“Som dels municipis més avançats en transició energètica”

Sempre he pensat que les persones amb experiència tenen un valor afegit. Quan busquem un metge, un mestre, un paleta, un lampista, un company de viatge... sempre ens agrada que conegui les coses i les sàpiga fer. En política ha de ser igual. No pensem que amb vuit anys o quatre ja n’hi ha prou, perquè quan saps com funciona la casa després has de canviar i així les coses mai funcionen. L’experiència és un grau i el coneixement del poble i aquests anys de gestió municipal han demostrat que ho fem bé, com a grup i com a alcalde, i això és el que puc oferir. Sinceritat, honradesa i honestedat. Estar per tothom sense pensar qui ha votat, i pensar en el futur d’Arbúcies, perquè sigui més habitable i més per a les persones.

Partim de la base que més d’un 20% del que fem els municipis ho hauria de fer la Generalitat o una altra administració. Per tant, tenim finances amb mancances, però puc dir que en termes d’endeutament i de pagaments estem bé, en la línia. Ens agradaria estar més bé, però recordant que fa 12 anys teníem un 143% de deute i ara estem en el 66% havent fent moltíssimes coses, crec que l’aspecte financer l’estem portant molt correctament.

Jo crec que n’estan molt orgullosos. Som una vall i, com a tal, sempre hem estat molt autosuficients. Tenim els pobles del voltant a 15 km i sempre hem procurat tenir de tot, també entitats i associacions, cultura, lleure i esport. Això ens ha portat vitalitat, dinamisme i aquest bé de Déu d’equipaments. No ens falta gairebé res.

Arbúcies té més de 70 entitats de tot tipus. Tots els regidors podríem fer una llista de les entitats que o bé hem ajudat a crear o bé integrem de manera activa. Que ningú se m’enfadi, però la vitalitat d’Arbúcies és de les més importants de Catalunya si posem en relació els habitants, el nombre d’entitats que hi ha i el fet que estan vives, no pas somortes.

Fins als anys vuitanta, la nostra vall gaudia d’una gran vitalitat turística en el triangle Viladrau-Sant Hilari-Arbúcies. Després es van generar dinàmiques diferents al voltant de la Costa Brava i el Pirineu, i pobles com el nostre, a una hora de Barcelona, van quedar cada cop més avall. Ara estem recuperant l’encant, sobretot des de la pandèmia. A una hora de cotxe d’Arbúcies hi ha 4,5 milions de persones i tornem a ser atractius per a elles. Arbúcies és Montseny, és parc natural, és reserva de la biosfera, és patrimoni de la humanitat, és Montsoriu, Cabrera, rieres, boscos, gastronomia, comerç, producte km 0, cultura, patrimoni, història... Tot això s’està tornant a posar en el garbell i s’està garbellant per oferir-ho a la gent, a una hora de cotxe. Entre càmpings, apartaments, hotels, allotjaments rurals i habitatges d’ús turístic, hem passat de 800 llits de capacitat. Vol dir que hem remogut alguna cosa. Però ara cal omplir i això és el que estem fent amb el projecte turístic que vam haver d’aturar per la pandèmia i ara hem reprès. Dins de les nostres possibilitats, tornem a ser un referent perquè les famílies vinguin a passar-hi el dia. I estem recuperant moltíssimes segones residències, gent que tenia una casa al poble o que ha comprat una casa de pagès. I com que fem mil activitats, els caps de setmana són molt vius i qui ve hi troba l’atractiu d’una festa i en pot ser partícip.

A Arbúcies tenim dues espines clavades importants. N’és una el centre de dia, que fa anys que volíem desenvolupar per atendre les persones a partir d’una edat mentre les famílies treballen, i l’altra, molt profunda, és la biblioteca. Pel motiu que sigui, es va fer un canvi i es va ubicar en un espai que havia de ser transitori... i fa més de vint anys que és allà. Ara, la Diputació i la Generalitat ens han atorgat les ajudes necessàries i aquest any farem el projecte. Les obres podrien començar el setembre del 2024. Si Arbúcies és autosostenible i ens ho fem tot, en aquest tema cultural tan important no és que anem coixos, anem coixos, mancs i bornis d’un ull. Serà un espai cultural polivalent, on passin coses de manera constant, no només per llegir. Una biblioteca del segle XXI a la qual tens ganes d’anar perquè saps que alguna cosa t’hi trobaràs.

El delicte zero no existeix. Òbviament, dir això quan t’acaben d’entrar a casa és absurd, no toca. Les dades diuen que som el municipi de la Selva amb menys delictes, però no vol dir que no hàgim de millorar. La possible percepció o realitat d’inseguretat afecta arreu i és problema d’un sistema que fa que no hi hagi prou repercussió a la vida de qui enxampen cometent un delicte. S’ha de fer prevenció abans que repressió i per això tenim càmeres a les entrades del poble i treballem per posar-ne a les urbanitzacions. El terme és molt gran, amb 90 km quadrats, més de 400 cases de pagès, set urbanitzacions i tres nuclis agregats. Per anar-hi, trigues 40 minuts, no hi ha línies rectes. Vigilar-ho tot és impossible. Malauradament hi ha robatoris i delictes. Treballem perquè no passi i ho fem des de la prevenció, parlant amb les comunitats, amb tothom. Quan hi ha tres o quatre fets en 15 dies, la realitat és que hi ha sensació d’inseguretat. Per sort tenim un bon sistema de vigilància i una policia local que ens permeten ser preventius abans que repressius. La repressió no la volem ni ara ni mai.

