diu que “no tot està perdut allà on subsisteixen forces pluralistes, en l’Estat, fora de l’Estat, contra l’Estat, on els poders són encara compartits, on encara hi ha desordres i llibertats”. Com que el sistema autocràtic bonapartista rus deixa molt poc terreny a tot això, és impossible canviar-lo institucionalment i gairebé tot depèn de la voluntat del cabdill; la seva oposició només pot ser desesperada, radical i tendent a l’enderrocament. D’alguna manera hi està condemnada pel mateix règim que contesta. I en això pot coincidir amb l’interès de l’oligarquia occidental, adversària de tot el que tingui a veure amb potències autònomes i independents al món. Occident somia un canvi de règim, tornar a un règim rus subaltern com el de Ieltsin, però Rússia és massa gran per ser colonitzada i dominada.

No crec que sigui una relació sòlida, perquè el poder personal i autoritari no és ni molt compatible amb relacions de confiança ni delegable. Totes dues coses són necessàries per crear institucions i aliances supranacionals robustes i eficaces. A més, no s’ha d’oblidar la secular voluntat de potència autònoma de Rússia i la seva delicada posició geogràfica entre dos imperis més poderosos que ella. A l’oest té la Unió Europea, governada per institucions oligàrquiques i no democràtiques com ara la Comissió, el Banc Central Europeu i l’OTAN, i a l’orient, la Xina, un règim de partit únic que tampoc té la democràcia en el seu nord sinó l’estabilitat, i que té una economia deu vegades més gran que la russa. Hi ha, això sí, una coincidència d’interessos, sotmesos tots dos al marcatge militar i econòmic d’Occident. Per això la reacció de la Xina a la guerra ha estat prudent, per una banda subratllant el respecte a la sobirania i integritat territorial d’Ucraïna i, alhora, identificant l’ampliació de l’OTAN fins a les portes de Rússia com l’arrel de les mateixes provocacions que ella pateix a Taiwan i al mar de la Xina Meridional. La presentadora de la televisió xinesa Liu Xin va resumir a l’abril l’exigència occidental que la Xina s’afegís a les sancions contra Rússia d’aquesta manera: “Ens diuen: «Ajudeu-nos a lluitar contra el vostre soci rus perquè després puguem concentrar-nos més bé contra vosaltres.»”

Del que no hi ha cap dubte és que anem de dret cap a un planeta més calent, amb les catàstrofes que això comporta, i que estem perdent un temps que no tenim, com a espècie, per evitar un desastre. Durant l’antropocè, el vell món dels “imperis combatents” és una insensatesa que ajorna la necessària integració mundial que el segle necessita i que Gorbatxov va reclamar en el seu dia. El liberalisme va ser un avenç històric contra l’antic règim i els privilegis de la noblesa, però el que tenim ara és una cosa ben diferent: un neoliberalisme contra el poder públic dels estats que defensa els interessos de les finances, dels grans monopolis, de l’especulació i d’una petita oligarquia rendista en què deu potentats concentren més riquesa que el 40% de la població mundial. Rússia i la Xina són països de desigualtat i oligarquies, però el seu pecat és que mantenen un control sobre les finances i els monopolis, de manera que són capaces de protegir l’interès públic contra les multinacionals i la classe rendista. Això és molt més clar a la Xina que a Rússia, però si el règim rus té futur serà aprofundint en aquesta direcció xinesa: més productiva, menys parasitària, més social i més autoritària. El resultat pot ser un cert pol “no occidental” contra el neoliberalisme que impliqui el conjunt dels països emergents. Sembla que estem entrant en alguna cosa així, amb el G7 cada vegada menys capaç de dictar les seves regles a la resta del món.

La UE germanocèntrica ha estat desmantellada com a imperi sobirà a conseqüència de les seves pròpies sancions. S’ha convertit en subalterna dels Estats Units. Washington ha aconseguit trencar la relació energètica d’Alemanya amb Rússia, cosa que perseguia des dels anys setanta, i està incorporant la UE a la seva lluita contra la Xina, que és el primer soci comercial europeu. L’aberració és extraordinària. Alemanya i França plegades tindrien capacitat per refermar una política exterior i de seguretat diferent, però no hi ha rastre d’això. Els polítics alemanys han renunciat a la distensió i es rearmen –amb armes dels Estats Units–. Una nova generació de manifestos incompetents, amb Ursula von der Leyen presidint la Comissió i la ministra verda d’Exteriors, Annalena Baerbock, al capdavant, lidera un nou atlantisme i una russofòbia amb tons venjatius que farien les delícies dels seus avis. Ja veurem què passarà quan les societats i les economies nacionals d’Europa paguin el preu d’aquesta subordinació en forma de recessió. Al maig, el president xinès, Xi Jinping, va dir al canceller alemany, Olaf Scholz, una cosa molt senzilla però que ho resumeix tot: “La seguretat europea ha d’estar en mans dels europeus.”

Si haguessin accedit a concedir ni que fos la meitat dels punts que Rússia va presentar als Estats Units i a l’OTAN al desembre, és a dir, la neutralitat d’Ucraïna i la retirada d’infraestructures militars de l’OTAN de l’entorn de Rússia, la guerra es podia haver evitat. Però no ho van voler. I a tot el món s’entén, almenys en el Sud global, on la contaminació informativa és menor, que desplegar míssils i infraestructures militars d’una potència rival al costat de la frontera d’una superpotència nuclear –cosa que fan des de fa 25 anys– és una provocació insensata. Fins i tot el papa ho ha mencionat.

Va ser un èxit i una esperança per a tota la humanitat que el dirigent d’una superpotència promogués com a metes el desarmament nuclear universal i la cooperació internacional amb l’objectiu d’afermar una “nova civilització” en un món integrat, com deia Gorbatxov. Allò va ser una gran ocasió perduda perquè els interlocutors de Gorbatxov no hi estaven interessats. Va ser un èxit per a Rússia que un dirigent que concentrava tot el poder en la seva persona el transferís a cambres representatives. Això no té precedents en la història secular del poder moscovita, tant amb el tsarisme com amb l’anomenat “comunisme”. Aquest precedent queda per al futur de Rússia. Va ser un èxit per a l’Europa central oriental que la potència imperial es retirés incondicionalment de tot aquell espai sense haver estat derrotada militarment. Respecte a Alemanya, li va tocar la loteria, perquè sense Gorbatxov encara estaria dividida. Respecte als errors, crec que va sobreestimar, en general, la capacitat de reforma de l’Occident capitalista. Un error concret va ser no condicionar la reunificació alemanya a la sortida d’Alemanya de l’OTAN, cosa en què la població alemanya estava d’acord.