“Sempre hem d’insistir que els del Pirineu no som ciutadans de segona”

Els cinc consells comarcals i l’Aran ens reunim sovint per gestionar els interessos comuns, valorant les nostres mancances i les fortaleses, i reivindicant les necessitats comunes: xarxes viàries, telecomunicacions i accessos a nuclis aïllats. Això últim és molt important, perquè tenim molts nuclis agregats en un territori amb orografia complicada. Necessitem més suport. Cal tenir en compte que les subvencions no haurien de ser per nombre d’habitants, sinó per les necessitats que hi ha. Això ho reivindiquem contínuament.

Exactament, 34 nuclis agregats. Això són 34 dipòsits d’aigua, 34 enllumenats, 34 accessos i 34 problemàtiques diferents. No es pot atendre, tot això, des d’un despatx de Barcelona, com va passar, per exemple, durant el confinament de la covid. S’ha de conèixer el territori.

Sí, i això va ser absurd. La densitat de població és la que és, i nosaltres, si sortim a passejar pels camins, no ens trobarem ni de casualitat. Concentrar l’activitat d’hostaleria en uns horaris determinats no només no tenia sentit, sinó que era contraproduent. En el nostre cas, hauria estat millor espaiar els horaris, per evitar que la gent coincidíssim tots a la mateixa hora. També eren absurdes les limitacions comarcals. Jo soc de Vilaller, i tenim un municipi d’Aragó, Montanui, que és a només quatre quilòmetres del poble. És absurd fer aquests confinaments d’aquesta manera, i és l’exemple de com es prenen decisions sense tenir en compte les zones de muntanya.

La mancança principal que tenim a muntanya és l’arrelament de la gent al territori. Hem d’aconseguir retenir talent, també, però en general la gent. I això requereix un bon desenvolupament territorial. No podem oferir llocs de treball quan no tenim uns accessos en condicions. Que per a un desplaçament habitual calgui fer una hora i mitja de camí per carreteres amb quatre o cinc punts negres és un problema que cal solucionar com més aviat millor. Això és bàsic per aconseguir que les nostres poblacions dupliquin algun dia el nombre d’habitants, o potser que el tripliquin.

A l’N-230 hi ha una circulació de 3.000 vehicles diaris, dels quals 500 són vehicles pesants, amb una orografia complicada, plena de revolts. Això fa que no sigui àgil i que hi falti seguretat. Fa temps que reclamem al ministeri una solució. Però no es tracta només de carreteres. També les connexions a internet són molt importants per al futur de les nostres comarques.

Per atreure talent i retenir població, necessitem unes telecomunicacions eficients. I, ara mateix, la fibra òptica només la tenim a la capital de la comarca. Tenim limitacions a Vilaller, per exemple, on entre el ministeri i la Generalitat no es posen d’acord encara sobre qui ha de donar permís per fer passar la línia per l’N-230. Aquests problemes burocràtics ens generen dificultats importants. Molta gent es plantejaria la possibilitat de venir a viure al territori o d’arrelar-s’hi si tingués una bona connexió a internet. Nosaltres ja fem tot l’esforç que podem. Durant la pandèmia, vam haver d’instal·lar una wifi gratuïta a la sala de plens a Vilaller perquè hi havia gent que havia de teletreballar i no tenia una xarxa potent per fer-ho. Ens hi anem adaptant, però, és clar, sempre és el mateix: municipis petits, amb poc reconeixement financer perquè sempre va en funció del nombre d’habitants, i, és clar, hem de tenir un plus per ser al Pirineu, perquè no és fàcil amb les dificultats que hi ha. En tots els programes electorals se’n parla, de fer coses al territori. Doncs això: aquí també hi som, paguem els mateixos impostos que qualsevol ciutadà d’un altre lloc, tenim mancances reals, i els ciutadans fem un esforç extra per tirar endavant.

