“La breu”

Liz Truss es va presentar com la nova Dama de Ferro, com la successora de Margaret Thatcher i va acabar completament fosa. Va guanyar les primàries amb la promesa d’abaixar els impostos per fomentar el creixement, tot i que la inflació era al 10,1%. Ella i el seu amic i ministre de Finances, Kwasi Kwarteng, van anunciar una sèrie de retallades fiscals sense consultar el seu gabinet el 23 de setembre passat, unes mesures que formaven part d’una visió neoliberal.

L’anunci de les retallades va provocar una caiguda de la lliura i dels mercats financers i va obligar a intervenir el banc central britànic, que va comprar bons de l’estat per una valor de 65.000 milions de lliures (74.700 milions d’euros) per salvar el sistema de pensions.

El 3 d’octubre, Truss i Kwarteng ja van anunciar que reculaven en la mesura per abaixar del 5% els impostos a les 600.000 persones més riques del Regne Unit. Després Truss va recular en una altra mesura i va anunciar que anul·lava la congelació de l’impost de societats a les empreses i que l’apujaria a partir del mes d’abril del 19 al 25%, tal com havia programat Rishi Sunak, el rival de Truss a les primàries. El govern s’estalviava 20.700 milions d’euros amb aquella mesura, però els mercats li demanen més perquè el forat a les finances públiques és de 69.000 milions d’euros.

La setmana passada el partit la va obligar a renunciar a la resta de mesures fiscals i li va imposar Jeremy Hunt com a nou ministre de Finances. Truss va oferir una surrealista roda de premsa en què va anunciar la dimissió de Kwarteng per salvar ella el seu cap que només va durar vuit minuts i va abandonar la sala deixant els periodistes amb la paraula a la boca. Les úniques preguntes que li feien eren per què seguia en el poder si va ser ella qui va dissenyar les retallades fiscals.

Ja no es va recuperar. Dilluns, al Parlament, no va comparèixer per respondre a una pregunta urgent que li va fer el líder de l’oposició, Keir Starmer. Tothom a la cambra es preguntava on era la primera ministra. Després va aparèixer al costat de Hunt, que va anunciar el nou pla econòmic del govern, que bàsicament eliminava una a una totes les mesures de qui tenia al costat, que estava com absent, amb la mirada perduda trista, vençuda. Hunt la va deixar sense arguments.

Dimecres es va intentar recuperar en la sessió de control. Va dir que “ella era una lluitadora, no una persona que ho deixava tot just començar” quan el líder de l’oposició es va burlar d’ella i li va preguntar per què no marxava. Les paraules de Truss, però, no tenien convicció. Se sabia morta políticament.

La sentència per a Truss va ser la dimissió de la seva ministra d’Interior, Suella Braverman, dimecres després de criticar Truss, i les escenes esperpèntiques que es van viure dimecres a la nit al Parlament quan els caps de disciplina del partit van obligar els seus diputats a votar en contra d’una moció laborista amenaçant-los i intimidant-los. S’apunta que al darrere de la dimissió hi havia conspirant Kwarteng, que es va venjar de la que creia que era la seva amiga.