“Només hi ha 50.000 euros previstos d’inversió en el pressupost del 2023”

Pràcticament tot va destinat a despesa ordinària i despesa de personal. Només hi ha una inversió de 50.000 euros d’un total de 8 milions per un edifici de coworking. A més, és un edifici en què no sabem ben bé què hi faran i ha generat dubtes i polèmica perquè el local prové del pare de la regidora de Promoció Econòmica. Tot el que és allò que en diríem cost polític d’aquest Ajuntament representa ni més ni menys que el 6,5% del total dels 8 milions. Entre càrrecs de confiança, protocol, gabinet d’alcaldia i el sou de l’alcaldessa (uns 70.000 euros) anem a un cost de 316.000 euros sobre el pressupost total. Si hi afegim indemnitzacions a regidors i subvencions a partits polítics, tenim un cost polític de 491.000 euros. Vist des de fora, sembla que tot el pressupost ens l’acabem gastant entre nosaltres i no queda res més per destinar al poble.

Sí, perquè al principi de la pandèmia el control de l’Estat sobre les finances va quedar gairebé sense efecte. No podies augmentar la despesa ordinària d’un ajuntament sense demanar autorització. Com que això ara no existeix i no hi ha límits, tenim una despesa potser triplicada, alguna de justificada com el cost de la policia, però no s’ha mirat prim a l’hora de fer contractacions, per exemple. La majoria de nous ingressos no es poden considerar per una bona gestió, sinó que són simplement més impostos directes o subvencions de l’Estat.

L’alcaldessa diu que no paren de fer coses però viuen al dia i més enllà d’asfaltar algun carrer fan política a la carta. Si algú truca per telèfon a l’ajuntament i insisteix molt potser li fan la feina. Un dels projectes que mostren aquesta falta de previsió és la pista de skating. Va fer una inversió d’asfaltatge dient que la farien en un lloc proper a la zona esportiva però després de gastar-se els diners canvien d’idea i la fan a l’aparcament, un lloc clau per a la mobilitat i la vida del municipi. S’han fet consultes de coses que no s’acabaran fent però per un tema tan important que afecta la mobilitat del municipi no s’ha preguntat a ningú. És un error carregar-se aquest espai.

Quan governàvem ja era un dels grans temes que havíem de desencallar però ells ara fan gala de la solució d’un problema, que s’havia de resoldre però en realitat hauria estat possible una fórmula més beneficiosa per a l’Ajuntament. Quan el deute de Rec Madral ja era d’1,8 milions, es va estudiar el subministrament des de la xarxa del Tordera fins a la urbanització però l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va recomanar que s’havien d’aprofitar els punts de la xarxa privada de la urbanització perquè era molt menys costós. Nosaltres apostàvem per iniciar un procediment d’expropiació de la propietària de la xarxa. El gestor, Rec Madral, ja havia perdut un judici contra la propietària. Amb aquesta resolució judicial s’obria el camí a l’expropiació i segons els nostres advocats era la fórmula idònia per començar immediatament la reparació de la xarxa, tot i que en aquell moment jo estava com a alcalde en funcions i tècnicament no ho vam poder materialitzar. L’ACA ja s’havia compromès a una subvenció de 800.000 euros per reparar les bombes i les canonades i amb un nou dipòsit els tècnics calculaven que el 75% de l’aigua arribaria en condicions abans d’una segona fase en què caldria canviar tota la xarxa perquè estava feta un desastre.

Han convertit tota la xarxa de Maçanet en un monopoli. El temps ens ha donat la raó perquè la xarxa continua sent privada, tot i que d’un altre gestor. Quan Rec Madral finalment no va poder reparar els pous per un conflicte amb un propietari particular, la urbanització es va quedar sense aigua i l’Ajuntament ho va aprofitar per intervenir la xarxa per raó d’emergència. Ens havien dit que amb el seu sistema l’Ajuntament acabaria gestionant la xarxa perquè l’ACA els donava el seu suport, però no és cert. A més, en els plens no podia preguntar mai pel tema de l’aigua. Cada vegada que ho feia, silenci per resposta.

