“Hem prioritzat les polítiques d’esquerres, i l’entesa ha funcionat bé”

Són tres anys llargs i, vist des d’avui, es veu que va ser un canvi important per a la ciutat. Nosaltres demanàvem aquest canvi, i l’aritmètica electoral i els diàlegs entre els grups van poder fer efectiu aquest canvi i van permetre la formació d’un govern d’esquerres en un municipi on fins llavors estava governant la dreta, amb governs de diferent composició però que havia liderat Convergència. Nosaltres teníem aquestes ganes de canvi i crèiem que valia la pena sumar. I ho vam poder fer. La CUP va entrar de manera directa al govern i el PSC primer va donar els vots per a la investidura, fins que al cap de sis mesos va incorporar-se al govern municipal. Quin balanç en faig, d’aquests tres anys? Doncs un balanç positiu. I això en un mandat tremendament difícil.

Correcte. A més, hem hagut de tirar endavant amb un equip de govern totalment nou, on només dos regidors tenien experiència prèvia en política local. Vaig començar el juny del 2019 amb tota la il·lusió del món, i el març del 2020 ens va caure al damunt aquesta nova realitat que no esperàvem i que ningú no podia preveure de cap manera. Això ens va obligar a canviar d’un dia a l’altre totes les prioritats i la manera de funcionar d’absolutament tot. Van passar al davant temes que potser no ens havien de tocar a nosaltres, als ajuntaments, com per exemple la gestió de buscar mascaretes per a tota la població perquè al principi ni n’hi havia; la gestió de totes les beques de menjador, en alguns casos greus: són l’únic àpat calent diari que tenen alguns infants, i vam haver de gestionar nosaltres com fer-ho arribar a les famílies... Jo crec que encara ens falta una mica de perspectiva per adonar-nos de tot el que vam arribar a fer. Perquè vam haver de fer molta feina, en tots els àmbits, i ens va afectar a totes les regidores. Hi va haver un aturada total i ens vam haver d’espavilar a fer les coses d’una altra manera. Per exemple, crec que Tàrrega va ser el primer municipi que va haver de fer un ple telemàtic. Teníem previst fer l’aprovació definitiva dels pressupostos el 19 de març, i el cap de setmana anterior va ser quan ens van tancar a tothom a casa. El dilluns li vaig dir al nostre tècnic informàtic que preparés un ple telemàtic perquè, si no teníem l’aprovació definitiva del pressupost, hi havia una sèrie de projectes que no podrien realitzar-se. En dos dies vam muntar el que va ser, si no vaig errada, el primer ple telemàtic en un municipi. A partir d’aquí vam haver de començar a treballar telemàticament a tots els nivells. Vam haver de reinventar-nos. Vam haver de reinventar la Fira de Tàrrega: un esdeveniment conegut arreu i que, a més, celebrava aquell any el quarantè aniversari. Crec que, malgrat tot, tot allò va servir també perquè sortissin noves idees. Ens han posat, a Tàrrega, com a exemple en moltes coses sorgides d’aquesta necessitat creada per la pandèmia.

Per exemple, la festa major. Va ser una festa major confinada, sense poder fer res al carrer. Però la vam fer igual: amb un cartell, amb les activitats de sempre... però d’una manera diferent: a través de xarxes, amb vídeos, lives d’Instagram, trobades virtuals. Teníem concerts contractats que es van fer igualment, a través de xarxes socials i amb els veïns seguint-los des de casa.

És així. A més, Tàrrega té una activitat cultural immensa, a tots els nivells, totes les setmanes de l’any. Pensi en la Fira de Tàrrega: és una fira que va exactament en contra de tot allò que exigien les autoritats sanitàries per combatre la pandèmia: molta activitat al carrer, festa i contacte, improvisació i creativitat, en lloc d’entrades numerades i restringides... Tot i així, la vam reinventar i es va poder celebrar amb uns altres formats. Sortosament, aquesta darrera edició hem pogut tornar a la fira de sempre, amb més força que mai. I Tàrrega és més això. A més de la Fira del Teatre, la quantitat d’activitats que hi ha és immensa. I, de sobte, tot això es va parar. I la gent no es va resignar. Crec que aquest exercici de repensar la ciutat ens ha ensenyat que sempre hi ha d’haver un pla B, i fins i tot un pla C. El dia a dia ens porta a la rutina i a fer-ho tot sempre igual, però la pandèmia va ser una patacada que ens va ensenyar que cal renovar-se i pensar de manera diferent, en lloc de rendir-nos i deixar de fer les coses quan apareix alguna dificultat.

Tot el que hem anat fent ja ha mostrat aquest canvi de polítiques que nosaltres proposàvem, perquè sempre hem fet gestió de polítiques d’esquerres i al costat de la gent. Però pensem que tenim més recorregut. Jo em torno a presentar amb tota la il·lusió i amb més impuls, perquè t’ha quedat aquell regust de no poder fer tot el que hauria volgut perquè les circumstàncies no ho han permès. Amb totes les ganes, doncs, de seguir impulsant un canvi que Tàrrega necessitava.

