Portes obertes
Els ucraïnesos fa un any que tenen garantit l’accés directe a la Unió Europea, mentre s’endureixen les condicions per a la resta de migrants
A Alemanya hi ha més d’un milió de refugiats d’Ucraïna, més que els que van arribar en la crisi migratòria del 2015 i el 2016
Si una cosa va quedar clara en la crisi migratòria del 2015 és que la Unió Europea (UE) no és ni de bon tros el paradís per a refugiats i migrants. Ara bé, això ha canviat aquest any, almenys per als 4,8 milions de refugiats ucraïnesos que han fugit a països comunitaris per escapar-se de la invasió russa. Si bé Polònia és el país de la UE que més refugiats ucraïnesos acull, l’èxode ucraïnès es pot calibrar en només una frase: Alemanya ha acollit en un any més persones procedents d’Ucraïna que durant la crisi dels refugiats del 2015 i el 2016. A la primera economia europea ja hi ha més d’un milió de refugiats ucraïnesos.
La porta oberta de la Unió Europea als qui fugen de la guerra a Ucraïna no té precedents. Mentre els Vint-i-set s’esforcen a reforçar l’anomenada Europa fortalesa perquè els migrants no arribin a territori comunitari, la UE va activar pocs dies després de l’inici de la guerra la directiva que donava protecció automàtica temporal als refugiats.
La norma, que dona immediatament dret a residència, a treballar i a l’escolarització, entre d’altres, es va haver de rescatar dels calaixos. S’havia començat a gestar en plena època de conflictes als Balcans, quan molts ciutadans de la regió aspiraven a arribar a la Unió Europea, però no es va aprovar fins al 2001. No s’havia arribat a posar en marxa en més de dues dècades, fins que Rússia va llançar l’atac contra Ucraïna.
Contràriament al que havia fet abans, la UE rebia els ucraïnesos amb els braços oberts, cosa que no ha havia fet amb altres refugiats que fugien d’altres conflictes i que principalment arribaven d’Àfrica. La fugida d’ucraïnesos també comportava un altre factor: els països del centre i l’est d’Europa –tradicionalment els més contundents en l’oposició a una resposta europea a la gestió migratòria– no només tenien una certa proximitat cultural amb Ucraïna, sinó també una visió compartida sobre el perill rus. Alguns d’ells encara senten que els sobrevola el fantasma rus i això va influir també en el seu canvi de posició respecte als refugiats ucraïnesos.
Tot i que la porta oberta als refugiats ucraïnesos és un fet sense precedents, els termes en què s’aborda ara per ara el debat migratori a Brussel·les mostren que està lluny de ser un canvi de paradigma en la gestió migratòria. “L’actual rebuda als refugiats ucraïnesos no és tant un canvi de paradigma com un exemple d’una major politització de l’accés a la protecció”, indica en un estudi Lucas Rasche, expert del laboratori d’idees Jacques Delors.
Mentre la UE avança a poc a poc en la mà de ferro contra els refugiats, amb fins i tot la possibilitat de finançar la construcció de murs per evitar que arribin a territori comunitari, i continuen les devolucions en calent a les fronteres exteriors, la gestió dels refugiats ja s’ha convertit en una qüestió geopolítica: les portes del club comunitari s’obren i es tanquen segons el context polític del qual arriben els qui busquen protecció.
