Els primers pressupostos del govern Zapatero van fer créixer fins a 16.735 milions el dèficit fiscal català

De cada 3 euros que paguen els catalans a l’Estat, només en tornen 2. Aquesta és una de les conclusions de l’estudi sobre balances fiscals elaborat pel govern de la Generalitat, que, a partir dels exercicis 2002 a 2005, xifra en 13.832 milions d’euros anuals la mitjana del que Catalunya aporta a l’Estat i no se li retorna. I no només això: l’estudi demostra que amb l’arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa el dèficit fiscal va batre rècords. La diferència entre els ingressos aportats per Catalunya a les arques públiques i els diners que va rebre l’any 2005 es va situar en 16.735 milions, el 9,8% del PIB català. Un percentatge inèdit.

El conseller Antoni Castells va presentar ahir les dades després de sessions maratonianes de treball dels experts i va sentenciar que les xifres son “excessives”. Algunes fonts apunten que el dèficit podria créixer encara més l’any 2006, ja que aquell exercici la recaptació de l’Estat a Catalunya hauria augmentat un 14%, i no així la despesa rebuda. Això no obstant, des de Madrid no es van facilitar les dades sobre la despesa, la qual cosa va impedir el càlcul. “Hem de creure que l’Estat realment no té altres dades que les del 2005”, va admetre Castells amb cert punt d’escepticisme.
Tot i que el conseller es va esforçar a desvincular les balances fiscals de la negociació del finançament, el govern volia presentar l’estudi abans que el ministeri d’Economia faci públiques les seves dades la setmana vinent. I és que el càlcul és complex i inclou nombroses variables que alteren els resultats.

Per començar, les balances es poden calcular seguint dos mètodes, l’anomenat de flux monetari i el de benefici. En l’estudi elaborat el 2005 pel govern català es va optar pel flux monetari, mentre que en els estudis fets des de Madrid, per exemple el que va publicar el BBVA el novembre passat, s’hi aplicava el de benefici. Aquest cop, l’executiu català ha aportat els resultats tenint en compte els dos mètodes i ha evitat decantar-se per un o l’altre.

A grans trets, la diferència és que mentre el flux monetari estudia l’impacte econòmic del sector públic en un territori concret, el de benefici estudia la incidència sobre el benestar dels ciutadans. L’exemple clàssic és que, mentre que el flux monetari computaria les inversions en el Museu del Prado o la T-4 de Barajas només al territori de Madrid, el de beneficis considera que aquestes inversions beneficien també el ciutadà de la resta d’Estat.

La diferència pot ser notable. L’estudi publicat pel BBVA a partir del flux de benefici situava Madrid com la comunitat més perjudicada pel dèficit fiscal, mentre que un estudi similar elaborat a Catalunya l’any 2000 a partir del flux monetari xifra el dèficit madrileny en un 0,09% del PIB.

Per contra, els dos mètodes demostren que Catalunya pateix dèficit financer. El primer situa el dèficit en 13.832 milions, que equival a un 9,0% del PIB, i el flux de benefici parla de 10.206 milions de diferència i un 6,6% del PIB català.

Aquest cop, a més, s’han introduït canvis en el mètode d’estudi: s’han tingut en consideració les despeses financeres associades al pagament d’interessos. I què? Doncs que s’ha reduït el dèficit. L’últim estudi elaborat pel govern fixava en 9,2% del PIB el dèficit del 2001. Si s’aplica el nou mètode queda en un 8,8%...