“No faré alcalde Trias, ni alcaldessa Colau; surto a guanyar i guanyarem”

Jo, si em permet, diré que Trias és el representant de Junts. Fa campanya amb Junts, té el programa de Junts, fa la presentació de la campanya amb la senyora Borràs asseguda al costat, una persona condemnada per corrupció i que hauria de deixar l’escó, i té el suport explícit del senyor Puigdemont des de Waterloo; per tant és el representant del partit que defensa la posició més radicalitzada de l’independentisme.

Sí, però el senyor Trias no ho va fer i jo ho faré. El senyor Trias va adoptar una reivindicació justa dels veïns dels barris nord d’Horta, i jo he estat l’únic que durant el període de mandat he fet un tram cobert davant del mercat de la Vall d’Hebron, vam fer l’escola de la Teixonera, vam fer el primer acord per portar els serveis externs de la Vall d’Hebron a l’altre costat de la llosa per quan es faci el cobriment. I, efectivament, la meva primera proposta de mandat, si soc escollit alcaldes, és oferir un pacte com el que es va fer amb Glòries, amb totes les entitats veïnals i esportives del nord de Gràcia i Horta, i un consens, perquè són unes obres amb tres fases. Hem calculat que poden durar dotze anys, amb un cost mínim d’uns 300 milions d’euros. Cal enfocar-ho i posar-ho en marxa perquè sobrepassaran una legislatura.

Exacte. Com a mínim són tres mandats i, a més, és un deute que té la ciutat amb la ciutat. Ho van haver de pagar amb els Jocs i, a més a més ara, amb les restriccions de trànsit que hi ha al centre, ha crescut entre un 8 i un 10% el volum de cotxes a les rondes.

Jo no faré alcalde Xavier Trias i no faré alcaldessa la senyora Colau; jo surto a guanyar, i les guanyarem. Totes les enquestes ens donen la primera posició o la segona, les pròpies i les alienes, i això vol dir que l’única alternativa progressista a la senyora Colau és el PSC.

Jo ja he posat les meves condicions, dient que no faré ni Trias alcalde ni Colau alcaldessa. Constituiré un govern progressista que si necessités suports o acords de governabilitat, els farem sobre tres bases que he estat molt clar a l’hora d’explicar: la primera condició és el model de creixement econòmic, i no de decreixement econòmic; model de cohesió social de protecció de les polítiques públiques, sense privatitzacions ni retallades de serveis, i en tercer lloc, l’Ajuntament ha de ser lleial a les institucions de l’Estat i de la Unió Europea.

El que farà falta és explicar els projectes clarament a la ciutadania perquè decideixi. Jo estic demanant la confiança majoritària de la ciutadania d’aquells que voten PSC i dels que no ho han fet mai, dels progressistes decebuts amb la senyora Colau i dels moderats que no confien en un candidat com el senyor Trias que nega el que és d’una manera una mica estranya. Aleshores la meva proposta té a veure amb tres línies molt clares: ordre a la ciutat, en això els socialistes ja hem demostrat abastament que sabem gestionar-la; en segon lloc, que torni a ser una ciutat d’oportunitats que no expulsi la gent per l’habitatge i la falta de treball, i en tercer lloc, una ciutat que recuperi l’orgull.

Crec que les eleccions assenyalen majories i s’han de poder articular políticament en cada cas. Si soc la força més votada i soc el proper alcalde, he explicat com articularé majories, i en cada cas les majories tenen a veure amb la conjuntura política o amb el moment o amb els personatges, o els partits. Estem en un moment en què la ciutat ha de decidir si surt del període d’una ciutat sense rumb des de fa dotze anys, des del nostre punt de vista l’etapa en què no hi ha hagut alcalde socialista. Tothom que parla de la Barcelona que funcionava, ho fa de l’etapa socialista, i això és el que jo pretenc liderar.

Sí, i en posaré uns quants exemples. Sense el PSC en el govern de Barcelona no hauríem tingut el Mobile World Congress, no hauríem tingut l’ISE, o no hauríem fet el planejament de les tres noves zones de planejament, del 22@ nord, de la Sagrera-El Bon Pastor i Zona Franca i la marina del Prat Vermell. Això té a veure amb un model de ciutat que vol seguir creixent. Per això soc molt crític quan es diu que no s’ha d’ampliar l’aeroport, perquè estem ampliant les zones econòmiques de la ciutat. Per donar oportunitats econòmiques i tenir sous dignes has de tenir empreses i inversions que vinguin a la ciutat, i hem preparat pistes d’aterratge per a la inversió del futur, amb 1,2 milions de metres quadrats de sostre econòmic. També deixem la ciutat preparada per desenvolupar un pla d’habitatge de fins a 70.000 habitatges, també privat. La qüestió de l’habitatge s’ha d’afrontar aplicant la llei de Pedro Sánchez, que ho farem, però incrementant l’oferta d’habitatge, pública i també privada.

