“Som un dels territoris oblidats de Catalunya”

Han estat quatre anys molt durs, molt complicats, perquè vaig començar el juliol del 2019 i al cap de quatre dies, com aquell que diu, va arribar la pandèmia. Ens va agafar a tots molt desprevinguts, perquè realment ningú sabia què és el que passava en aquell moment ni quant de temps duraria. Vam tenir moltes dificultats a l’hora de trobar productes de protecció i vam començar, fins i tot, a anar per les botigues a veure si trobàvem guants, mascaretes i altres materials de protecció per al personal de serveis que no es podia quedar a casa. Vam estar tancats pràcticament tots. Durant tres mesos, en aquest edifici del consell pràcticament només hi érem jo i la treballadora de la recepció. Ens vam haver d’habituar al teletreball, que era una cosa desconeguda per a la majoria de nosaltres. És una eina que ara tenim a l’abast i, la veritat, va molt bé i l’apliquem per evitar desplaçament innecessaris, tot i que a vegades continua sent molt necessari el contracte físic i el tracte personal. Però aquells primers mesos van ser molt complicats.

Ja n’havia ocupat la vicepresidència durant el mandat anterior, de manera que coneixia bé la institució. Sense això, hauria estat encara més difícil. En general, va ser un canvi radical per a tothom. A més, en el tema de teletreball, ens vam trobar que a les Garrigues, en la majoria dels seus vint-i-quatre pobles, els ciutadans no teníem connexió en condicions per poder fer teletreball amb uns mínims. Encara avui, després de tot el temps que hem passat, encara hi ha alguns punts foscos de cobertura mòbil, però sobretot falta la fibra òptica o la banda ampla.

Per exemple, el meu fill, que era estudiant de l’institut en aquells moments, sort en va tenir dels mòbils, perquè no podia connectar-se en condicions amb l’ordinador. La Floresta és un poble que està aquí mateix, a quatre quilòmetres de la capital, però era gairebé impossible seguir una classe online, perquè l’ample de banda era llavors de Telefónica, antic, sense capacitat. A les Garrigues se’ns havia promès que la tindríem l’any 2018 . La Diputació de Lleida es va comprometre a desplegar la fibra als nostres pobles. Però encara avui no s’ha fet. Sortosament, fa un any i mig o dos anys que se’ns va adreçar una companyia per oferir-nos el desplegament, i amb un acord amb la Generalitat ho hem pogut desenvolupar. Ara, la majoria de pobles de les Garrigues ja tenen aquest servei.

Ho va ser durant la pandèmia, perquè no només els nostres ciutadans, sinó gent que hauria vingut als nostres pobles per fer teletreball no ho va poder fer.

És una dificultat crònica. Malauradament, el 2022 hem tornat a tenir un episodi puntual per culpa d’un excés de pesticides a l’aigua provinent del pantà d’Utxesa. Recordo que a les Garrigues fa trenta anys ja hi havia pobles on calia portar-hi aigua en camions. Es va començar a parlar d’una solució fa molts anys, a través del canal Segarra-Garrigues, quan el canal era només un projecte. La idea era fer una xarxa per abastir cinc comarques d’aigua potable amb una potabilitzadora que s’havia de fer a la zona de Rialb i, tot aprofitant la infraestructura del canal Segarra-Garrigues, fer una canonada paral·lela per abastir la població.

Es va proposar la construcció de la potabilitzadora i la canonada. Hi havia un projecte d’uns 10.000 milions de pessetes, però hi va haver canvis a la Generalitat i es va es va decidir de fer petites potabilitzadores, i a nosaltres en tocava una al pantà d’Utxesa. Però és un pantà que recull moltes aigües residuals i residus de reg i es va anar omplint de canyís. Cada cop amb menys aigua, i de pitjor qualitat. El 2011 vam tenir una crisi molt greu amb aquest sistema i vam haver de portar aigua amb camions durant uns mesos.

La solució definitiva sembla que serà fer una captació al pantà d’Albagés, que és un pantà amb aigua que prové de Rialb a través del canal Segarra-Garrigues. Esperem que l’Agència Catalana de l’Aigua tingui diners per a aquest pla, perquè és el que ha de garantir l’aigua dels 25 municipis que se n’abasteixin, 19 de les Garrigues i 5 del Segrià i de la Conca de Barberà. Sense aigua no hi ha futur.

I sembla que això cada vegada serà més habitual. Ha estat un mandat bastant convuls. La veritat és que sí. Però això de l’aigua, els problemes d’abastament als pobles de la comarca, ve de molt lluny i demostra un greu problema de país.

