Un mort no innocent

És el vespre del 26 de setembre de 1972. Joan Bové, estudiant de 17 anys i militant del PCI, fa hores que es troba detingut a la prefectura superior de policia, a la Via Laietana. L’han agafat després d’una manifestació i ara el tenen ficat en un despatx, envoltat d’agents de la brigada social, la temuda unitat policial dedicada a reprimir la dissidència política del règim franquista.

Ja fa estona que és a mercè dels agents i porta molts cops a sobre. Li demanen noms, que delati els companys de militància i li ho volen arrencar a hòsties, torturant-lo. Ell calla, aguanta i continua rebent. Ara el fan posar de genolls, amb els braços en creu i darrere seu un policia jove, de només 23 anys, fa voleiar una tovallola molla que impacta contra el seu cos.

“Fa un mal que t’hi cagues”, rememora mig segle després Joan Bové, que recorda el dolor intens a l’esquena i els glutis. I encara recorda una cosa més, la identitat del policia que el colpejava amb la tovallola: “Era Francisco Anguas Barragan.” No en dubta gens. “Li recordo la mirada. Era un paio silenciós amb cara de ‘et destruiré’”.

El dia que Anguas torturava salvatgement Bové era el primer de l’últim any de vida d’aquest agent de la brigada social. Efectivament, Anguas va morir el 25 de setembre de 1973, a 24 anys, en un episodi que l’endemà va ser portada de la premsa de Barcelona, fet que es va permetre la identificació, i fins ara. Bové no ha oblidat el seu torturador, perquè no ha oblidat aquella mirada: “Era un sàdic, com tots ells.”

Francisco Anguas Barragán és el sots inspector de policia que va morir en el tiroteig que es va desencadenar en la detenció de Salvador Puig Antich, militant del Moviment Iberic d’Alliberament (MIL) que avui fa 49 anys que va ser executat a la presó Model. L’execució es va dur a terme en compliment de la pena capital que li van imposar en fer-lo responsable de la mort del policia.

Però el 26 de setembre de 1972, Anguas encara era viu i participava en la brutal tortura a què va ser sotmès Bové. La víctima d’aquella terrible sessió recorda perfectament el dia, entre altres coses perquè quan va entrar a la prefectura va poder veure en un televisor que hi havia en un despatx la retransmissió del partit de futbol que jugaven l’Atlètic de Madrid i el Bastia i que va guanyar l’equip colchonero.

Els primers cops els va rebre molt a prop d’on hi havia aquell aparell engegat. “Em van envoltar un grup de policies, fent rotllana, i em van estomacar d’una manera brutal, amb cops de porra, puntades de peu i cops de puny, sense mirar on”, explica Bové. Aquells eren agents de la policia armada, els famosos grisos, que estaven rabiosos perquè en la manifestació en a qual havia participat el detingut s’ havien llençat còctels molotov contra un vehicle, fet que va causar un incendi i ferides a alguns policies.

Després van venir set hores seguides al despatx de les tortures, on dirigia l’interrogatori un policia que anomenaven El Rubio i que va explicar al detingut que havien fet un escorcoll a casa els seus pares, fet que va inquietar Bove. El Rubio va optar, també, per la tortura psicològica, posant-li una pistola a la templa. “Encara sento la fredor”, detalla Bové posant-se els dits de la mà al costat del crani.

La capacitat de resistència del detingut es va esberlar una mica el segon cop que el van portar al despatx de les tortures. Entre mig hi va haver un pas per la cel·la, on el van obligar a estar dempeus i netejar el seu tros amb zotal, el potent desinfectant a què puden totes les garjoles policials.

Bové va donar només noms de militants del PCI, la revelació dels quals no representava cap risc per la seva seguretat, ja que ja havien estat detinguts. “Jugaven amb mi com si fos un sac de boxa, marcant-me els cops, sense arribar a impactar, però era un exercici humiliant”, rememora Bové, que en el transcurs de les 48 hores que va ser detingut a Via Laietana va arribar a témer el pitjor. “Hi ha un moment que penso que no en surto viu”, recorda.

Però en va sortir, amb un pas breu per la Model, i un cop al carrer va mantenir el seu compromís polític amb el PCI, una de les múltiples organitzacions comunistes que convivien a finals del franquisme batallant per la mateixa causa, però enfrontats uns amb els altres per matisos ideològics que eren muntanyes insalvables.

Ideològicament la gent del PCI i la del MIL eren a anys llum. Bové coneixia Raimon Solé Sugranyes, germà de l’Oriol, un dels fundadors del MIL, i també Josep Lluís Pons Llobet, company de Salvador Puig Antihc en la mateixa organització. Però tot i aquesta proximitat no va mobilitzar-se quan van detenir, jutjar i condemnar a mort en Salvador. “No recordo haver mogut gaires dits per ell”, recorda. Ni ell, ni gaire bé ningú. “I això és un error, va ser un error molt gros fruit del sectarisme”, reconeix.

Malgrat tot, Bové creu que la mobilització al carrer no hauria aturat l’execució i que el règim hauria fet matar en Salvador, un dia com avui, poc abans de les 10 h del matí.