“A ERC diuen que volen participar, però no aporten res, més aviat frenen”

No. Amb l’acord que vam fer amb l’alcalde anterior, Andreu Absil –que ha estat dos anys alcalde i jo aquest últim–, l’alcaldia ha estat molt compartida, amb un projecte dels nou regidors que vam fer la moció de censura i que hem tirat endavant tot aquest temps. És cert que és poc temps per deixar-hi la meva empremta, però el projecte l’havíem iniciat dos anys enrere.

No, no. Era un pacte just: ells havien tret més vots que nosaltres.

Molt bona! Hi ha un ambient de complicitat i confiança.

És que jo soc molt poc política, soc més montgatina que política. Governem amb persones. Sí que és veritat que el PSC representa el que representa, però jo a Montgat governo amb l’Andy, en Carlos i la Tània, que és, a més a més, independentista. El trànsfuga, el Luis Antonio, és el discjòquei de quan jo era joveneta... El conec de tota la vida. No l’he vist mai com a polític.

És complicat. Ho intentem, però les paraules que rebem d’ells, tot i que ens diuen que sí, sí, que volen participar, no aporten res, més aviat frenen. Nosaltres hem vingut a treballar, no sols a pensar i ja ens hi posarem d’aquí a quatre anys. No tenim temps per pensar. Hi ha coses que s’han de portar ja pensades des de casa.

Segurament a l’inici, sí. Potser no s’ho esperaven. És humà.

Sí, continuo pensant el mateix. Crec que va ser un error. Som on som i defensem influir des de fora, i intentarem fer el màxim, però com a ajuntaments petits ens anava molt bé tenir interlocutors directes a la Generalitat. Tenir el whatsapp d’un conseller per fer-li una consulta, et permet tenir la resposta més ràpida. No et fan cap favor, evidentment, però tot va més àgil. Als ajuntaments grans, és diferent. Entenc la decisió, però continuo pensant que hauríem fet molta més feina a dins de la Generalitat.

És més el que no s’havia fet que el que s’havia fet malament. Per exemple, ara que han arribat els fons Next Generation, no hi havia projectes ni personal. Els hi hem hagut de posar nosaltres. Quan s’obre un procés de subvencions, has de presentar en dos mesos els projectes.

Ara comencem a arribar-hi una miqueta. És molt complicat. Quan vam entrar, una de les qüestions que volíem treballar era la falta de personal. L’ambient estava molt crispat. Hem fet molts processos i ha entrat gent. Continua faltant personal, però l’ambient és diferent. A mi, que vinc de la privada, em va xocar molt com funciona l’administració. Hi ha la vida real i com funciona l’administració. Aquí les urgències esdevenen emergències. Un exemple: necessito una persona aquí, i la resposta és que t’arribarà al cap de sis mesos, i el problema és que d’aquí a sis mesos en necessitaré tres, de persones. I tot va així... Em rebel·lo moltes vegades contra això. Ens agradaria tenir més personal fix, perquè hi ha molta gent interina, molts plans d’ocupació... Anem fent oposicions i anem entrant-hi gent.

Tot hi suma. Tu has de fer els mateixos procediments que ha de fer Badalona o qualsevol altra ciutat gran però no tens el mateix personal. Per comprar gomes, bolígrafs, has de fer una sèrie d’informes... És molt feixuc. Per als ajuntaments petits és un dels aspectes que fan que no puguis arribar a tot.

Sí. De fet, hem tingut reunions amb la conselleria de Territori per pacificar el Maresme sud: començar a Montgat i acabar a Mataró. Hem tingut diverses reunions per parlar de trams. En l’última reunió es va dir, si no recordo malament, que es començava la licitació. Ja hem vist dibuixos de com quedaria, perquè s’unifiquin les zones urbanes i les vies, perquè es vegi tot un passeig.

