La Primera República, oblit i record

En l’agitació política i social dels anys previs a la Revolució de 1868 —la Gloriosa— i en els voraginosos anys posteriors, es va produir un dels moments de major influència política catalana al conjunt d’Espanya. Amb el Pacte de Tortosa de 1869, el federalisme republicà aragonès, valencià, balear i català es pronuncia per la república democràtica federal i rebutja la separació de la resta d’Espanya. Entre els impulsors trobem il·lustres catalans com Valentí Almirall i Anselm Clavé. El seguiren, prenent-lo d’exemple, el pacte federal castellà, el galaic-asturià i el basc-navarrès, i finalment el pacte del conjunt del federalisme espanyol, un acord presidit per l’insigne pensador i home polític del federalisme, el català Francesc Pi i Margall.

La República no va arribar immediatament. La constitució liberal de 1869 establia una monarquia parlamentària per a la qual no va ser gens fàcil trobar un monarca disposat. Tal era el cúmul de problemes al país. Amadeu de Savoia va abdicar el dia 11 de febrer de 1873.

En conèixer l’abdicació, el govern no va poder resistir la pressió del carrer i de les Corts Generals. Un altre republicà i català, Estanislau Figueras, va impulsar la moció per la qual les Corts es van proclamar en sessió permanent. Les cambres, reunides com a Assemblea Nacional, van proclamar la República amb un ampli suport.

Catalunya va aportar dos dels quatre presidents del poder executiu que va tenir la Primera República: el mateix Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall, que n’havia estat també ministre de la Governació.

La primera experiència republicana a Espanya heretava conflictes bèl·lics —la Guerra dels Deu Anys a Cuba i la Tercera Guerra Carlista a la mateixa península— i una deplorable situació de crisi econòmica i social, agreujada per l’esclat de la Gran Depressió de 1873. Calia sumar-hi la permanent amenaça dels pronunciaments militars, les insurreccions cantonals, els conflictes amb l’Església o amb els monàrquics alfonsins, per no parlar dels enfrontaments entre els sectors unitaris i federals del republicanisme. Malgrat això darrer, el projecte de constitució de 1873, que mai va arribar a entrar en vigor, establia una república federal. El final abrupte de la república democràtica, pel cop d’estat de Pavía i la dictadura republicana del general Serrano, van aplanar el camí a la restauració borbònica després del pronunciament militar de Sagunt, l’any 1874.

Preguntar-se què n’hauria pogut ser, del país, en altres circumstàncies, no serveix sinó com a argument per a una ucronia, però el que sí que sabem és que la Primera República és una important fita històrica. Un precedent emblemàtic de les lluites democràtiques per constituir un estat republicà, democràtic i social, laic i federal. Un exemple de la influència política que pot tenir Catalunya en l’orientació política general d’Espanya. Una de les primeres ocasions en què la classe treballadora, sorgida de la industrialització del país, té un paper protagonista i situa la qüestió social com un dels motors del projecte del republicanisme.

La dreta ha associat tots els seus fantasmes a la idea de la república i del federalisme. Les han convertit en l’encarnació del caos i la disgregació nacional. Una versió del red scare tan arrelada que l’espantall ha tornat a passejar recentment en boca d’Ayuso, primer, i de la resta del PP, després. L’esquerra, al seu torn, no s’ha acabat de saber reconciliar amb un període tan complex i conflictiu.

El que no es pot fer és deixar-ho caure en el més absolut dels oblits, perquè la significació històrica de la Primera República és innegable, com ho és el paper que el republicanisme democràtic i federal català hi va tenir.

Enguany farà 150 anys de la proclamació de la Primera República. El Parlament va aprovar que s’incorporés al calendari de commemoracions oficials de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2023. El govern de la Generalitat ho ha obviat completament. Costa imaginar que hagi estat perquè l’efemèride no li encaixa en el relat sobre la història del país que li resulta més còmode o convenient. Tal nivell de sectarisme seria sorprenent.