Món
Les relacions internacionals
Darrere del vot africà
La Xina i els EUA pugnen per atraure’s el suport dels estats del continent negre en la seva lluita per la supremacia global
El passat colonial, unit a la resposta insuficient durant la pandèmia de covid-19 i al tancament de les fronteres a l’emigració, allunya la UE dels països del sud
Rússia s’infiltra al Sahel a través del grup de mercenaris de Wagner
Una de les múltiples conseqüències de la invasió russa d’Ucraïna és que ha obligat tots els països del món a posicionar-se a favor o en contra dels dos bàndols en conflicte (Moscou o Kíiv) i, per extensió, a favor o en contra dels EUA o la Xina en la cursa per l’hegemonia global. Les resolucions sobre la guerra que s’han votat a l’ONU han servit de termòmetre per mesurar aquest grau de suport. I aquí s’ha llegit amb especial interès com s’han manifestat els diversos estats africans, ja que el conjunt del seu vot és clau per enfortir un dels blocs o l’altre dins la nova bipolaritat que s’està configurant al món.
Així, l’última resolució aprovada per l’Assemblea General de l’ONU, un any després de l’inici de la guerra i en què es reclamava a Rússia “la retirada immediata, completa i incondicional de totes les seves forces militars de territori d’Ucraïna”, va tenir el suport de la majoria dels estats del continent negre, mentre que només dos –Eritrea i Mali– hi van votar en contra, al costat de Moscou. Però la meitat dels estats que, com Pequín, es van abstenir eren africans, inclosos Etiòpia, Guinea, Moçambic, el Sudan, Uganda, Zimbàbue, la República del Congo i Sud-àfrica. I mitja dotzena no van participar en la votació, entre què el Senegal i el Camerun.
Totes les potències mundials –els EUA, la Xina, Rússia i la Unió Europea– s’han llançat a la cursa per atraure’s les simpaties de l’Àfrica i el seu suport en totes les votacions que serveixin per definir el nou ordre internacional. “Aquesta nova era d’intens festeig posa de manifest la importància geopolítica de l’Àfrica”, explica Ebenezer Obadare, del Consell de Relacions Exteriors (CFR), amb seu a Nova York.
La vicepresidenta nord-americana, Kamala Harris, ha estat l’última dirigent mundial a trepitjar el continent africà per reforça-hi les relacions. La gira s’afegeix a les que hi han fet aquest any el secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, la primera dama, Jill Biden, i la secretària del Tresor, Janet Yellen.
També a la UE li interessa guanyar-se les simpaties africanes, si bé el pes del passat –el llegat de l’explotació colonial– li juga en contra. A aquest greuge històric s’afegeixen la falta de solidaritat durant la pandèmia, quan els països rics van obstaculitzar el desplegament de vacunes a Àfrica, i el tancament de les fronteres a l’emigració.
Per la seva banda, Rússia, hereva de l’URSS, la potència que va donar suport als moviments d’alliberament nacional contra el colonialisme occidental, s’ha consolidat com el principal subministrador d’armes al continent. La seva presència a l’Àfrica, a través de les milícies de mercenaris de Wagner, es concentra sobretot a la regió del Sahel, en països com ara Mali i Burkina Fasso, aprofitant la inestabilitat d’aquests territoris sota l’assot del gihadisme i fortament ressentits contra els europeus i, especialment, contra l’Estat francès, l’antiga potència colonial, obligada a retirar-se de les seves últimes operacions per instaurar la seguretat a la zona.
Però l’actor global que, sens dubte, ha expandit més la seva influència a l’Àfrica és la Xina, que, com l’antiga URSS, també va protegir diversos moviments d’emancipació del domini colonial durant la guerra freda. Pequín hi busca aliats en la seva lluita per canviar el sistema internacional imposat pels EUA al final de la Segona Guerra Mundial, sense oblidar l’accés als recursos naturals que posseeix el territori africà, especialment minerals essencials per a la transició a energies netes. El continent disposa d’àmplies reserves de liti i cobalt, utilitzats en la fabricació de bateries per a cotxes elèctrics.
L’interès xinès per l’Àfrica no és nou, però el gran drac oriental ha seguit la seva pròpia estratègia de penetració al continent, que va arribar al punt culminant la dècada passada amb el llançament de la Belt and Road Initiative (BRI), un ambiciós projecte impulsat pel president Xi Jinping per aixecar una xarxa de grans infraestructures sobre l’antic traçat de la ruta de la seda que serveixi als interessos comercials de Pequín.
Exposats al deute
“El BRI va veure una gran quantitat de projectes d’infraestructura emblemàtics construïts a l’Àsia i l’Àfrica finançats per préstecs xinesos, de mida, naturalesa i origen opacs. Alguns països africans van quedar molt exposats als crèdits xinesos durant aquest període”, expliquen en un article els investigadors Alex Vines i Jon Wallace, de Chatham House. És el que alguns observadors han anomenat “la trampa del deute”, tot i que Pequín defensa que la seva és una política més “cooperativa” que l’històric domini depredador exercit per les potències occidentals.
El 1971, els vots dels països africans van ajudar la Xina a obtenir el seu escó permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU. Cinquanta anys més tard, els africans hi reclamen el seu per una “qüestió de justícia” i corregir l’abandonament històric que els ha mantingut apartats de la instància amb més poder del sistema de les Nacions Unides. El mateix secretari general de l’ONU, António Guterres, ha demanat el seient fix per a la Unió Africana.