L’estabilització de la platja. Fa molts anys que és un tema del qual no se’n parla. L’any 2013 ja hi va haver un acord entre els municipis del Baix Maresme i el ministeri responsable. Quan hi va haver els diners, aleshores alguns pobles van dir que no els interessava, i nosaltres, per exemple, ens vam quedar sense projecte. Nosaltres sí que ho volem i tenim la sort que els municipis de Montgat i Tiana som Maresme però alhora també àrea metropolitana, i ho estem treballant juntament amb Badalona i Sant Adrià de Besòs, i ara estem en aquest impasse. Hem fet els dibuixets i sembla que el ministeri va per feina. Un altre dels projectes seria el de les plataformes de les antigues fàbriques d’Explosivos Río Tinto i de Lejía Conejo. Fa trenta anys que vam pacificar aquella zona i ja seria hora de poder-hi fer alguna cosa. Hem començat també l’avanç de planejament de Mallorquines Nord, on hi ha un parell de fàbriques obsoletes i deixades.

Prefereixo que parlem de poble, perquè això de dir-ne ciutat... A mi m’encantava el Montgat en què vaig néixer, amb sis mil habitants, i després amb vuit mil: era perfecte, era molt més poble. Ara tenim 12.300 habitants. Es van treure les fàbriques contaminants i hem tingut un Residencial i unes Mallorquines, que són poble també. Tenen qualitat urbana i déu-n’hi-do la gent que de cop i volta va venir. L’ampliació del pla de Montgat va ser més costosa: amb carrers que s’han de mantenir. Amb això vull dir que al final tens unes zones degradades o indústries que no funcionen. Ja m’agradaria que en comptes de fer més pisos poguéssim tenir un polígon industrial i hi vinguessin empreses, però no podem competir amb l’oferta de terrenys industrials del Vallès, ni per dimensions ni per comunicacions. Tenim els que tenim, i ens ha costat omplir-los. Tenim el comerç que tenim. Montgat està dividit per la carretera, per la B-20, pel tren, a banda dels seus propis turonets. O fem alguna cosa ara amb el planejament i agafem tot l’àmbit, o demà passat, com ha passat amb l’illa Farggi, els propers consistoris diran que sí que es facin tres o quatre Farggi dins de la Montgatina, perquè hi caben. Si ara es fan 400 habitatges repartits en tot l’àmbit, el poble respirarà més. O som un Vallès o un Sant Cugat, i no ho podem ser. Hem d’entendre la realitat que tenim: hem d’anar a zona urbana amb comerç. És el que encaixa a Montgat. A mi m’agradaria ser alta amb ulls blaus, i soc com soc [riu]. Montgat és així i és una gran oportunitat. En altres ampliacions no hem pogut dir-hi res, i en aquesta s’hi pot participar. Al final no és avui, sinó que hem de pensar en demà. Hem de donar temps al temps per preveure els serveis que necessitaràs quan tinguis aquesta nova població.

Depèn del que s’hi faci. No has d’aprofundir gaire. Són terrenys de l’Àrea Metropolitana. Aquesta és l’altra! A Montgat, per fer qualsevol cosa, has de demanar permís al Ministeri de Costes, a la direcció del Litoral de la Generalitat, a l’Àrea Metropolitana... Tu pagues, però has de demanar permís a tothom!

Els temps canvien. És temps de globalització. Quan jo era jove, i es va crear la Corporació, jo defensava que era maresmenca, no volia pertànyer a Barcelona, no volia que se’ns diluís. Fins ara Barcelona ha xuclat el que tenia al voltant. Amb el nou pla director urbanístic (PDU) que ens han ensenyat, amb eixos verds, que la gent treballi i visqui a quilòmetre zero, sembla que passarem d’aquest xuclar a una Barcelona més global. Hem de resistir amb essència de poble.

Bona. Tenim bona relació tant amb Tiana com amb Badalona i el Masnou.

No! La veritat és que, com que tenim aquesta mentalitat de treballar i de no agafar mai cap baixa, també ens costa canviar. Espero que algun dia se’ns tracti com la força real que som i es tingui en compte l’impuls i el creixement que donem a Catalunya. A Montgat hem impulsat molt l’emprenedoria femenina justament per això. Al final és un gran motor. Fiscalment no tant, però!