Mor Rubert de Ventós, far del pensament a Catalunya
Filòsof i escriptor, tenia 83 anys i una trentena d’obres publicades
Exdiputat al Congrés i al Parlament Europeu pel PSC, va ser un dels primers socialistes catalans que va virar cap al sobiranisme
Catalunya va perdre ahir, als 83 anys, un dels seus pensadors de més rellevància: Xavier Rubert de Ventós, filòsof i escriptor amb una trentena d’obres publicades en l’àmbit de l’estètica i la filosofia política alhora que ideòleg de la branca més catalanista de l’antic PSC, partit amb el qual va trencar peres amb l’arribada del procés.
Professor en algunes de les millors universitats del món, com les de Harvard, Berkeley o la NYU de Nova York, Rubert de Ventós, catedràtic emèrit d’estètica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, va fundar amb Eugenio Trías, l’any 1976, inspirant-se en el Collège de Philosophie francès, el Col·legi de Filosofia, des del qual va donar un reimpuls a la filosofia a Catalunya en temps de la Transició, així com la càtedra Barcelona-Nova York de llengua i cultura catalanes. “Quan era professor de filosofia a la UB venien autocars de tot arreu per assistir a les seves classes”, recordava Jordi Herralde, editor d’Anagrama, en la presentació, l’any 2012, d’un assaig narratiu, Dimonis íntims, que mostrava també la seva destresa en el terreny memorialístic. “Aleshores es deia que tenia un físic entre Mick Jagger i Serge Gainsbourg”, afegia Herralde tot somrient. “No era guapo, però sí resultón.”
Autor d’una extensa producció d’assaig filosòfic al voltant de l’estètica, la política, l’art o la mateixa filosofia, De Ventós va ser reconegut amb guardons com el premi Ciutat de Barcelona, l’any 1963, per El arte ensimismado, en què exposava la seva concepció de l’art modern; el premi Lletra d’Or del 1968 per un dels seus assajos cabdals, Teoria de la sensibilitat, en què contraposava la seva visió d’art “implicat” al concepte d’art tradicional; o La estética y sus herejías, que, el 1973, li va valdre el premi Anagrama d’assaig.
Amic des de la infantesa de Pasqual Maragall, amb qui durant el franquisme, en la clandestinitat, va militar al Front Obrer de Catalunya (FOC) i a qui aconsellaria sovint en les seves decisions, De Ventós, fill d’una família d’indians que havien fet fortuna a Puerto Rico durant el segle XIX, va tenir un llarg recorregut també en política. Diputat al Congrés pel PSC entre el 1982 i el 1986 i al Parlament Europeu, des d’on esdevindria pioner reclamant l’oficialitat del català, entre el 1985 i el 1994, va ser un dels primers socialistes catalanistes que van abraçar tesis sobiranistes. Ja l’any 1999, De la identitat a la independència, amb pròleg de Maragall i decebut per la seva experiència política, contraposava un nacionalisme espanyol nostàlgic a un independentisme català que bastís una veritable estructura d’estat.
L’any 2015 va sumar-se a les llistes de Junts pel Sí i, dos anys més tard, pocs dies abans del referèndum de l’1-O, demanava en un manifest “a tots els ciutadans que, sigui quin sigui el sentit del seu vot, acudeixin a les urnes per decidir el futur de Catalunya, democràticament i en llibertat”.