La gran fuga republicana

Que el 22 de maig del 1938 fos diumenge ho convertia en un dia ideal. La Guerra Civil no havia acabat, Pamplona era territori franquista de primera hora gràcies al general Emilio Mola i el fort de San Cristóbal, penal que corona el mont Ezkaba (895 metres d’altitud), situat a deu quilòmetres de la capital navarresa, era el bastió del terror repressiu on 2.487 presos republicans d’arreu malvivien en condicions infrahumanes. Aquella nit d’avui fa 85 anys, aprofitant que l’hora del sopar de la guàrdia obria tota una nit per consumar l’evasió perquè el relleu de la guàrdia no es produiria fins dilluns al matí, 795 reclusos republicans protagonitzaven la fuga més massiva que es viuria en un penal franquista i ho feien guiats per l’anhel de creuar la frontera amb França i unir-se al bàndol republicà a través de Catalunya. La magnitud de l’aventura va ser proporcional a la crueltat de la repressió: només tres presos van aconseguir la fita de creuar els Pirineus, mentre que 207 van morir executats en la repressió instantània de l’evasió per part de les forces policials (de 20 dels assassinats, mai en va aparèixer el cos) i els 585 restants van ser capturats pels franquistes i requetès desplegats al mont Ezkaba i pobles limítrofs de Pamplona i van ser reintegrats al fort. Gràcies a la dedicació de l’associació Txinparta-Fuerte de San Cristóbal Red de Memoria Colectiva, l’indret recupera a poc a poc cada nom i cada història.

Koldo Pla, membre de Txinparta, ha estudiat la fortalesa –també anomenada fort d’Alfons XII i convertida en penal del 1934 al 1945– i la fuga. “La fuga es forja entre un grup d’una dotzena de presos, i més tard s’estén a un grup d’uns trenta més, que són els únics que arriben

a saber alguna cosa del pla de fuga que s’està organitzant. El líder va ser Leopoldo Pico, un cantàbric de Resines i resident al Marge Esquerre de Bilbao que era molt pròxim a Dolores Ibárruri, La Pasionaria. En el nucli hi havia alguns anarquistes que, gràcies al domini de l’esperanto, podien parlar entre ells i que els altres no entenguessin res del que tramaven. Aprofitant la distracció del sopar, Leopoldo Pico va reduir un guàrdia i el va despullar per vestir-se amb la seva roba, i els presos en poca estona van desarmar la resta i van aconseguir el control de la seva zona”, relata Pla. “En obrir les portes de totes les cel·les, molts no sabien de què anava allò, i tot i així 795 decideixen jugar-se-la”, rebla.

Els únics tres que van arribar a França van ser Jovino Fernández, José Marinero i Valentín Lorenzo. Entre els assassinats en les primeres hores al mont Ezkaba, hi ha Leopoldo Pico i altres organitzadors, i catorze promotors més de la fuga van viure un consell de guerra sumaríssim que va acabar amb pena de mort i van ser afusellats el 8 de setembre del 1938 al fossar de la Ciutadella de Pamplona. Actualment, el sender GR-225 recrea el camí seguit per Jovino Fernández fins a creuar la frontera per Urepel passant per Olabe (on hi ha la fossa d’Olabe), Saigots i Sorogain. Per tal de poder ressignificar l’indret com a lloc de memòria, EH Bildu va arrencar una inversió de 3 milions a canvi del seu vot a favor de la llei de memòria.

Gràcies a Txinparta, a l’historiador José María Jimeno Jurío i a la Societat de Ciències Aranzadi, a prop del fort San Cristóbal ha emergit la història del “cementiri de les ampolles”. Els pobles limítrofs van veure com la repressió saturava els seus cementiris i això va obligar les autoritats del penal a improvisar un cementiri de 500 metres quadrats al mont Ezkaba on cadascun dels 131 cadàvers hi van ser enterrats amb una ampolla que contenia un document amb dades personals del mort. Els membres de Txinparta van visitar l’arxiu diocesà i, després de vèncer la resistència, van aconseguir un plànol del cementiri fet per un capellà i van obrir una primera fossa a mà fins a descobrir una primera ampolla amb dades d’un pres enterrat, Andrés Gangoiti Cuesta, de Bilbao, i van certificar que allò de les ampolles no era una llegenda. I ja hi ha hagut 44 exhumacions.

A l’hora d’aixecar el vel del silenci, però, els investigadors han topat amb algun buit sobtat: un dels que van tenir èxit en la fuga, José Marinero, va acabar a Mèxic, i la sorpresa va ser que quan el 2005 –amb ell ja mort– es va contactar amb la filla, no en sabia res de res perquè el pare mai no li havia dit ni una paraula d’aquella fita del fort en què ell era un dels tres que van reeixir.