És una entitat important a la comarca. Mancomuna serveis: serveis socials, ambientals, residus, joventut, turisme, cultura... Són diferents serveis que, per separat, alguns municipis potser no podrien donar. Ens preocupem que sigui una actuació equitativa als tres municipis. Tots sabem que la Vall de Boí és un motor important, però també el Pont de Suert ha de rebre els serveis que necessita com a capital, i Vilaller, més petit, també té el seu encant i les necessitats dels seus ciutadans també s’han de cobrir. El consell també col·labora a donar identitat, a donar a conèixer la marca Alta Ribagorça entre els ciutadans i els visitants.

També som zona starlight, de reconeixement Unesco. Les Falles, és cert, són la nostra festa per excel·lència. És indescriptible, el sentiment fallaire. És molt gran, no hi ha paraules per descriure el que vivim la nit de Falles de cada municipi. És curiós, perquè som en una comarca molt petita, però cadascú té la seva peculiaritat a l’hora de fer les Falles. Jo convido tothom que ho visqui un cop a la vida. És una nit màgica. Ja sé que és un tòpic, la nit màgica de Sant Joan. Però aquí a l’Alta Ribagorça és encara més especial.

Hem de vetllar des de les institucions per tal que la festa no mori d’èxit. No podem trencar aquesta tradició; s’han de continuar fent, intentant que no es massifiquin malgrat l’interès que el reconeixement de la Unesco els ha donat. Amb la pandèmia hem tingut l’experiència d’aplicar-hi un control molt estricte, amb llistes, inscripció prèvia i una gran supervisió. Cal vetllar perquè tothom la pugui gaudir, però estar amatents perquè no es creï un problema de massificació.

Era una magnífica oportunitat per als nostres territoris, per a l’esport de neu, i per al reconeixement de les nostres zones naturals. També hauria significat una acceleració de les infraestructures que fa temps que demanem. No ha estat una bona notícia ni per al Pirineu ni per a l’Alta Ribagorça.

No crec que hi hagi culpables directes, sinó situacions sobrevingudes en cada moment. S’ha allargat massa la decisió de prendre-hi part, i això crea incertesa, dubtes. I els dubtes generen que hi hagi aquestes dinàmiques dels governs, fins que finalment alguns no han accedit al que el COE proposava.

Bé, és que nosaltres no tenim aquestes relacions dolentes. Això ho deixem per als de les grans capitals. Com sempre, el Pirineu queda a part. Nosaltres no tenim aquests conflictes amb Aragó. Concretament, miri: a Vilaller compartim una central hidroelèctrica amb Montanui, que és d’Osca. Compartim població, gent que treballa en un costat i dorm a l’altre. No tenim aquestes diferències.

Bé, la gent potser ja n’està cansada. Ara bé: si es decidís que sí, a mi em semblaria perfecte. Però ara s’hauria de començar a treballar per la candidatura des del minut u. Què necessiteu al Pirineu? Podeu donar-hi cabuda? A partir d’aquí, treballar, rebre els finançaments que toquin per tirar endavant. Primer ens ho hem de creure nosaltres, el Pirineu, i després rebre el suport suficient de les institucions que en poden donar.

L’estació de Boí Taüll era una de les seus de la candidatura, perquè l’esquí de muntanya a partir de l’any vinent ja serà esport olímpic, i per tant el 2030 podíem ser seu olímpica. I està preparada. Al febrer s’hi van fer els campionats d’Europa d’esquí de muntanya, i aquest 2023 hi tindrem els campionats del món. Els participants no serien gaire diferents dels que vindrien en uns Jocs Olímpics. Els mecànics de l’estació són una gent admirable, treballen la neu com ningú. Al febrer n’hi havia poca, però la van treballar de manera que el campionat d’Europa va ser un èxit total. És clar que hi ha el canvi climàtic. Però també acumulen molts anys d’experiència treballant amb la producció i el manteniment de neu en tota mena de condicions climàtiques. Hi ha una expertesa que ens dona molta seguretat i moltes garanties, i l’Alta Ribagorça i Boí Taüll poden donar cabuda a proves d’uns Jocs Olímpics d’hivern i fer que siguin un èxit del territori. Si convé, estem prou preparats per tirar-ho endavant.