Ja fa molts anys que parlem sobre com solucionar aquest problema de les Garrigues. Dècades, ja són. I encara estem en aquesta situació. Ara, quan hem tingut uns episodis de contaminació de l’aigua que ens han tornat a deixar sense consum, se n’ha tornat a parlar una mica, algú potser ha vingut a fer-se una foto i quedar bé, però ja està. És una falta de sensibilitat molt important sobre les Garrigues. Som un dels territoris oblidats de Catalunya. Potser vindran de tant en tant quan hi hagi eleccions i demanaran el vot i intentaran quedar bé, però després passen anys sense que es torni a pensar en les Garrigues i en alguna solució concreta als problemes que té la gent que viu aquí. Hi ha hagut pocs polítics que hagin tingut aquesta sensibilitat.

Només cal pensar qui va impulsar i crear la Mancomunitat de municipis per gestionar l’aigua, fa trenta anys: Jordi Pujol. Sense aquella mancomunitat, sense aquella aigua potable, no sé com haurien tirat endavant els divuit pobles que no en tenien. Avui potser no hi viuria ningú.

Sí, això era molt reclamat, per rebaixar la pressió viària que té l’N-240 entre les Borges i Lleida, amb molt trànsit de camions i accidents greus i mortals de manera regular. Però, tot i la fi del peatge, des de l’equip de govern del Consell continuem reclamant que la carretera s’ha d’arreglar. Hi continua havent molt trànsit de camions. I una millora de la carretera ajudarà a fer possible el polígon de les Borges i altres projectes que millorar l’economia de la comarca. Sempre dic que aquesta comarca és una comarca agrícola, evidentment. Tenim un producte estel·lar, que és l’oli d’oliva, per descomptat, i n’estem molt orgullosos. Però també és cert que necessitem alguna cosa més per tirar endavant. Les dades de despoblament ho demostren.

Aquí tota la vida hem viscut de l’agricultura, però amb això sol no n’hi ha prou. La gent jove marxa perquè, en l’agricultura, els preus són els que són i és molt complicat guanyar-s’hi bé la vida. Això fa que molta gent jove marxi a buscar un futur millor a Barcelona o altres llocs. Necessitem que la gent es pugui guanyar la vida a les Garrigues d’una altra manera, a més de fer-ho amb l’agricultura, que també ha de continuar. Això pot fer-ho la indústria. Confio en el polígon que volen fer a Lleida, el de Torreblanca: si la carretera estigués desdoblada, també donaria possibilitats de feina a la gent de la nostra comarca, que hi podria anar a treballar còmodament, a només vint minuts o un quart d’hora. I podríem desenvolupar aquests polígons propis que també tenim en marxa.

Sí. Les cooperatives el treballen cada cop més bé. Tres o quatre d’aquestes cooperatives reben cada any algun premi internacional. S’hi fa oli, i s’hi fa molt bé. També han sorgit darrerament molts molins particulars, també, amb una activitat molt prometedora. Un d’aquests és un molí espectacular, perquè l’han amollat a una muntanya i han integrat el molí al bell mig de la finca. Tenim molts, molts productors, que fan uns olis excel·lents.

Sempre dic que aquí hauríem de fer com fan amb el vi: vas a un restaurant, i et promocionen el vi de la zona, ben etiquetat i explicat, però en canvi et serveixen un oli qualsevol. Això no es fa i faria molt per la cultura de l’oli. Als productors també els costa entendre-ho, però haurien de facilitar-ho. S’hauria de poder demanar una ampolla d’oli d’un quart de litre, pagar-la, i poder-te-la endur a casa després de dinar com es fa amb el vi.

En uns cinc anys, hem passat de tenir mitja dotzena de cases de turisme rural a tenir-ne unes cinquanta. Això vol dir que hi ha demanda i la gent de la comarca hi està apostant. L’agricultura està molt bé, però els pobles necessitem alguna cosa més. A més, la majoria de pobles de les Garrigues també han muntat les àrees d’autocaravanes i en alguns coses funcionen molt bé. Hi ha caps de setmana que és al·lucinant veure-ho. Són visitants que, en alguns casos, simplement estan de ruta, però igualment s’aturen aquí, van a la botiga, al restaurant, a la cooperativa a buscar oli... I hi ha tot un moviment lligat a l’agroturisme que aporta riquesa a comarques com la nostra. Ho aprofitem per promocionar-nos com a destí turístic, amb activitats com Les Garrigues en flor, les fires, rutes per descobrir racons de les Garrigues, que n’hi ha molts i d’encantadors.