“Cal construir un espai més ampli que la CUP”

Quan es funda Podem a l’Estat i aquí hi havia Procés Constituent, Anticapitalistes ens hi involucrem. Podem abans feia primàries [riu]. Com que nosaltres érem militants del territori i coneixíem la gent, quan hi va haver primàries i van votar els militants va començar a guanyar gent com jo, que vaig quedar segon per entrar al Parlament tot i que no coneixia ningú de la direcció de Madrid.

La retrospectiva et fa perdre els detalls i et mostra les coses importants. Més enllà dels debats interns tan forts que hi va haver, cal fixar-se en què va passar en aquella època a la política i quin paper hi va jugar aquest espai polític, i no podem parlar d’aquells anys sense referir-nos al referèndum. Jo em vaig començar a desmarcar del grup amb una carta en una votació el primer dia del Parlament, vaig ser el primer diputat que va dir públicament que votaria a favor de la llei del referèndum. El fet de trencar un espai polític de blocs és el millor record que en guardo, tot i les pressions. Que hi hagués un espai al mig que trenqués aquesta lògica i desdibuixés aquests blocs va ser un gran encert. Com a conseqüència d’aquest trencament, que és el millor que vaig fer allà dins, jo ja no soc diputat ni estic vinculat a Podem i els comuns.

Els lideratges polítics ho són perquè es necessiten en un moment determinat. En aquell moment hi havia un espai intermedi en què hi havia algunes persones valentes i unes altres que no tant: tota la gent que va aplicar resistències a posicionar-se a favor d’un moviment popular com era un referèndum en què van votar milions de persones. Per mi, això no corresponia a l’espai de l’esquerra. Però hi va haver gent que vam decidir que independentment del que ens passés, de les conseqüències internes i externes que tinguéssim, la història ens havia col·locat allà i era el moment de ser valents. Al final, els comuns, de forma molt tímida, van dir que havien de participar en el referèndum per una qüestió democràtica. Si al món li dius que el referèndum no és cosa d’independentistes hiperventilats sinó que va de drets humans i democràcia, interpel·les moltes forces europees. Era important en aquell moment jugar aquell paper. Independentment de les conseqüències, va ser un gran encert.

Els detalls, amb els anys, són irrellevants. El que va passar aquí va ser que quan vam entrar al grup parlamentari nosaltres no pintàvem res, bàsicament perquè Podem Madrid no volia que la gent de Podem Catalunya tingués iniciativa pròpia, però el 6 i 7 de setembre nosaltres teníem entitat pròpia, lideràvem el partit a Catalunya i érem capaços de dir que si no se’ns escoltava marxaríem i aniríem a la sala de premsa a explicar-ho públicament. Per mi, el fet d’ensenyar el vot en el moment en què es votava la declaració d’independència també va ser un límit. No és que hi hagués hagut un debat gaire intens al grup sobre ensenyar-lo o no. A mi en Coscubiela em va enganxar pels passadissos uns moments abans i em va dir: “Escolta, que hem d’ensenyar el vot, eh.” Jo vaig parar un moment i vaig dir: “No, què és això d’ensenyar el vot!” Volien ensenyar el vot perquè llavors es podria comptar. Nosaltres, que creiem en el dret parlamentari, consideràvem que això era donar eines a l’Estat per assenyalar els nostres diputats. Això va ser un límit. I a partir d’aquí va quedar clar que no podíem formar part del mateix espai polític si feien aquest tipus de coses. La democràcia al davant. L’esquerra no ha de jugar aquest paper.

Abans hem parlat de conseqüències. Si jo, en comptes d’haver decidit en un moment determinat donar suport al referèndum, hagués lluitat aferrissadament per mantenir la posició de Madrid, probablement avui no hi hauria les mateixes persones al Parlament. Amb la Jéssica s’aplica la mateixa lògica. Hi ha persones que vam decidir ser valentes i fer política per transformar la realitat i altres a qui la realitat les va transformar a elles. La Jéssica és una candidata de consens entre ICV, que no ha volgut mai trencar cap plat, i la gent de Madrid.

Em fa mal perquè el conec de fa molts anys, molt abans de CSQP, com a activista veïnal. Quan vaig saber que seria candidat del nostre grup parlamentari em vaig posar molt content, però després em vaig decebre molt amb el paper que va jugar. Jo, i crec que mig Catalunya. I la fugida al PSC ara mateix parla molt malament de com ell va entomar les coses. Crec sincerament que és una persona molt més d’esquerres que el que fa el PSC; durant molts anys havia denunciat el model de gestió del PSC a Barcelona, estava en l’associacionisme veïnal denunciant el model d’especulació de Jordi Hereu, i que ell ara vulgui estar amb Jaume Collboni no ho entenc.

És una llàstima que els companys de Comunistes no hagin pogut, amb Anticapitalistes, plantejar una alternativa a l’esquerra a Catalunya. Anticapitalistes vam sortir de l’òrbita dels comuns i la gent de Comunistes també. Crec que són gent amb un perfil d’esquerra honest i que al final cadascú hagi anat per la seva banda i no hàgim plantejat coordinadament una proposta és una llàstima. Més enllà que en Nuet estigui al govern, espero construir amb ells alguna cosa molt més gran de cara al futur. A Anticapitalistes pensem que cal construir un espai més ampli que la CUP, en què la CUP ha de ser un actor principal, i crec que la gent de Comunistes ha d’estar també en aquest espai. No entenc gaire bé què fan al govern. Quan arribi el moment, aquí estem.

