“Meloni ja adopta un perfil d’‘establishment’ moderat”

En el meu article en concret, parlo dels tres àmbits que considera la política exterior italiana. Primer, el Mediterrani, on podem esperar més inestabilitat, un augment dels preus dels aliments i de les immigracions subsaharianes i on veiem que l’únic país que havia obtingut un resultat positiu de la primavera àrab, Tunísia, ha patit una fractura institucional. També veiem que Líbia, un altre país important per a Itàlia pels temes energètics i de la immigració, és actualment un polvorí.

La Unió Europea (UE). La pandèmia ha posat de manifest una notable capacitat de reacció, com també el conflicte d’Ucraïna, amb el suport immediat als refugiats ucraïnesos. Però hi ha altres aspectes problemàtics, com ara la qüestió d’Hongria i el compliment de les normes institucionals i de l’estat de dret en alguns membres. Això va lligat al futur polític d’Itàlia, a qui governarà i les aliances amb les dretes sobiranistes i antieuropeistes de la UE.

El tercer cercle fa referència a les relacions amb l’OTAN. La guerra d’Ucraïna ha propiciat una consolidació de l’atlantisme en els partits italians i una ruptura pública de molts partits com ara la Lliga, que eren filorussos. A nivell parlamentari, és molt difícil trobar avui en dia partits antiamericans. Hi ha, finalment, un aspecte perillós relatiu al vintenni 2001-2021 nord-americà d’ocupació de països com a mètode per exportar la democràcia manu militari. Aquest fracàs dels EUA i dels seus aliats, entre els quals hi ha Itàlia, no s’ha d’oblidar.

Afortunadament, els votants poden canviar d’idea fins a l’últim moment. Però és cert que els últims sondejos donen un èxit notable al centredreta, amb una Lliga dèbil, una Força Itàlia encara més dèbil, però uns Germans que podrien obtenir fins a una quarta part del vot.

Meloni admet que el seu partit no té prou classe dirigent per governar el país i s’obre a empresaris i a altres líders econòmics. No és l’única que diu aquestes coses. En una entrevista recent, Giulio Tremonti, ministre amb Berlusconi i ara candidat per Germans d’Itàlia que sona com a possible titular d’Economia, va dir: “Nosaltres sabem molt bé que no podem renegociar amb la UE, que no hi podem trencar.” Per tant, ja estan adoptant un perfil d’establishment moderat, especialment en qüestions econòmiques. Crec, per exemple, que en la flat-tax [tipus impositiu únic], Meloni va més amb peus de plom que Salvini, que la situa en el 15%.

No crec que hi hagi elements comparables. El feixisme i la violència feixista arriben després de la Primera Guerra Mundial, en un context de debilitat institucional en què a Mussolini el van posar amb el suport de la dreta moderada i el rei. No veig avui aquest marc de violència política. Hi ha el president Mattarella, hi ha un Banc d’Itàlia molt seriós i preparat, hi ha la UE... Més aviat hauríem de pensar en les tensions socials dels anys de plom [anys setanta del segle passat]. Em preocupa més quines polítiques d’ajuda s’adoptaran per a les capes dèbils, en vista de la inflació, el cost de les factures de l’energia i el gas, els salaris, l’atur...