crònica
Òscar Palau
De puntetes sobre la B-40
ERC té clar que el PSC és el rival amb qui es vol batre el 28-M, sobretot a l’àrea metropolitana. Va a buscar el vot al llindar, el del 60% de votants socialistes que segons les enquestes acceptarien l’autodeterminació i potser volen un canvi. Per això el PSC és el blanc principal de les crítiques en tots els mítings republicans, i el d’ahir a la plaça de la Creu Alta de Sabadell, davant prop de 200 persones, entre seguidors i curiosos, no va ser una excepció. Just a la mateixa hora, per cert, que el PSC feia el seu no gaire lluny, amb Salvador Illa de cap de cartell. “Els socialistes són el passat, nosaltres som el futur”, resumia qui va ser la primera regidora independentista a la ciutat des de la Segona República, Carme Forcadell. És clar que el seu discurs ahir segur que va ser molt diferent del del 2003, perquè els republicans i el país han perdut molts complexos pel camí. “No aconseguirem la independència si no tenim alcaldes independentistes a l’àrea metropolitana”, va etzibar. I no és cap farol, és la seva ambició real. Inimaginable fa vint anys.
És clar que l’acte central a la cocapital vallesana tenia cert perill per a ERC, perquè ara és al govern de la Generalitat i ha hagut d’acceptar a contracor la ronda Nord a la qual sempre s’havia oposat per aprovar el pressupost. Potser per això ahir no va aparèixer el president, Pere Aragonès, que inicialment estava previst que hi fos, ni va parlar cap conseller, tot i que el de Territori i exalcalde, Juli Fernàndez, va seure a primera fila. En tot cas, tampoc es va veure cap mostra de disconformitat per enlloc amb la decisió. Per si de cas, només el candidat Gabriel Fernàndez va esmentar el quart cinturó –el sencer, que els socialistes segueixen defensant fins a Granollers–, de puntetes i per situar-lo entre les propostes “passades i caduques” del PSC, al nivell de la “piscina de surf” que programen fer en plena sequera. També hi al·ludia, és clar, com l’únic partit tacat per la corrupció a la ciutat. “L’alternativa som nosaltres, el front ampli que hem construït”, indicava, en al·lusió a la número 2 exconvergent, Sílvia Renom, però també a la coalició d’esquerres que ha fet fortuna al seu Uruguai d’origen.
L’acte, al capdavall, no va sortir del guió de la campanya d’ERC: públic en rotllana amb els candidats locals al darrere, posada en escena sòbria i encara no una hora per no enfarfegar. I un líder, Oriol Junqueras, desencadenat al final per carregar contra “els de sempre que actuen com un veritable règim i apel·len a la resignació constantment”, en al·lusió al PSC, però també contra el pack sencer sociovergent, “els de sempre que sucumbeixen a la temptació de pactar entre ells per garantir l’immobilisme tot i que fa 40 anys que només fan veure que es barallen”. Falten deu dies de campanya i Junqueras va demanar rendibilitzar-los al màxim. “Proposo que donem deu dies de batalla per aconseguir quatre anys d’èxits”, acabava. Ja falta menys.