Gerontocràcia italiana

Rita Levi Montalcini té 99 anys i és premi Nobel de Medicina. Encara treballa. De fet, ni tan sols es pot posar malalta. Si un dia falla a la feina, és possible que el Senat italià perdi una votació i caigui el govern. Així és que l’estabilitat del govern d’Itàlia depèn d’un constipat d’una senyora de 99 anys.

Oscar Luigi Scalfaro en té 90 i comparteix la mateixa responsabilitat. Els senadors vitalicis italians són persones que han destacat en el seu sector i que tenen una nòmina i una responsabilitat pública. En total són set. Com que ara a Itàlia el govern ja no té la majoria al Senat, els set ancians són imprescindibles. El president de la República, Giorgio Napolitano, en canvi, és més jove que ells. En té 82. I el premier Romano Prodi encara va néixer més tard: en té 68. El seu equip de govern pertany a la mateixa generació: Giuliano Amato (69), Tommaso Padoa Schioppa (68), Francesco Rutelli (63), mentre que el president de la Cambra, Fausto Bertinotti, en té 68. Però a Itàlia hi ha una alternativa. Es diu Silvio Berlusconi i per molts quiròfans que hagi trepitjat, no pot negar que ja en té 71. Tots ells es coneixen perfectament. Han governat, han pactat, han presidit institucions i han fet oposició.

Els polítics que aquesta setmana han fet entrar en crisi el govern italià van fer el mateix fa 12 anys. I aquest cop, sigui quina sigui la solució, amb tota seguretat tindrà els mateixos protagonistes que fa 12 anys. Són els de sempre, els que a Itàlia anomenen la Casta. Dels 322 senadors existents, només 52 tenen menys de 50 anys, mentre que dels 630 diputats, només un té menys de 30 anys i 404 en tenen més de 50.
A la resta d’Europa la cosa canvia. Els seus col·legues europeus són d’una altra generació: Nicolas Sarkozy (França) en té 52; Angela Merkel (Alemanya) en té 53; Gordon Brown (Gran Bretanya) en té 56 i el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, n’ha complert 47. Una diferència notable.

La paraula que defineix un grup reduït d’ancians que té el poder és gerontocràcia i se la van inventar els grecs. La gerontocràcia italiana és conseqüència, segons els experts, de l’elevada mitjana d’edat de la gent del país (amb 42 anys, és el més vell d’Europa) i de l’amiguisme.

“Tenir els amics justos”
Pier Luigi Celli és director de la Universitat Luiss Guido Carli i coneix bé aquesta problemàtica. És un dels responsables de l’informe Generar classe dirigent, que es va presentar el 2007. Segons el seu punt de vista, “els que entren en política han estat seleccionats pels que tenen a sobre. I aquests només agafen les persones de qui es refien, que potser són joves, però són menys bons que ells. No són bons, són fidels”.

Aquesta situació provoca, segons Celli, que la classe política estigui “bloquejada” i que “no perdi mai”. Segons el seu estudi, en el sector empresarial i també en el periodístic, la situació és similar. Itàlia, segons Celli, és “una societat de política no meritocràtica. En pocs llocs fas carrera perquè ets bo. A la majoria de llocs hi arribes perquè tens els amics justos. No és una economia de coneixements, sinó de coneguts”. En el camp de l’ensenyament, la situació encara és pitjor. Dels 700.000 mestres i professors al país, només 6.000 tenen menys de 30 anys, segons la patronal Confindustria.

Un altre dels motius pels quals la classe política no es regenera és l’estreta relació entre el sector públic i el privat. “Aquells que no aconsegueixen ser nomenats –explica el professor Celli– tenen una gairebé total garantia de ser col·locats al sector públic o al privat. Ens locals, províncies, organismes institucionals... Si entres a la tutela de la classe política no en surts més”.

Aquesta situació provoca que els joves no tinguin accés als llocs que, per edat, haurien de començar a controlar. Una altra dada significativa de l’estudi és que els italians que se senten més optimistes són els més grans de 65 anys. Els més pessimistes són els més joves de 34, que gairebé no veuen perspectives de millora laboral i salarial.