És que vaig a totes, perquè estic convençut que puc guanyar.

La fórmula és dir jo tinc un projecte, tinc les meves pròpies idees, vull presentar el meu equip, ho vull fer amb llibertat, amb autonomia i sobirania pròpia, i no vull condicionar ni entrar en un conflicte permanent amb la coalició, perquè la gent no ho vol i no és la meva manera de fer. Un cop vam tenir totes les decisions de mandat preses –acordades, per cert, amb Esquerra Republicana, i en altres casos, amb Junts–, a tres mesos de les eleccions el més coherent, si vull rellevar la senyora Colau, si la vull rellevar, és separar-me del govern, deixar que segueixi funcionant quasi amb pilot automàtic i anar pertot.

Això és la maduresa democràtica i ens hi hem d’acostumar. Per mi, és una fortalesa i una habilitat, i una cosa en positiu de la gent que ho aconsegueix fer. Els independentistes no ho han aconseguit fer a la Generalitat. Les esquerres sí que ho hem aconseguit, amb moltes discrepàncies, que les hem tingut...

Bé, a vegades t’ho qüestiones. El pacte ha aguantat molt bé perquè, entre altres coses, vam haver d’administrar la pandèmia.

Doncs el 70% del temps hàbil de la gestió d’aquest mandat ha estat la pandèmia: salvar vides i salvar llocs de treball. A això ens hem dedicat.

Una cosa terrible, perquè hi has de sumar la teva angoixa personal, en algun cas amb pèrdues molt properes, i haver de donar tranquil·litat i confiança a la gent quan al principi, quan va començar la pandèmia, no teníem ni mascaretes per als conductors d’autobús i metro o els paradistes dels mercats. I havies d’anar a buscar mascaretes on fos, i en vam acabar portant un carregament de Hong-Kong. I he de dir, és igual que estiguem en campanya, que no només la ciutat va respondre molt bé, fet que a mi em fa sentir orgullós, sinó que van reaccionar molt bé tots els grups de l’oposició. Va ser aquella època que vam aprovar pressupostos per àmplia majoria, i això va marcar la pandèmia. Però què passa? Quan acaba la pandèmia els comuns fan un exercici de treure el seu programa de màxims del calaix.

Posen la directa i comencen a tensionar-ho tot en molts sectors de la ciutat, i és un forma de governar en què ni hi crec ni m’agrada, ni respon al que és Barcelona. Sempre es busquen culpables, sempre s’intenta anar en contra d’algú, assenyalar algú per justificar les polítiques pròpies. Les coses en aquesta ciutat, i s’ha demostrat històricament, es poden fer amb acords amplis, en positiu.

Sempre dic que m’estimo anar més a poc a poc, però més lluny i amb més gent, que no anar més ràpid per la drecera. Les dreceres no són bones, i és una manera de fer política dels grups que venen de posicions més radicalitzades. Quan comencen a aplicar el programa de màxims és quan comencen a sortir les tensions amb nosaltres. Jo estic molt orgullós de moltes coses que hem fet en el govern. La ciutat se n’ha sortit, de la pandèmia, i fins i tot millor del que s’esperava. Alguna cosa ha tingut a veure l’Ajuntament amb salvar bars i terrasses, o amb impulsar nous sectors com l’economia blava.

Si Barcelona és avui la ciutat amb menys atur és perquè, en part, el turisme s’ha reactivat molt ràpidament. Però crec que hem trobat un punt d’equilibri molt bo amb el turisme. Veníem d’una turismofòbia, que a vegades veig que la senyora Colau torna a atiar, però tanmateix en el període de la pandèmia molta gent va prendre consciència de la importància del sector en la nostra economia. A Barcelona teníem barris amb un atur de més del 50%, amb xifres que mai s’havien vist.

Crec que s’ha reequilibrat, entre el turisme massiu que propugnaven alguns, no nosaltres, i el decreixement; crec que la ciutat opta per un punt intermedi. I és que la ciutat ha arribat al seu punt òptim de creixement turístic, ja no podem créixer més en nombre i hem de créixer en qualitat. Que gastin més en el nostre comerç i restauració. I això es limita fent que no hi puguin haver més llits, ni d’hotels ni d’apartaments.

Hem passat temps molt complicats. Hi ha hagut absència de lideratges del senyor Trias i la senyora Colau que fossin prou dinàmics, empàtics, energètics, integradors i inclusius. La ciutat ho té tot perquè li vagi bé, tenim tots els grans atributs que ha de tenir una ciutat dels segle XXI perquè li vagi bé, i tanmateix hi ha hagut un mal lideratge de la ciutat i una conjuntura política que ha perjudicat la ciutat.

