“Ens hem de coordinar entre ciutats i creure’ns el territori de Ponent”

La primera vegada m’hi vaig trobar: el cap de llista hi va renunciar poc abans i m’hi vaig haver de posar. La segona, si fa no fa, també va ser en una situació complexa, i vam aconseguir una ratificació molt potent. Ara, després d’un mandat amb pandèmia i tot plegat, ha estat una decisió molt rumiada. La reflexió que hem fet és que, per fer una millora de la gestió i que es consolidi i la societat la faci seva i per tant sigui irreversible, cal una mica més. Teníem la sensació que no havíem generat un canvi efectiu, i volem consolidar-lo.

I la primera legislatura, el PSUC. Els socialistes hi van manar setze anys; CiU, vuit, en diversos períodes. Ara n’encadenem set. Crec que aportem un estil diferent que volem mantenir a la Paeria.

És una manera més oberta de governar, sense tancar-nos en un despatx. Hem creat comissions de participació, com la de Cultura, parlem amb la gent... És un canvi profund per a la institució. Faltava una oficina d’atenció ciutadana i hem decidit aprofitar un local que havia quedat buit. Hauríem preferit que s’ho quedés una activitat privada per donar més vida al centre històric, però després d’any i mig hem vist que l’havíem d’aprofitar i destinar-lo a l’atenció al ciutadà. És un servei que potser no es veu tant com ara arreglar carrers i reasfaltar places, però és important per al ciutadà. En altres àmbits, igual: joventut, gent gran... Viure bé en un lloc és una sensació subjectiva i depèn molt dels serveis, de la vida que hi ha en aquesta ciutat.

La situació comercial és complicada. Però a tot arreu passa el mateix. Aquí, al cap i a la fi, no hi ha hagut tancaments massius dels negocis. A Barcelona, en canvi, han tancat moltes botigues. Tots els que viuen del turisme van tenir un problema gravíssim amb el confinament. El que està fent més mal als negocis és Amazon, AliExpress i tot això de comprar per internet. Ens omplim la boca amb el “quilòmetre zero”, però comprem coses per internet que és impossible que siguin tan barates si venen de la Xina. De fet, no sempre ho són. Cal que la gent entengui el valor del comerç de proximitat. Si tenim un servei al costat de casa, per què cal buscar-lo per internet? Tenim problemes en el comerç, és clar. Però com tothom. També tenim un problema de percepció: no tenim grans empreses, sinó moltes de petites i mitjanes. Aquest nervi econòmic hi és, però no es veu tant com la gran indústria. I fem de capital d’un entorn on també es creen negocis i hi ha moviment.

Si cau una inversió a Bellvís, per exemple, estic content. Perquè això dona ocupació a tothom, també a gent de Balaguer. I nosaltres també donem ocupació i vida a tot el territori que ens envolta. Si una empresa de Castellserà busca treballadors, nosaltres li’n podem proporcionar. I si són treballadors que venen aquí a buscar feina, els nostres serveis d’ocupació els atenen. El problema és que el món està girant cap a la logística. Portar coses d’un lloc a un altre. Però cal que algú faci aquestes coses! Les ciutats i pobles de l’eix de l’A-2 s’estan desenvolupant gràcies a aquest model, fent molts polígons pensant en la logística. Però també és important fer coses i atreure inversions industrials. En aquest sentit, una ciutat com Balaguer pot ajudar molt a vertebrar i mantenir un gran territori.

Miri: ara es destinen tots els ajuts del govern a evitar el despoblament als pobles petits, i Balaguer, per volum de població, ja no hi entra. Això és un error, i fa temps que els ho estic dient: si feu llocs de treball a Balaguer, la gent dels pobles petits es mantindrà en aquests pobles, perquè tindrà feina a prop. I això passa arreu. Si Artesa té activitat, això dona vida a Oliana, que és al costat. Calen nuclis de desenvolupament. I si n’intentem crear de petits a les Avellanes o a Àger, per exemple, potser no en sortirà un de prou gran, i molta gent acabarà marxant a Lleida o allà on hi hagi feina. Però un nucli prou gran per atreure inversions potents pot aconseguir que aquesta gent no hagi de marxar. Una dada: Balaguer no decreix, però la comarca sí que ho està fent. A nosaltres no ens interessa que passi això. Miri els incendis: es van apagar perquè hi ha gent als llocs, pagesos que cuiden el territori i intervenen quan hi ha un problema. Però tots aquells territoris, sense ningú, seria un desastre per a tot el país. He notat un canvi en el govern de la Generalitat. Ara em sento més escoltat. Si vols que al Pallars s’hi visqui no només de quan els altres hi anem a buscar bolets o a veure natura sinó tot l’any, representa que hem de fer coses allà. No és només Balaguer, sinó el conjunt de la regió.

Quan Miquel Pueyo [alcalde de Lleida, també d’ERC] es va presentar a les eleccions, li vaig dir: “Si guanyes, hauríem de fer trobades de capitals de comarca i coordinar-nos tot el territori del pla de Ponent.” Se’n va fer alguna abans de la pandèmia, ara caldrà reprendre-ho. En petites coses podem fer-nos la competència, però estratègicament hem de ser aliats. Ara ens coordinem: si a Cervera fan l’Aquelarre, jo no faré una festa popular aquell dia. Si a Tàrrega fan la Fira de Teatre, els altres podem fer de teloners abans amb una programació que escalfi motors, però no contraprogramar-nos. Abans aquesta coordinació no existia.

