Illa és contracultural

Que el president Pedro Sánchez pensés en ell el gener del 2020 com el seu ministre de Sanitat no va diluir la mirada de menyspreu entre els rivals. El subtext: era escollit per a un ministeri amb competències transferides a les comunitats. I que Sánchez desvestís el seu ministre de Sanitat el gener del 2021 en plena pandèmia per vestir un candidat del PSC a la Generalitat no va frenar el desdeny. El subtext: ell descendia de divisió i abandonava els estadis madrilenys per fer política a Catalunya mentre que Miquel Iceta consumava l’astúcia vital de ser per fi ministre i xiuxiuejar a l’orella presidencial. Entre aquests dos actes, el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, que l’havia conegut a la taula de negociació de la investidura, anava contra corrent i va alertar els seus al carrer Calàbria sobre el lideratge que ell intuïa. “En la negociació Salvador Illa intervenia poc, observava molt i anotava més. I no tinc cap problema a dir que em sembla un gran polític i una bona persona. I és un tipus molt hàbil, ho vaig percebre de seguida en la pandèmia quan ell ja era ministre de Sanitat i, en unes rodes de premsa complicadíssimes, feia una cosa molt revolucionària davant d’un micròfon: ser normal. I recordo que vaig avisar les companyes i els companys d’ERC: «Compte! Aquí tenim algú que està creixent molt.» I va guanyar les eleccions a Catalunya”, relata Rufián.

Si Rufián –tan poc sectari que és l’únic polític capaç de tenir en una taula de l’hotel Ritz de Madrid Mertxe Aizpurua (Bildu) i Cayetano Martínez de Irujo (Casa d’Alba)– va ser escoltat pels seus, cap auditoria ho revelarà, però des d’ahir tothom està avisat que Illa no és un accident sinó un protagonista contracultural. Guanyar les eleccions amb 33 escons –empatant a 33 amb ERC–, ser líder de l’oposició al Parlament davant un govern ERC-Junts i al final negociar i votar els pressupostos del govern en solitari d’ERC és una acrobàcia mai vista que col·lapsaria un marcador electrònic com el de Nadia Comaneci a Montreal 1976. Algú s’imagina Feijóo guanyant les eleccions per vots en un empat a 120 escons amb Sánchez, acceptant liderar l’oposició i que el PP al final rescatés el president socialista amb el vot a favor del pressupost? La negativa és tan evident que ahir el ministre de Presidència, Félix Bolaños, es feia aquesta pregunta retòrica en veu alta. “L’acord entre govern català i el PSC és una gran notícia per a Catalunya i per a Espanya. És una mostra de la Catalunya del futur, de la Catalunya de l’acord entre diferents. Adeu, blocs. Adeu, enfrontaments (...) S’imaginen un líder de l’oposició a Espanya que fes oposició útil i que intentés fer aportacions per millorar la vida? Doncs això és el que fa Salvador Illa a Catalunya, i és exactament el que no fa Feijóo a Espanya”, va reflexionar Bolaños.

El problema d’ERC i del president Pere Aragonès és que conviuen amb el PSOE i Illa en un exercici de barres asimètriques: ERC té 13 escons en un Congrés de 350 seients on el PSOE i Podem en sumen 155 (i poden recórrer al PNB, EH Bildu i el PDeCAT), i al Parlament el PSC mira ERC de tu a tu perquè té els mateixos 33 escons i no hi ha sortida d’emergència a la vista. Mai un govern de la Generalitat havia sobreviscut amb menys escons al Parlament, 33 sobre 135, i mai una oposició havia observat amb menys reverència qui té la clau de la Casa dels Canonges. La màgia dels vasos comunicants es va veure aviat en la comissió d’Interior del Congrés, on ahir ERC es va empassar les reserves i va permetre que la reforma de la llei mordassa salvés un tràmit decisiu i es mantingui viva saltant a la fase de ponència gràcies a 19 vots a favor (PSOE, Podem, ERC i PNB) davant 17 vots en contra (PP, Vox, Cs, EH Bildu i Junts) tot i que encara es manté “el cor repressiu” del text, com ha alertat el diputat Jon Iñarritu (EH Bildu). Si Sánchez albirava encara el risc d’alguna turbulència en l’últim any de legislatura, des d’ahir ja sap que la navegació en la presidència espanyola de torn de la UE a partir del juny serà amb bona mar. “El tripartit (la renúncia) fa dos anys que el tenim (a Madrid). Avui s’ha oficialitzat a Catalunya”, denunciava la portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras.

Si amb la Transició hi ha discòrdia entre historiadors sobre si va acabar el 1978 amb la Constitució o el 1982 amb la victòria del PSOE, des d’ahir hi haurà veus que fixaran en l’1 de febrer del 2023 la fi real de l’article 155. I si uns podran dir que en aquest temps difús van pagar el preu de la impopularitat dels indults, uns altres podran dir que van pagar el preu impopular del Hard Rock al Camp de Tarragona i de la B-40 forçats per un líder contracultural. El 52% i la política de blocs han mort. Si el públic premia Illa per la demolició de la unitat independentista i pels nous ponts bastits quan podia desgastar el rival des del rancor, les urnes del 2025 ho diran. Illa potser va deixar el ministeri sense acabar la vacunació amb la dosi de reforç, però ha aportat anticossos perquè el cordó sanitari al 155 sigui història.