Netanyahu guanya i acarona la majoria parlamentària
Les enquestes a peu d’urna donaven al líder del Likud la possibilitat de formar govern per només un escó de marge
Els palestins Balad, que lluitaven per entrar al Parlament, esgarraparien quatre escons clau a la dreta
A la seu del Likud no les tenien totes. Els centenars de globus blancs i blaus, els colors d’Israel i del partit, eren un decorat estrany per a una sala de conferències on regnava la prudència. El munt de seients reservats per als seguidors de Benjamin Netanyahu van quedar buits més estona del compte. El partit no els va permetre l’entrada fins passades les deu de la nit, quan les enquestes a peu d’urna van suggerir que la victòria del bloc de dretes que ha de retornar Netanyahu a la cadira de primer ministre era una possibilitat real.
La celebració, però, era tèbia. Per als interessos del Likud, les enquestes a peu d’urna milloraven per poc les perspectives de les enquestes dels dies previs. Anit, encara sense resultats definitius, que no se sabrien fins avui a la matinada, Netanyahu i els seus aliats de dreta i d’extrema dreta tocaven amb la punta dels dits la possibilitat d’aconseguir 62 escons, un escó per sobre de la majoria que permet fer govern. Hi havia moltes coses en joc: un escó de diferència podria decidir si el cap del Likud tornava com a primer ministre o si algun dia acabaria a la presó, arran dels judicis que té oberts per tres casos de corrupció. La clau, semblava, la tenia la formació palestina Balad: les sensacions a peu d’urna els donaven el 3% dels vots.
Capricis del destí
Si el grup acabava obtenint el 3,25%, el partit aconseguiria lloc al Parlament amb quatre escons, esgarrapant-los directament del bloc de dretes de Netanyahu. Coses del destí, el vot palestí havia de decidir sobre Bibi.
Al carrer Jaffa, el cor del Jerusalem israelià, se sentia la urgència d’aconseguir un nou govern de Netanyahu. Molts electors que sortien dels col·legis aprofitaven per passejar per aquesta avinguda ampla de comerços i terrasses mentre queia el sol. De sobte, se senten uns crits. Una trentena de joves patrullen excitats mentre canten el nom del seu líder. Avancen amb els braços alçats onejant banderes que mostren el rostre d’Itamar ben Gvir, el referent de moda de l’extrema dreta israeliana, conegut perquè és tan radical que el mateix exèrcit li va impedir fer el servei militar per massa extremista.
Ultradreta
A mesura que el grup de fanàtics s’obre camí, desenes de persones els dediquen crits d’ànims i admiració. “Ben Gvir ha de guanyar, és el millor”, diu un dels joves del grup. La joventut encara li escampa acne per la cara. Va equipat amb la quipà al cap i duu les patilles rinxolades per damunt de les orelles. “A Jerusalem tenim por quan sortim al carrer”, explica el jove, que demana un govern de dretes fort “que aturi els terroristes àrabs”. El del seu costat va repartint adhesius de Netanyahu: “Jo voto Bibi, però tant li fa; el que volem és un govern de dretes.”
LES XIFRES
Entre la democràcia i l’extremisme
La mateixa unitat que hi ha entre els votants de dretes hi és entre els seus líders. Ben Gvir va votar des de la Cisjordània ocupada, a l’assentament de Kiryat Arba, on va fer saber als periodistes que un vot per ell era un vot per un govern liderat per Netanyahu: “Amb el nostre vot, tindreu Netanyahu com a primer ministre juntament amb un govern nítidament de dretes.” Als districtes ultraortodoxos, s’hi publicaven missatges contradictoris. A les parets on es pengen cartells i butlletins, en un barri on molts no fan servir internet, alguns feien una crida a votar un dels dos partits que representen la comunitat a les institucions. D’altres, contraris a l’estat d’Israel fins a l’arribada del messies, instaven al boicot.
Els partits d’esquerra, que s’hi juguen l’extinció, alertaven de la deriva del país. Zehava Galon, cap de Meretz, assegurava que “aquestes són les primeres eleccions en la història del país en què es decidirà entre la democràcia i el kahanisme”, deia amb referència als ideals de sionisme religiós i del seu líder Ben Gvir, seguidor del rabí extremista Meir Kahane, conegut per haver demanat l’expulsió dels àrabs. Ayman Odeh, de la coalició palestina Hadash-Ta’al, lamentava la baixa participació àrab.
