Memòria Democràtica
Nou crit de socors per la casa Macià
La plataforma en defensa de la masia del president pressiona els partits en vista del 28-M per evitar que l’immoble acabi de caure
L’alcalde exigeix al govern i a la Diputació un compromís de rehabilitació a deu anys
Cau a trossos. La casa Macià de Vallmanya, a Alcarràs (Segrià), un antic casalot del segle XVII, està en un estat deplorable: diversos annexos s’han esfondrat i hi impera l’acumulació de brutícia, però la part més preocupant és el sostre. Fa un parell d’anys s’hi va fer un esvoranc, que progressivament es va fent més gros i han caigut unes quantes bigues. Quaranta metres quadrats de cel blau. En altres parts el sostre comença a ser translúcid i s’estan obrint més bretxes que deixen passar els rajos del sol. En qualsevol moment pot acabar de caure.
Aparentment, a les plantes inferiors la situació no és tan dramàtica, malgrat que hi manquen portes, les finestres sense vidres estan a mig caure, les parets fan pena i s’han d’anar esquivant cadàvers de gats. Al pati d’entrada, la porta està més que rovellada, només queden els peus del sant Jordi de ceràmica que hi havia representat a l’antiga font i el terra empedrat és invisible pel niu d’esbarzers i de males herbes que el van engolint. Per acabar-ho d’adobar, la casa és objecte de pillatge, fa unes setmanes encara hi havia un capçal de llit i una caixa forta de l’època del president, que han desaparegut.
Lainiciativa popular per la salvaguarda i recuperació de Cal Macià fa un nou crit de socors aprofitant que hi ha eleccions municipals. Reclama a les administracions una intervenció urgent per apuntalar la casa i que no s’acabi d’enfonsar, però la veritat és que ha perdut l’esperança que l’Ajuntament posi fil a l’agulla i compri la casa, i fa mesos que dirigeix les seves oracions cap a la Generalitat, governada pel partit de Francesc Macià, perquè si el consistori no mou fitxa sigui el govern el que l’adquireixi subsidiàriament. Costa 120.000 euros –la casa, els annexos, un edifici de l’entrada del recinte que ara és magatzem agrícola i dues hectàrees i mitja de terreny–, a pagar en quatre mensualitats de 30.000 euros, un preu irrisori per al segon municipi del Segrià en pressupost després de Lleida. El govern municipal d’ERC anterior al 2019 havia tancat aquest acord de compra amb l’actual propietari, un ramader d’Almacelles que hi fa farratges per a les seves granges. Firmat una setmana abans d’aquelles eleccions, incloïa que la Diputació de Lleida i la Generalitat hi invertissin cadascuna 150.000 euros. Però van arribar els comicis i la segona i la tercera forces, Junts i Sempre Alcarràs, respectivament, van foragitar ERC del govern i es van partir l’alcaldia. El primer any de mandat van desfer l’acord de compra, quan el batlle era Manel Ezquerra, de Sempre –ara regidor a l’oposició que el 28-M computarà els vots amb el PSC–. Actualment l’alcalde és Jordi Janés, de Junts per Catalunya.
La casa està en un extrem occidental de la comarca, a dotze quilòmetres d’Alcarràs. De fet, té més a prop el nucli de Gimenells, a quatre. La distància amb Alcarràs és un dels handicaps que té, segons el portaveu de la plataforma, Ferran Dalmau. “Si tu ets un alcalde curtterminista i tens pocs recursos econòmics per fer lluir per guanyar-te la reelecció, les places les arregles al mig del poble, no a fora”, observa. Dalmau,autor de Lliure i proletària!, Estat Català a les terres de Ponent i del Pirineu 1936-1939 (Pagès editors) –partit fundat per Macià–, hi afegeix que hi ha un corrent negacionista de la relació de Macià amb el poble. “Hi ha un pòsit que han alimentat que els padrins del poble no recorden la seva presència i, evidentment, a dotze quilòmetres de distància, no anava a passejar pel nucli urbà. Defensen teories revisionistes de la història i diuen que és un invent d’historiadors polititzats”, lamenta Dalmau. El cas és que, a banda de les fotografies, s’han rastrejat quinze visites a la casa que consten a l’agenda oficial de Macià només en els dos anys de la seva presidència, del 1931 al 1933. Però són moltes més, ja que la casa pertanyia a la dona, Eugènia Lamarca –filla d’Agapito Lamarca, notable arquitecte de l’època, que va fer una remodelació de la casa–, i feia 44 anys que hi estava casat.
