“Vostè ha vist les ajudes de Draghi?”
L’encariment del cost de la vida centra les preocupacions dels italians
El govern sortint afirma tenir plans per combatre la crisi energètica, en un país tenallat pel deute i la disminució de la població
Les previsions oficials apunten que, el 2050, només un de cada dos italians treballarà
El dia de les eleccions, a Roma molta gent ja pensa en l’endemà. És el cas de la Marisa, una vídua d’una setantena d’anys que viu d’una pensió de 450 euros mensuals. “He hagut de recórrer a un raconet que tenia, però els racons també s’acaben”, sospira. Exvotant del Moviment 5 Estrelles –“pensava que ho farien millor”–, ahir no es va acostar a les urnes. “Per què?”, es pregunta. “Tothom diu que Draghi [el primer ministre sortint] ha donat ajudes, ara i durant la pandèmia; vostè les ha vistes? Jo no!”
L’encariment de la factura de la llum i el gas –s’ha més que triplicat– està en boca de tothom i, com que som a Itàlia, tothom hi troba el culpable: els anteriors governs que han seguit polítiques energètiques equivocades i han fet el país dependent del gas rus, o els referèndums que van descartar l’alternativa nuclear. “Per un antiamericanisme injustificat”, puntualitza Alberto Mastrocoa, un antic treballador de les oficines de la Fiat. El fet és que hi ha poca confiança en els plans que Draghi ha impulsat per combatre la crisi energètica. Des del govern, s’envien senyals tranquil·litzadors en el sentit que, si Putin decideix tancar del tot l’aixeta del gas, Itàlia té acumulades prou reserves per passar l’hivern. A més, asseguren que han aconseguit diversificar les fonts de subministrament, de manera que, gràcies a això i a les mesures d’estalvi, els ciutadans no hauran de patir.
Som al districte de Nomentano, no gaire lluny de l’estació de Termini, un barri considerat de dretes on es van instal·lar antics jerarques de Mussolini després de la Segona Guerra Mundial. També hi ha simpatitzants del centreesquerra, com ara l’Anna i el Franco, que votaran sense cap mena d’il·lusió el Partit Demòcrata de Letta, “només per mirar d’aturar Meloni”, aclareixen. Per ells, la precarietat a Itàlia va començar amb Berlusconi i les seves polítiques de privatització –de la sanitat, de l’escola...–, però retreuen al centreesquerra d’aquells anys no haver-lo apartat del poder aprovant una llei contra el conflicte d’interessos. Sobre la factures energètiques que tant preocupen, reconeixen que ells disposen de prou ingressos, però tenen amics que “estan al límit”.
La qüestió és com podrà Itàlia ajudar empreses i famílies sense haver de recórrer a l’endeutament, tenint ja un deute que supera el 150% del seu PIB. Per acabar-ho d’adobar, la pujada dels tipus dictada pel BCE encareix encara més els interessos, mentre que les previsions apunten a una contracció del 0,7% de l’economia per a l’any vinent.
No és estrany, així, que els joves mirin el futur amb aprensió. “El govern dedica zero polítiques d’ajudes als joves”, afirma la Vittoria, una estudiant de farmàcia de 25 anys del sud d’Itàlia que denuncia l’èxode laboral de la seva generació. Un fet inquietant tenint en compte l’últim estudi oficial sobre l’evolució demogràfica del país, que preveu que, el 2050, només un de cada dos italians estarà en edat de treballar. Amb aquest panorama, qui pagarà les pensions i el que quedi d’estat de benestar?