L’espia coixa

El 2017 la CIA va posar el seu nom a un centre de formació. Tot i que feia 35 anys que havia mort, la seva història havia inspirat diverses biografies: The wolves at the door (Judith Pearson, 2005), L’espionne (Vincent Nouzille, 2007) o L’espia amb la cama de fusta (Nancy Polette, 2012) i pel·lícules com la recent Las espías de Churchill (2019). És el relat de superació personal d’una pionera, una heroïna americana que construeix la seva llegenda en el feu dels homes. Virginia Hall és una llaminadura per a qualsevol escriptor. La dame qui boite, com se la coneix en els informes francesos, es va fer passar per periodista a la França de Vichy, que escrivia cròniques per a The New York Post. Era la seva disfressa com a espia dels serveis d’intel·ligència britànics. Havia començat treballant com a secretària per al Departament d’Estat nord-americà, una feina que li va permetre sortir d’un món per veure’n d’altres i respirar aires diferents: París, Venècia, Varsòvia i Esmirna. Ho va fer per fugir de l’acomodada i claustrofòbica vida de senyora benestant que la seva mare Barbara havia planificat. El somni de Virginia Hall no era una casa blanca amb jardí als afores de Baltimore acompanyada d’un marit amb possibles sinó ser la primera dona ambaixadora dels Estats Units. El masclisme dominant a l’alt funcionariat de Washington, però, va rebutjar-la, més d’un cop, a l’hora de fer carrera diplomàtica. A la seva condició de dona s’hi ha d’afegir, a la llista de contres, una discapacitat física. Arran d’un accident de cacera al delta del riu Gediz, a l’oest de Turquia, li van amputar una cama i va haver de dur de per vida una pròtesi de fusta que ella anomenava Cuthbert. La coixesa no va ser un impediment sinó que va contribuir a la mentida. Una dona de trenta anys de complexió atlètica, vestida amb faldilles i jerseis amples i grisos amb els cabells tenyits de blanc i que ranquejava la convertia en una dona sense importància. És així com va titular la periodista Sonia Purnell el best-seller publicat fa dos anys. Una mujer sin importancia és una biografia novel·lada amb la qual es reivindica el seu paper, precursor i valent, en la Segona Guerra Mundial: L’espia que va fer anar de corcoll la Gestapo i la fixació de Klaus Barbie, el carnisser de Lió. “La dona coixa és una de les valuoses agents aliades a França i ha de ser trobada i destruïda”, deia la circular de recerca.

Es compleixen 80 anys de la seva detenció a Sant Joan de les Abadesses. Ha aconseguit passar la frontera, després de dies d’odissea per les muntanyes glaçades del novembre i amb una cama de fusta. “Cuthebert està cansat, però ho puc suportar”, va escriure en clau en un missatge a Londres que envia quan el grup que forma amb el passador que els guia, el polonès jueu Leon Guttman i l’anglofrancès Jean Smith Alibert, han arribat a Mantet, al Conflent. “Escull el passatge més difícil però també el menys vigilat”, explica l’historiador Josep Calvet Bellera, autor de Les muntanyes de la llibertat (L’Avenç, 2008) sobre les rutes d’evasió a través dels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. Entre 1939 i finals del 1940, els refugiats de França arribaven amb passaport i visats “sense problema”. Per pressions de l’ambaixada alemanya davant del ministre d’Exteriors Serrano Suñer, els consolats espanyols a França deixen d’emetre visats. És quan els refugiats comencen a creuar clandestinament pels passos dels Pirineus. Inicialment “per la zona més fàcil”, assenyala Calvet. I ho fan per “les rutes més properes a la Jonquera i amb menys desnivell”. El grup de Virginia Hall arriba nou dies després que els nazis ocupin la França de Vichy. Serà quan es complica perquè serà una prioritat dels nazis impermeabilitzar la frontera, i per tant la tasca dels passadors que usen aleshores els camins més difícils, en concret els del Ripollès i la Cerdanya. “Marxa pels pèls, el dia 11 de novembre” afegeix Calvet recordant que el 12 de novembre és quan l’exèrcit nazi ocupa la Catalunya del Nord. Aquell dia, i segons documentació francesa localitzada per Calvet, Virginia Hall surt de Vilafranca de Conflent, passant per Cornellà de Conflent, Vernet fins a arribar a Pi, Mentet i creua pel Pic de la Dona. Un cop a l’altra banda dels Pirineus, la travessa continua a peu amb “Cuthbert cansat” per Setcases, Vilallonga de Ter, Sant Pau de Segúries fins a arribar a Sant Joan de les Abadesses, on Virginia Hall tenia intenció d’agafar el tren cap a Barcelona. La ruta del Ripollès serà habitual, assenyala l’historiador, en l’últim trimestre del 1942: “És el moment de més trànsit perquè és l’última oportunitat de fugida de moltíssimes famílies jueves.”Els passadors, explica Josep Calvet, eren reticents a passar gent gran, voluminosa i dones. A Virginia Hall li ho havia advertit el contacte de Perpinyà, on havia arribat en l’últim tren de Lió, no només fugint dels alemanys sinó perquè l’operació Castres havia sortit malament, el que significava que els alemanys sabien qui s’amagava sota el nom clau de Diane . També li havia advertit del perill de travessar clandestinament amb la possibilitat de ser detinguts a l’arribada. Virginia Hall i els dos homes aconsegueixen ser a l’estació de Sant Joan de les Abadesses a punt per al tren de les 5.45 h. No havia clarejat quan una patrulla de la Guàrdia Civil es va presentar a l’andana. Sabia castellà i els va explicar que disfrutava de les muntanyes. La disfressa no va enganyar. A ella la van transferir a la presó de Figueres i a Guttman i Alibert al camp de Miranda de Ebro.

A l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, a Figueres, hi ha la fitxa de Virginia Hall d’entrada a la presó, aleshores al castell de Sant Ferran, el 20 de novembre del 1942. Dues empremtes dactilars i una foto de carnet de perfil s’adjunten a la informació. En sortirà el 2 de desembre. Com? Sabia que era qüestió de temps que la Gestapo li seguís la pista i en demanés la custòdia a les autoritats franquistes. En la novel·la de Sonia Purnell es detalla que compartint cel·la amb una prostituta de Barcelona li demana que faci arribar al consolat americà una carta xifrada. A l’expedient de l’Arxiu Històric de Girona, s’inclouen cartes del consolat americà a Barcelona en què es demana al governador civil de Girona amb data del 23 de novembre del 1942 “l’alliberament de la senyoreta Hall, ciutadana americana”. Surt de la presó de Figueres el 2 de desembre per anar a Barcelona, després Lisboa i finalment Londres. El 17 de maig del 1943, però, arriba a Madrid, on, sota la identitat de periodista del Chicago Times, treballarà per organitzar una xarxa de rutes d’evasió per als refugiats de la Resistència francesos. Aquesta, però, és una altra història.