L’‘Avi’ hi va reunir el govern
“No era una casa d’estiueig. En aquella època, per anar de Vallmanya a Lleida eren quatre hores de carro, no hi anaves a passar-hi una tarda, sinó dies”, explica Dalmau. De vegades, com que a Alcarràs hi havia hagut una parada de tren, el seu últim lloc d’estada abans d’anar a Madrid era Vallmanya. “Era el seu refugi espiritual, on anava a carregar piles, agafar forces, i a més portava la gestió de la finca”, rememora l’activista.
Ho corrobora l’historiador Marc Macià, tècnic de l’Espai Macià de les Borges Blanques, que assegura que la relació entre l’Avi Macià i Vallmanya és més estreta del que podia semblar: “Ells tenen una casa a Lleida, al carrer del Canonge Gonzàlez, la casa del sogre, que ja no existeix, però molt sovint van a Vallmanya a fer-hi vida. S’ha de gestionar la finca i treure’n rendiment, especialment a partir que Macià deixa de ser militar i de tenir un sou com a tal.” Segons l’historiador, Vallmanya es converteix en un lloc on Macià es refugia de la política per desconnectar, tot i que també hi celebra actes políticsamb joventuts republicanes de Lleida i fins i tot hi reuneix el govern.
Maria, filla de Macià, explica a les seves memòries que té fixat en el record la imatge del seu pare al carro anant cap a Vallmanya i aprofitant el viatge per llegir. “De fet, durant els anys de la República la residència és més la de Vallmanya que la de Lleida”, continua l’historiador. Macià recorda que es tracta d’una gran propietat que crida l’atenció en el perfil polític d’un president d’esquerres, i algun sector comunista li ho criticava, “però també es pot fer l’altra lectura: s’implica en la finca en un sentit de progrés: es preocupa pels salaris dels colons, perquè tinguin escoles on educar la canalla, planta xiprers per treure la sal del subsol, hi fa passar el canal d’Aragó i Catalunya, fet que beneficia l’entorn, lloguen una part per a caçadors i hi fan la famosa mel de Vallmanya”.
La plataforma per salvar Cal Macià ha preguntat a totes les candidatures d’Alcarràs si recullen el futur de la casa als seus programes electorals. ERC proposa “treballar en la conservació” de l’immoble “d’una manera coordinada amb les altres administracions”, i la CUP, “garantir-ne la conservació” i promocionar-hi la interacció amb el veïnat, mentre que Janés i Ezquerra no els han respost.
L’alcalde, en declaracions a El Punt Avui, confirma que la casa Vallmanya no figura al programa electoral de Junts. “Estem parlant de més de dos milions d’euros. Vam fer un estudi municipal i n’hi ha un del 2020 fet per la Generalitat, que, sense la pujada de preus, deia que costava 1,9 milions la rehabilitació sense museïtzació”, assegura. La seva preocupació és que, si l’Ajuntament compra la casa, hagi de pagar-ne també la rehabilitació. “El que volem és un compromís de la Diputació i la Generalitat que quan comprem s’estableixi un conveni d’inversions i que en els pròxims deu o quinze anys aquestes dues administracions hi posin cada any diners, perquè són molts diners”, observa Janés.
“Si entra ERC al govern sabem que ells són a les altres institucions i ho prioritzarien. Ho volen comprar sigui com sigui, però no es pot comprar una casa d’aquestes característiques en l’estat en què està a la babalà i posar-nos en un compromís de més de dos milions d’euros”, reitera.