Molt. I, a més, amb un cert menyspreu. Ens hem de creure el territori de Ponent. Fer de capital també és deixar fer. Nosaltres ho intentem amb els pobles que tenim al voltant. Cal tenir una mirada territorial, de Ponent, de vegueria. És el nostre referent natural. Si et dic que vaig a Cervera a fer no sé què, la sensació és que vaig a prop. Si et dic que vaig a Igualada, que no és gaire més enllà, ja tinc la sensació d’anar lluny.

Sí. I les bones idees acaben madurant. Vallverdú parlava d’unes coses que en aquell moment no eren generals. Va ser un avançat a la seva època. Per a la majoria, això era la província de Lleida i prou. Tenir el tros de terra, anar de vacances a Salou, potser a esquiar al Pirineu, i cap interès en res més, ni en els pobles i comarques del costat. Però els pobles i ciutats vertebrem un territori que té una cohesió natural: la vall del Segre, en podríem dir. I això té molt potencial conjunt. Per exemple, amb la implementació d’aquests nous projectes de reaprofitament ramader i agrícola per generar noves energies. Tenim molt terreny per créixer i a Balaguer ja tenim en marxa algun pla pilot d’aquesta manera d’aprofitar el que ja som.

És cert que el centre històric ha aconseguit coses interessants. I la gràcia és aconseguir fer-les funcionar, més enllà del paper. Nosaltres ens vam trobar amb un viver d’empreses que ens havien dit que s’havia obert i no era així. I aquestes noves instal·lacions d’iniciativa pública mouen, però no transformen. Fan que la gent hi vagi, però no que s’hi quedi a viure. Cal un pas més. Estem parlant amb la Generalitat a veure si surten plans de barri que puguem dedicar a l’habitatge. És el gran problema. El centre històric és una trama de barri islàmic, de carrers molt estrets i cases molt estretes: un habitatge típic del centre pot tenir una habitació en cada pis i per anar a fer un riu has de pujar i baixar escales. El sector privat ha fet molt poc per canviar això. Només s’han fet tres edificis nous a la plaça Mercadal i alguna iniciativa puntual en un parell de carrers, i era part de gent que hi apostava expressament. El gran creixement, en canvi, era a l’altre costat del riu, on tot era més fàcil: fer un forat a terra i aixecar l’edifici que volies. Però al centre no es pot actuar així i no s’han fet habitatges nous. Ens falta aquesta entrada d’inversions d’habitatge per transformar realment el barri i que tingui la mateixa barreja social que la resta. Si volem viure a la ciutat moderna que volem ser, a tots els barris hi ha d’haver el mateix percentatge de tot. Si no, segregues, i fas guetos per dalt i per baix. Volem que la ciutat sigui una.

Falta que els serveis urbanístics de la Generalitat facin un recompte de zones verdes, sòl edificable, etcètera, perquè, amb el canvi de planejament que ha suposat la idea del tramvia, ara hi ha retocs a fer.

Al seu moment, el planejament va preveure el cobriment, i encara avui hi ha algú que ho defensa i ho compara amb el que es va fer a Montcada i Reixac. Però, és clar, a Montcada i Reixac hi passa un tren cada tres minuts, i a Balaguer, un cada hora i escaig en direcció a Lleida, i només sis al dia en direcció a la Pobla de Segur. Aleshores, quan el 2014 es va tenir la certesa que hi havia una alternativa com la del tren tramvia, s’hi va apostar: un tren que, quan surt del nucli urbà, pot circular a 90 o 100 km/h, i quan va per dins es pot conduir com un tramvia de la ciutat de Barcelona: pot aturar-se fàcilment, tornar-se a engegar ràpid, amb uns protectors com tenen els tramvies per disminuir el risc d’accidents, etc. Nosaltres demanàvem que es desplacés l’estació cap al sud, perquè no tallés el passeig cada cop que passés el tramvia i afavorir la cohesió urbana fins a la Impacsa i generar més canvis i millores urbanes.

El projecte de la conversió del tren en tramvia està encarregat. Falten aquests retocs que li comentava. Un cop tinguem el projecte, cal la tramitació urbanística i exigir-ne l’execució a la Generalitat. En la seva primera fase, és clar. El primer tram serà entre el carrer Urgell fins a 120 metres després del carrer Tarragona. Quedaran uns trams en uns sectors que Balaguer encara no ha desenvolupat: entre el carrer Urgell i la carretera que enfila cap a Camarasa, i el tros entre el carrer Tarragona i la variant. Però, un cop feta la primera fase, haurem de continuar amb la transformació. De fet, ja s’estan fent alguns canvis. A Balaguer hi havia quatre passos a nivell, que cal fer desaparèixer. Dos dels quals desapareixeran amb la conversió en tramvia, i els altres dos ja s’està treballant sobre el terreny per retirar-los.