L’Iran, el règim no pot canviar

A diferència de protestes com les de fa un mes a la Xina contra els confinaments –en què el règim, finalment, va acceptar les exigències dels manifestants, ja que les reivindicacions no posaven en perill el sistema polític–, a l’Iran el règim ha convertit el que va començar com una protesta per l’obligatorietat del vel en un torcebraç amb gran part de la població, a la qual ni disparant contra els manifestants, ni amb condemnes a mort ha pogut fer callar, conscient que, si cedeix, serà el sistema polític teocràtic el que caurà.

I és que la República Islàmica creada el 1979 i governada pel clergat xiïta i el líder suprem, Ali Khamenei, que ho controla tot, ja no dona més de si. Com més repressió, més difícil es fa una hipotètica transició. Paradoxalment, a l’Iran, tot i la corrupció econòmica amb un sistema controlat pels pasdaran, els Guardians de la Revolució que s’han enriquit, i de la manca de drets per a les dones, es va apostar per l’educació i la formació dels joves en coherència amb l’esperit social i més igualitari del xiïsme. I aquests joves que s’han format i saben anglès, que es connecten a internet i miren televisions occidentals, tenen com a referent l’estil de vida d’Europa, molt allunyat de l’espiritualitat xiïta que plora encara la mort de l’imam Hussein, net de Mahoma, a la batalla de Karbala, on es va produir la ruptura entre xiïtes i sunnites. I molts dels joves i les joves de l’Iran que protesten han esdevingut ateus, o si creuen en Déu, posen la religió en un pla íntim, a l’igual que bona part de la població europea. Tres mesos després de l’inici de les protestes per la mort de Masha Amini, detinguda perquè portava malament el vel, i després de centenars de morts a les manifestacions, ja s’han executat dues persones i n’hi ha una vintena de condemnades a mort, com ara el futbolista Amir Nassar Azadani, acusat del delicte de moharebeh o de pretendre “imposar la corrupció a la Terra” i d”enemistat amb Al·là”. Tot i que ara parlem de condemnes per aquest delicte d’estendre la corrupció i combatre Déu dictades per un estat xiïta, aquest precepte neix de les sures 5-32 i 5-33 de l’Alcorà. Sures que, en contra d’algunes transcripcions bonistes de certes traduccions de l’Alcorà que ho suavitzen, demana castigar amb la mort qui no creu o incompleix la llei islàmica. I és que a la majoria de països islàmics, també als sunnites, es nega un dret fonamental que és el de la llibertat ideològica i religiosa recollit en l’article 18 de la Declaració Universal de Drets Humans, que inclou el dret a canviar o a no tenir religió. I el que volen els que protesten és un país sense imposicions de caire religiós. I això és incompatible amb el règim teocràtic.