La Gemma és una acadèmica. Va sortir molt cansada de Podem Catalunya. Ja en aquella època va agafar una posició molt més propera al moviment independentista. M’he format amb els seus llibres de política municipal i després l’he coneguda personalment. Crec que a la conselleria pot aportar molt coneixement.

ICV ha passat de ser un partit molt important als anys 80 a ser un partit que no ha fet gaire cosa perquè s’ha dedicat a ser la crossa del PSC a tot arreu. Ara els comuns estan fent el mateix. Crec que això és un error majúscul. No és que no siguin els nostres companys de viatge, són gent d’esquerres amb molta bona voluntat i es poden fer moltes coses amb ells, però estan cometent un error estratègic i ho fan per falta d’alternatives. Per tant, cal construir espais alternatius que obrin l’esquerra a Catalunya, perquè si no, al final, l’esquerra tradicional torna a fer el mateix de sempre.

Saps què passa, sempre he pensat que els llibres autobiogràfics són d’un ego descomunal. No. Igual que hi ha artistes que comencen fent grans obres d’art i per continuar sent famosos comencen a denigrar la seva obra i a fer una caricatura de si mateixos, tinc la sensació que molta gent que va tenir papers molt rellevants en aquell moment acaben convertint-se en caricatures. S’ha de tenir autoestima i respecte al moment polític que vam viure per no acabar fent el tercer llibre de M’explico. No cal. Tu em fas una entrevista i jo ja t’ho explico, i si algú vol saber-ne més, que pugi a Begues i els explico el que vulguin.

Una de les reflexions que vaig fer era que volia dedicar-me a la criança dels fills. I una altra va ser que necessitava tornar a tenir un ofici. Vam fer coses importants en política, però em feia falta sentir que formava part de la cadena productiva. Jo vaig estudiar enginyeria de telecomunicacions. Vaig estar treballant per a una empresa francesa tres anys coordinant projectes d’aplicacions mòbils i web, el meu camp d’expertesa, però em vaig avorrir molt. Necessitava un challenge intel·lectual i un dels meus somnis a la vida, a part de la política, era dedicar-me a la investigació, així que vaig decidir fer la tesi, per aportar el meu background social i polític al tècnic.

Em dedico a investigar els efectes nocius i ètics de la intel·ligència artificial. Hem detectat que els models d’intel·ligència artificial de vegades tenen problemes amb les dades amb què s’entrenen, perquè les dades mateix ja en tenen, de problemes. Escollir amb quines dades s’entrenen els models és crític i no es té en compte. Per exemple, als Estats Units hi ha aeroports en què et miren la cara, et reconeixen i et deixen passar o no depenent de qui ets, i tot va molt bé fins que arriben dones negres o asiàtiques. El seu perfil de cara no les reconeix i les posen a immigració, amb un biaix racista molt important. No s’havien adonat que la majoria de cares amb què havien entrenat els models artificials eren blanques i d’homes. Nosaltres treballem perquè no tinguin excuses.

En qüestions com el pressupost ja passava que tothom negociava amb tothom, i això em sembla sa. Òbviament el president, Pere Aragonès, ha de tirar el pressupost endavant amb qui calgui, perquè no tirar-lo endavant és fer el joc a la gent de Junts que ha sortit del govern, i significa que el país no avança.

Jo tinc una aposta diferent, una posició que no ha canviat en cinc anys. Crec que Barcelona pot ser un camp de proves. Els comuns no havien de pactar amb el PSC. El PSC i ERC tenen el mateix model de gestió municipal de l’Ajuntament de Barcelona, l’han compartit molts anys. Si volem construir un model diferent, els comuns s’han d’aliar amb ERC i la CUP, perquè això reformula l’espai d’esquerra a Catalunya. Són forces polítiques diferents amb els seus espais propis, però es reformula l’espai polític. Això és el que m’agradaria. El que pot acabar passant al Parlament no crec que sigui un tripartit. ERC el que està fent, lamentablement, és intentar ocupar l’espai que abans ocupava Convergència, esdevenir una força centrista com el PNB, i el PSC mira de disputar-li aquest espai. Entre aquests dos partits hi haurà tensió els pròxims vuit, dotze anys, una relació d’amor i odi, d’aprovar el pressupost plegats, però no un pacte postelectoral de president/vicepresident. S’haurà de veure si Junts aconsegueix tornar a fer el sorpasso a ERC, que no ho crec. Auguro que ERC governarà durant bastants anys.

Han passat anys i no hem de mentir a ningú, hem de ser sincers. Això no s’ho creia ningú. Feia falta una manera d’aterrar, sortir de l’atzucac del procés, i fer política realista, com aprovar el pressupost de l’Estat i afavorir així el d’aquí i que la vida continués. La taula és per acontentar una sèrie de gent molt preocupada per aquest tema, però no té cap sentit.

D’Unides Podem o d’Izquierda Unida? És que els confonc... Es va crear un espai de Podem molt potent a Espanya que va trencar la lògica política dels últims trenta anys i torna a fer el mateix que Izquierda Unida als anys 90. Han abandonat l’espai que van conquerir. No haurien ni d’haver entrat al govern.