Si en seguretat tenim mancances, en transició energètica som dels municipis més avançats. El 2017 Europa ens va donar el premi al projecte d’energia sostenible i transició energètica en municipis de menys de 10.000 habitants. I l’any 2018, el premi va ser a escala estatal. Nosaltres tenim un petroli, que són els boscos, i d’aquest petroli en fem estella, biomassa. Tots els equipaments públics van amb energia renovable i tots els edificis nous s’han fet amb criteris d’eficiència energètica. Estem desenvolupant el projecte de nou enllumenat amb LED. Aquest març obrim l’oficina de transició energètica per ajudar famílies, comerços i empreses a fer el pas, ajudar-los, fer l’estudi energètic, tramitar les obres i les subvencions. Hem fet el pas en el món públic i funciona: l’any passat vam estalviar 162.000 euros en factura energètica. Ara ho portarem a la ciutadania, convençuts que s’hi agafarà. El proper pas serà crear una comunitat energètica, i ja l’estem començant.

Som com una illa envoltada de natura, però a prop de tot. Això fa que molta gent, jovent i gent de fora, triï Arbúcies per viure. Tenim el gran problema que el transport públic és gairebé inexistent. Treballem en el transport en autocar, però s’ha d’acabar de tancar. A Arbúcies necessites cotxe, no serveix la bici. Però el fet de sortir al carrer, anar a tot arreu i conèixer tothom, el fa atractiu per al jovent. És clar que, segons el que acabi fent, la seva feina serà lluny d’aquí, però majoritàriament el jovent d’Arbúcies està orgullós del seu poble i s’hi queda.

Anem coixos, però en clau d’habitatge social i jove ho estem solucionant. Hem posat al mercat habitatges de lloguer per al jovent i la idea és arribar a 40 o 50 pisos. Som gairebé a la meitat, hi ha camí per córrer. Hem d’aconseguir que habitatges del Barri Vell siguin adequats per a la gent jove.

Segurament hi ha espais que convé modernitzar, però en clau laboral estem sans. De les vuit grans empreses, set tenen aquest any i part del 2024 amb feina. Això vol dir que el centenar de petites empreses que hi ha al voltant de carrosseres i embotelladores també tenen feina, també estan sanes. Aquí, de feina, n’hi ha, i dic i afirmo que ens convé mà d’obra especialitzada i no en trobem. Soldadors, planxistes, gent molt especialitzada, sobretot del món de l’autocar.

És una concessió que es va fer per 50 anys i en queden gairebé 25. M’agradaria recuperar-la, però ara seria massa costós.

Les plantes són una font de riquesa laboral i també les hem de mirar en positiu. Vivim de l’aigua, tenim un bé de Déu d’arbres que beuen molta aigua, un sistema de reg que xucla aigua de la riera i les plantes embotelladores. Posar ordre a tot això és molt dificultós i no podem fer-ho sols. Primer, perquè les embotelladores depenen d’un ministeri que decideix què es fa; en això som presoners de decisions de Madrid. L’aigua de regar els horts es filtra de nou i torna a la riera, més amunt o més avall. I amb la captació per al consum humà mai no hem tingut cap problema, cap necessitat d’avisar la gent que ens baixa l’aigua. Tenim una pluviometria important, de 950 a 1.000 litres l’any, i el 2022, que va ser baix, vam arribar als 600. No sé si hi ha gaires municipis catalans que tinguin aquests registres. Els boscos i les rieres demostren que som terra d’aigua. No vol dir que ens hi hàgim de girar d’esquena. Hi hem de vetllar i això es fa treballant amb les comunitats de regants i les embotelladores perquè les coses siguin raonables. De vegades és molt difícil, però ningú ho farà per nosaltres.

A ningú se li escapa que el Montseny i les Guilleries, amb la seva frondositat, són un dels centres principals per amagar plantacions de marihuana. En dos o tres anys, entre la policia local i els Mossos, déu-n’hi-do les que s’han tallat de soca-rel. Quan hi vetlles, els plantadors ho saben i abandonen el lloc. A Arbúcies, entre camins principals de bosc, camins secundaris i camins de desembosc, tenim més de 800 km. Això és una animalada. Dels 230 o 240 km de camins principals, en podem parlar; dels altres, no. És inabastable, impossible de gestionar. Reclamem que els fons de compensació i de cooperació ho tinguin en compte a l’hora de fer el càlcul. Però no són només quilòmetres, és que tenim cases de pagès a 1.300 m d’altura i una tamborinada t’engega a dida quilòmetres sencers de camins que desapareixen. El Glòria va costar més de 270.000 euros, i gràcies que la Diputació ens va ajudar. D’altra banda, el bosc és un dels nostres atractius. Mantenir l’equilibri és difícil, però defensem que la gent ha de poder viure a pagès i fent de pagès.

A Arbúcies hi ha hagut feina, hi ha feina i hi haurà feina. Abans la gent vivia a pagès i treballava més al bosc, però aquestes feines es van deixar quan el boom de les carrosseres va aplegar molta gent de pagès, que va abandonar boscos i camps. I la gestió d’aquests boscos l’han ocupat altres comunitats. D’altra banda, el fet de ser una població industrial metal·lúrgica ha comportat que un altre col·lectiu, aquest de l’Europa de l’Est, hagi vingut aquí a treballar. La gent ve aquí, troba feina, es casa o hi porta la família, i això fa el 24% d’immigració.