Sí, perquè ho crec. L’escenari del conflicte, al marge de la posició que un tingui, ha afectat la ciutat i la seva imatge. Ha llançat a l’exterior un missatge confús que ha perjudicat la ciutat, i després cal sumar-hi la decepció de tot plegat. La decepció de part dels que defensaven la ruptura amb Espanya i també d’aquells que confiaven que la senyora Colau ho arreglaria tot, tots els problemes socials, com si tingués una vareta màgica, i la vida és molt més complicada. Són un cúmul de circumstàncies, però jo repeteixo que soc optimista, conec la gent que mou la ciutat, i hi ha un teixit associatiu de gent que s’arremanga quan fa falta, i això ho he vist en moments clau.

Dels tres reptes que he dit abans, d’ordenar la ciutat, la ciutat de les oportunitats de feina i habitatge, sempre dic que el més difícil és l’intangible de recuperar l’orgull i la il·lusió, però crec que vindrà de la sensació que la ciutat torna a tirar endavant, que no està conflictivitzada.

Per ser honestos, crec que ha millorat, però considero que ens continuen tractant com a catalans de segona divisió. Amb habitatge, el mateix senyor Maragall ha reconegut que no s’ha invertit gens en els últims anys i és l’administració competent. Els 2.000 i escaig habitatges que s’estan fent a la ciutat, els fa l’Ajuntament amb una aportació de 70 milions que fa l’Estat, i amb fons propis. Pel que fa al desplegament dels Mossos, vam dir fa quatre anys, a aquestes alçades de campanya, que tindríem 1.000 guàrdies més, i avui els tenim al carrer o estan acabant de sortir de la promoció, i 600 mossos més, i no ha estat fins ara, al mes de febrer, que en un acord de pressupostos entre Salvador Illa i Aragonès s’ha reconegut per escrit que hi haurà una nova promoció de 900 mossos, dels quals 600 s’han de desplegar a la ciutat de Barcelona. Jo estaré honorat de ser l’alcalde de la capital del país, però vull que se la tracti com a capital del país, ni més ni menys.

No hi ha color en relació amb el Partit Popular. En aquests moments a Rodalies s’hi està invertint cinc vegades més que en l’època de Rajoy. En aquests moments a Barcelona se li ha reconegut la cocapitalitat cultural i científica que representen 20 milions extres per reforçar les institucions. L’aportació extraordinària per a l’habitatge. Fons europeus que jo he anat a negociar a Brussel·les, que jo a Brussel·les vaig a parlar amb comissaris. Quasi el 10% del pressupost municipal l’hem negociat a Madrid. Quan vaig a Madrid o a Brussel·les, hi vaig a buscar diners per a la nostra ciutat, i vaig viure l’època del govern del PP i era zero, conflicte, animadversió, i ho vaig viure i no soc independentista, i amb el govern socialista és el contrari.

En primer lloc, Barcelona és caminable i cal protegir el vianant. En segon lloc, transport públic ,que és més metro. Quan vagi a veure el president de la Generalitat, com a nou alcalde, li portaré dues propostes positives, amb ànim d’arribar a acords. Una és en l’àmbit de l’habitatge: els 10.000 habitatges que diu que ha de fer la Generalitat, jo li diré on els ha de construir, i pel que fa al transport, hi ha un preacord molt important, que vull reconèixer, que és acabar la línia 9, i allargar les línies 1, 3 i 5 amb catorze parades més, fins a Esplugues i Badalona, fins al 2030. No estic d’acord amb el discurs anticotxe tan radicalitzat, perquè molta gent el necessita per treballar. Ja estem fent un esforç per electrificar el cotxe.

És clar, si volem seguir sent una ciutat capdavantera al món. El meu model és Boston. Qui va instar a l’ampliació de l’aeroport van ser les universitats i els centres de recerca, que van dir ‘volem els millors professors i els millors estudiants del món’ i necessitem connexions intercontinentals. Per això hem d’ampliar l’aeroport, i jo estic a favor de reduir els vols curts pel ferrocarril i la Unió Europea ho ha de legislar perquè hi ha alternativa. Jo dic, ‘com ha de ser la pista?’ Doncs ens ho han de dir els experts. La que tingui menys impacte i la que sigui més econòmica. Aquí el debat rau en el model de creixement i si s’ha de renunciar a una inversió de 1.700 milions d’euros.

L’ordre és d’esquerres. La seguretat és d’esquerres perquè protegeix els més vulnerables. La gent rica es paga la seguretat i les administracions hem de fer prevenció, proximitat i policia com una política social. Tenim un terme en català que ho explica molt bé: cal endreçar la ciutat. I vull un ordre en el sentit de seguretat i d’endreça.

Hi ha un problema d’ús. Em preocupa per la gent jove. Les alternatives audiovisuals són en castellà. També s’ha ideologitzat la llengua, i això és molt perillós. Si no despolititzem la llengua, en el sentit de no lligar-la a una ideologia determinada, hi ha un problema.

Sí. Ha de poder conviure l’ús policial, de moment, amb un espai de memòria. Ha de ser possible.