Han estat prou bones. Ha estat un pacte a tres. Hem estat un dels municipis on s’ha prioritzat l’acord d’esquerres a altres consideracions. La nostra idea, en el moment de negociar, era mirar allò que ens apropava, i el que no ens apropava, reconèixer-ho, perquè és evident que hi és, però si eren temes nacionals, com que no els hem de decidir a Tàrrega, els podíem aparcar i centrar-nos en allò en què sí que coincidíem. Jo en faig un bon balanç.

Jo entenc que una cosa és governar el país i una altra un municipi: són àmbits diferents. Però jo també crec molt en sumar i en treballar en conjunt fent equip. Nosaltres vam sumar per Tàrrega, però penso que a nivell de Catalunya també es pot fer aquest pensament: buscar allò que tenim en comú. I, en aquest sentit, el nostre partit, Esquerra, és al mig: comparteix ideari independentista amb Junts, que és de dretes, i hi podem arribar a acords en l’àmbit nacional, i comparteix un ideari de justícia social i d’esquerres amb la CUP, els Comuns o el PSC, i per tant podríem arribar a acords en aquest àmbit social. És qüestió de voluntat, de tenir ganes d’arribar a acords i, sobretot, de voler tirar el país endavant, que en aquests moments és el que convé.

Ara mateix el nostre partit toca molt de peus a terra i està intentant tirar endavant el país en un moment difícil. ERC sempre ha volgut la independència, però ara hi ha la consciència que la independència no és assolible d’un dia a l’altre, i que la manera d’avançar-hi és el diàleg. Que s’ha de treballar més per aconseguir-ho, segur. La de la independència és una línia de treball que cal seguir i aprofundir. Però no podem perdre de vista que la realitat del país és complexa, la societat està vivint ara uns moments molt crítics: ens ve una crisi econòmica al damunt, molta gent té problemes per arribar a final de mes, per l’habitatge, per moltes coses del dia a dia que necessiten solucions i acció. I penso que ara és el moment d’atendre això, i de fer-ho des de l’esquerra. Sense oblidar els objectius nacionals, però sense fer-los prioritaris, perquè ara no toca això sinó altres assumptes encara més urgents.

Ha estat una oposició molt dura des del principi. Des del minut u. A mi no em van donar els cent dies de gràcia. Des del moment del traspàs va ser difícil. No hi va haver cap traspàs d’informació de l’exalcaldessa ni tampoc dels membres del seu govern. Sort en vam tenir dels tècnics municipals, que ens van posar al dia en tot, i sempre els ho he agraït. Però part de l’oposició sempre ha tingut una actitud dura. Perquè ells van guanyar en vots i els semblava que tot havia de seguir com sempre. Però la política té unes regles i nosaltres sumàvem prou per construir una alternativa, i ho vam fer. Això va ser dur per a Junts, segur, que a més va perdre la presidència del Consell Comarcal de l’Urgell, que fins ara sempre havia estat de Convergència, i també la de la Diputació de Lleida. Allò va ser una triple derrota que penso que encara no s’ha paït, i això es nota en la manera de fer oposició al nostre ajuntament.

Tàrrega és ja la segona ciutat en nombre d’habitants a la demarcació de Lleida, i a més tenim una situació privilegiada: a mitja hora de Lleida i de Tarragona, i a una hora de Barcelona i d’Andorra. I en un eix viari com és l’A2. Caldria millorar les comunicacions en tren, però igualment estem en una situació privilegiada. Es nota en coses com la demanda de sòl industrial. Hi ha empreses de l’àrea de Barcelona i de la segona corona que veuen que ja s’està esgotant l’espai allà i venen cap a aquí a instal·lar-se. Alguns tècnics ja ens parlen d’una quarta corona de Barcelona, on seríem nosaltres. A més, som una ciutat que creix. Malgrat les estadístiques de tot Catalunya, nosaltres, en canvi, seguim creixent: no només per l’arribada de gent nova, sinó també per nous naixements. Fa 7 anys que estem creixent exponencialment. I som ciutat d’acollida, on la gent s’hi sent bé, amb moltes facilitats de tipus esportiu, cultural, educatiu, de salut...

La por hi és sempre, perquè hi ha discursos populistes i gent que els agrada sentir-los. Vox es va presentar el 2019 a Tàrrega, però també ho van fer Cs i el PP, de manera que cap dels tres partits va entrar. Vejam què passa l’any vinent. Vox es tornarà a presentar, i cada mig any venen aquí a fer un acte polític i muntar una mica de xou, però si no hi ha llista d’altres partits de dreta espanyolista que els divideixi el vot, pot ser que concentrin vot i treguin un regidor. Malgrat tot, soc optimista: dels 17 regidors que som avui, tots són demòcrates. I 10 som d’esquerres. Som una ciutat amb molta diversitat i, malgrat tot, s’hi viu bé i la gent es respecta. I sense guetos. No sé per què, però som una ciutat on tenim, en cada barri, la mateixa proporció d’orígens dels nostres ciutadans, sense que en cap zona hi hagi un decantament en un sentit o altre. Tot això facilita el respecte i la convivència, cosa que és vital avui dia.