L’endemà següent de l’aprovació la xarxa ja hauria estat municipal. Ara aquesta xarxa serà una hipoteca milionària per al municipi. Agbar, a canvi d’intervenir el servei, ha demanat una sèrie de condicions que no s’han de menystenir: no se li carregarà cap deute pendent ni del propietari ni del gestor, se li garanteix l’entrada als pous, totes les despeses van a càrrec de l’Ajuntament, la propietària ha donat els permisos per accedir a les instal·lacions i per acabar-ho d’adobar la mateixa propietària no renuncia a cap dels seus drets. No només no se’ls ha expropiat, sinó que es reserven el dret a demanar danys i perjudicis. Com que Agbar agafa la xarxa en situació d’emergència, no se li pot repercutir cap despesa ocasionada ni tampoc el deute de Rec Madral, que diria que és de més de 3 milions. Si l’ACA o l’Agència Tributària han de recaptar, ho faran a l’Ajuntament com a titular provisional de la xarxa. Hi hauria conflictes judicials pel mig i la hipoteca per a l’Ajuntament podria arribar a ser de 7 o 8 milions, que és el pressupost d’un any.

És una pregunta difícil de respondre perquè no és un problema només del municipi, afecta la Generalitat i fins i tot el govern espanyol. S’han de canviar lleis, si no els ajuntaments estan desemparats. No pot ser que hagis d’empadronar d’un dia per l’altre gent que estigui fent ocupacions il·legals, bona part de la qual punxa la llum o ve de fora del municipi. Hi ha ocupacions per necessitat que s’han de vehicular pels serveis socials, que ja els tenim, però també hi ha màfies. La mateixa alcaldessa ho ha explicat en ple, que aquestes s’aprofiten de les propietats dels habitatges dels bancs, que no fan cap tipus d’esforç per recuperar-los des que els van perdre sobretot durant la crisi immobiliària. Llavors es podria haver forçat algun tipus d’acord entre els bancs i els propietaris però no es va fer i la gent que no podia pagar va marxar. S’ha de dir, a més, que estem parlant d’una de les urbanitzacions més grans d’Europa, amb 44 quilòmetres de carrers i 2.400 parcel·les. No hi ha cap legislació clara per lluitar contra l’ocupació, ja sigui la de delinqüents o de la gent que no troba habitatge. Què se li pot dir, a un veí que veu com el del costat punxa la llum? No em sembla bé, per exemple, que l’alcaldessa eviti un desnonament legal i tramiti una ocupació de manera poc convencional.

La vam tirar endavant nosaltres quan era alcalde. Només faltava fer-la efectiva. Però hi ha hagut danys col·laterals. Per a un municipi com el nostre suposa un cost important perquè s’han hagut de crear places noves i s’han hagut de recol·locar els antics vigilants. Són coses que trobo justificades però 100 persones treballant en un ajuntament és excessiu.

Ho ha dit ella, que va tenir un bon mestre. Nosaltres vam entrar a l’Ajuntament el 2003 i ja sabem què suposa estar en l’oposició, “el quarto fosc”, que en diguem. Amb aquestes grans majories, la nostra missió ha de ser de control perquè si no es farien autèntiques bestieses. I encara s’enfaden quan els dius que alguna cosa et sembla malament. No és agradable i en aquesta legislatura no hi ha pràcticament cap espai de diàleg. Les comissions informatives d’urbanisme que vam obrir nosaltres en l’anterior legislatura han desaparegut. No n’hi ha hagut ni una sola i mira que si parléssim d’urbanisme també aquesta legislatura també és un desastre. Hi ha hagut una frenada importantíssima dels permisos d’obres i moltes llicències s’han tirat enrere. No ens van convidar ni a la inauguració de la comissaria de policia, quan era un cos que vam iniciar nosaltres. Per sort, fa anys que som a l’Ajuntament i coneixem la maquinària interna per saber el que està passant i fer-hi front quan cal.

Costa molt trobar algun altaveu que faci ressò del que passa i en aquest sentit faig un toc d’atenció a la vostra casa perquè truco als corresponsals perquè vinguin als plens importants, com passava abans, però no ens feu cas, i la competència tampoc. És una mancança que he viscut. Ara vivim del WhatsApp i les xarxes socials.