Caldes de Montbui documenta l’apropiació de béns requisats el 1939

Són les vuit del matí del diumenge 29 de gener de 1939. Les tropes del Cos d’Exèrcit Italià, amb unitats regulars marroquines, comandat pel general Gastone Gambara ocupen la vila de Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Han caigut Sabadell, Castellar del Vallès, Palau-solità i Sentmenat. L’última escaramussa en el camí cap a Caldes s’ha saldat amb vint soldats republicans morts, que van donar la vida per retardar l’entrada franquista al poble, unes hores clau per fugir-ne i evitar la repressió.

Tal repressió que no es farà esperar. Només cinc dies després de l’ocupació, el nou ajuntament declara el precintament i la requisa dels edificis d’entitats i particulars considerats desafectes, un espoli de béns mobles, immobles, documentals i econòmics que la doctora en Història Contemporània Neus Moran, investigadora de la Càtedra Josep Termes de la UB, ha estudiat en profunditat i ha recollit en l’estudi Les víctimes de l’espoli franquista a Caldes de Montbui, 1939-2023, la primera part del qual es presenta aquest dimarts a la seu del Centre Ateneu Democràtic i Progressista. L’informe se circumscriu a les empreses i entitats víctimes de la requisa.

Els habitants de Caldes, que no arribaven als 5.000 l’any 1936, pateixen 183 procediments judicials sumaríssims i 28 expedients de responsabilitats polítiques que afecten a 53 persones encausades. “Els mecanismes de repressió i de venjança van funcionar a la perfecció; la dreta de sempre de sobte accedeix al poder amb tota la força per fer neteja, i l’aprofiten. És dur de dir, però es veu molt bé que hi ha un sector de la població que directament aprofita el context de la repressió franquista per poder apropiar-se dels béns de les altres persones. Amb això hi ha gent que haurà construït el seu patrimoni. I això s’arrossega fins avui”, explica Moran. El primer alcalde gestor, Isidre Anglí, veterà dirigent de la Lliga local, tal com recorda Moran, fou el màxim responsable civil de les accions derivades de la persecució i requisa. No en va l’exèrcit requeria de la col·laboració civil per identificar els objectius potencials a requisar.

A Catalunya, segons recull Moran, s’ha corroborat l’espoli de 369 propietats immobles (edificis, terrenys, horts, cases, teatres, cinemes, forns populars, molins o trulls), que pertanyien a 244 entitats del país. El cas més paradigmàtic de la requisa en el cas de Caldes és el del Centre. “És l’entitat més afectada, se li requisa tot, l’edifici, mobles, documents... La més perjudicada de Caldes. Està en el punt de mira des del principi.El Centre és l’únic que té l’edifici comprat i escripturat al registre. La resta estan llogats o havien ocupat locals d’entitats de dretes durant la guerra”, observa la historiadora. L’Ajuntament franquista requisa l’edifici i a la planta baixa s’instal·la l’Auxilio Social, vinculat a la Falange, que s’hi manté fins el 1944, i a dalt, la parròquia, que s’hi queda fins el 1976. No és fins l’any 2000 que el Centre el pot tornar a inscriure com a propi. Però no torna tot el patrimoni immoble original. Moran ha detectat la “desaparició” de 90 m². Segons el cadastre de 1931, el solar del Centre feia 436 m², però segons l’escriptura actual és una finca de només 345 m², fet que “indicaria la pèrdua d’una part de la propietat que probablement correspon a la zona posterior de l’immoble que confronta amb les propietats veïnes”, afirma l’informe. “És possible que el terreny fos ocupat per les edificacions veïnes durant la dictadura”, continua.

En un poble on tothom es coneix i tothom té memòria, la qüestió de l’espoli continua sent delicada. “Amb l’estudi de Neus Moran, ara sabem que el que es torna és parcial. Ho podíem intuir, físicament, però no passàvem de rondalla. Ara sí, hi ha uns 90 m² que han desaparegut en la nit dels temps. Qui ho té? Evidentment sabem qui ho té, però també sabem més que mai qui va requisar, i va requisar l’Ajuntament. Evidentment els espais físics no desapareixen, però no podem fer acusacions. Aquí la causa delictiva és per part de l’Ajuntament i és l’administració qui ens ho ha de tornar”, assegura el president de l’entitat, Jaume Pieres.

Altres víctimes de l’espoli van ser el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, la cooperativa pagesa més important del Vallès, que va perdre l’edifici, que ja no existeix, a mans de la Hermandad de Labradores y Ganaderos. També es recull el cas del balneari del carrer de Santa Susanna, 2, requisat per l’exèrcit i després, via Ministeri d’Hisenda, venut a un particular.

Una altra variant repressiva és la que pateixen les empreses vinculades a la requisa patrimonial personal. Són veïns que pateixen multes o veuen com se subhasten els seus béns. El taller de cistelleria de Ramon Pobla i Eulàlia Tura, la fàbrica de licors i bodega de Josep Fontcuberta, la impremta de Joan B. Pobla –regidor del PSUC afusellat el 1940–, tots són víctimes de la requisa de béns immobles. A tall d’exemples de la humiliació miserable que va practicar el règim, en el detall de la requisa a Joan Pobla apareixen inventariats objectes com un paraigüer, un ocell dissecat, una gàbia de conills o vint-i-cinc testos. A Ramon Pobla se li enduen fins i tot un bressol.