Janés recorda que quan els descendents de Maria Macià Lamarca es va desfer de la casa quan encara estava en bon estat, fa gairebé quinze anys, l’Ajuntament ja va fer l’intent de comprar-la, però la família ho va vendre al millor postor i no va donar dret a compra als que treballaven les terres. Aleshores hi va haver “un gran refredament” amb els veïns d’Alcarràs.
“Em trobo com a alcalde que hi ha dues versions, la que hi ha al poble i la que la plataforma, que és de Lleida ciutat, hi vol donar.A mi, així com la plataforma m’insisteix en el tema, al poble no m’insisteixen, al contrari. Hi ha una sèrie de gent propera a ERC i la CUP que són els que ho reclamen, però la gent al carrer no. He de fer un pla de carrers i a quinze quilòmetres no anirem a gastar dos milions d’euros. Hi ha prioritats”, defensa.
Marc Macià replica que l’Ajuntament no ha tingut mai la voluntat d’apropar aquest patrimoni a la ciutadania i que la distància no pot ser una excusa per permetre que caigui, mentre que Dalmau critica que “com que l’alcalde no vol arreglar-la, diu que val 2,3 milions i que els hauran de pagar els veïns d’Alcarràs, predisposant el poble en contra”.
Sigui com vulgui, Janés recalca que l’Ajuntament no hi pot fer front si no és amb l’ajuda d’altres institucions. “Eh que estem donant el caràcter nacional de casa del president Macià? Si té caràcter nacional, la Generalitat i la Diputació hi han de posar la seva part”, resol el batlle.
Fonts de la conselleria de Cultura asseguren que la Generalitat està segura que l’Ajuntament assumirà les seves responsabilitats i compromisos i continuen volent aportar els 300.000 euros junt amb la Diputació. Les mateixes fonts afirmen que estan analitzant la proposta de la plataforma, de fa un any, de convertir la casa en Bé Cultural d’Interès Nacional (ara és d’Interès Local), però que és un procés llarg que requereix molta valoració tècnica. Mentrestant, Janés addueix que al propietari se li va requerir que actués perquè no es continuï degradant la casa, però que va agafar un advocat i va al·legar que quan va comprar la casa ja estava en mal estat.
Aquest diari s’ha posat en contacte amb el propietari, però no ha volgut fer declaracions.
Per a Cal Macià, la plataforma proposa la creació d’un centre d’interpretació de la família, de l’arribada dels colons al Baix Segre, de la història agrària o de la portada de l’aigua a la comarca. “Reguen perquè Macià va fer passar el canal d’Aragó i Catalunya per aquí, ell va aconseguir portar l’aigua a Alcarràs, un altre motiu pel qual li podrien estar més agraïts”, sentencia Dalmau. “Podries convertir això en un punt de referència, no hi ha cap altra casa de Macià dempeus en tot els Països Catalans, totes les que va habitar han acabat caient: la de Vilanova i la Geltrú, la de Lleida... El més semblant és la de Prats de Molló, on va estar dos mesos”, continua.
Des de l’Espai Macià de les Borges aposten per una ruta que segueixi l’itinerari del president a Ponent. “Podríem acabar de construir una xarxa molt interessant al pla de Lleida amb espais de memòria, amb l’Espai Companys del Tarròs, el centre d’interpretació de la Guerra Civil Ermengol Piró d’Alcoletge o la ruta de Robert Capa d’Aitona. La casa de Vallmanya podria complementar molt bé l’oferta de turisme de memòria, cultural i familiar, com passa a les Terres de l’Ebre, on agrupen esforços per atraure turisme”, anhela Macià.
L’alcalde no hi tanca la porta: “No dic que no, però avui a Alcarràs tenim la sort que la Carla Simón ens ha situat al mapa del món i tenim una promoció quasi gratuïta. La pel·lícula ens ha donat el turisme de la pagesia i els arbres fruiters”. Quant li queda a la casa és una incògnita. Que acabi de caure és qüestió de temps. Salvar-la, de diners.
