“El de Colau és un govern clarament comunista”

És així.

No. La política, amb el temps, s’ha anat degradant, i molt. I per això és bo tenir referents de quan se’n practicava una d’un altre tipus. Nosaltres vam decidir adaptar el lema que Reagan va utilitzar als 80 –Barcelona gran de nou– perquè ens identifiquem molt amb el que va voler fer en aquella etapa, intentant treure els Estats Units d’una crisi econòmica molt important, amb una inflació galopant, que és justament el que estem vivint ara, i a més fer front a un comunisme que avança d’una manera molt clara. I, en el dia d’avui, veig que també hi ha comunisme tant a l’Estat espanyol com a l’Ajuntament de Barcelona. Perquè s’ha de dir, sense cap mena de complex, que el de Colau és un govern clarament comunista, amb una voluntat intervencionista molt evident.

És un fet que ens diferencia clarament, perquè el relat no em lliga amb els fets. El de Trias és un discurs que defensa el teixit empresarial, però els fets ens revelen que quan el líder del seu partit, Carles Puigdemont, va ser president de la Generalitat, va fer una declaració d’independència de forma unilateral que va provocar un efecte absolutament contrari a generar riquesa. Aquella inestabilitat política i jurídica encara l’estem pagant i ha deixat molt tocada Barcelona. I jo no sé quin Xavier Trias tinc al davant. Si el que quan està en un debat explica una cosa, o el que quan llegeixes el seu programa defensa que vol fer efectiu el mandat de l’1-O.

Sí i no. No crec que ni avui ni el 2019 fos bo per a Barcelona tenir un govern ERC-Colau. És i era una dupla perjudicial per a Barcelona, i era la possibilitat que teníem en aquell moment, amb un govern amb Maragall d’alcalde amb Colau dins. Per tant, no crec que fos un error evitar que es produís aquella coalició, i per fer-ho malauradament l’única alternativa que hi havia perquè això no fos possible era canviar-li el soci a Colau i fer entrar en joc el PSC. Els socialistes, però, no han estat en absolut a l’altura del que van prometre aleshores. En aquests quatre anys el PSC ha demostrat ser un soci molt fidel a Colau permetent, fins i tot, que ERC des de l’oposició tingués molt pes en la presa de decisions i la governabilitat. Jo no tornaria a apostar per això.

No veig que aquesta opció pugui estar sobre la taula, perquè Trias no té cap oportunitat de ser alcalde. De fet, ell mateix ho reconeix. Ara tot apunta que hi pot haver un empat per dalt entre el PSC i Colau, però compte, perquè totes les enquestes coincideixen que hi ha un tant per cent molt elevat –al voltant del 35% de l’electorat– que diu que no li agraden les opcions que ja coneix. I aquí és on entrem nosaltres. Dit això, si els vots dels regidors de Valents han de servir per decidir qui governa, serà perquè són a dins per complir el nostre programa, especialment en matèries com seguretat i economia. Si és per Valents, l’alcaldia es pagarà cara. No cedirem vots, hi haurà d’haver una transacció.

Va haver-hi una cessió, cert, i va ser un error. Repeteixo: jo no cediré vots, caldrà negociar i transaccionar. Aquestes eleccions no les guanyarà qui obtingui més vots, sinó qui decideixi que governa. Si cal negociar perquè no governi Colau amb nosaltres dins, allà ens trobaran.

Aquest és un tema sobre el qual no em sento còmoda sobre com ha anat evolucionant. És un debat en què posem el focus en el lloc equivocat perquè, per començar, ens hauríem de preguntar per què existeix una empresa com Desokupa, que ni de bon tros és l’única. I això és així perquè la llei no dona solucions als propietaris. En el cas concret de la Bonanova, aquesta és una situació en què estarem com fins ara fins que surti la segona sentència de desallotjament, que estic convençuda que donarà peu a aldarulls. I estic intentant conscienciar els veïns d’això sabent que no es pot recular com va fer Trias amb Can Vies, perquè seria molt pitjor.

Seria demagògia si el que jo expliqués no fos real i, per tant, m’estigués inventant un problema per fer-ne un lema de campanya. Però no és el cas. La problemàtica de les ocupacions hi era, però ningú s’atrevia a parlar-ne, i amb els menors no acompanyats passa si fa no fa el mateix, perquè és complicat parlar-ne ja que tothom se t’acaba tirant al coll i et pengen les etiquetes de sempre, que si ets d’extrema dreta, xenòfoba, etc. El que no es pot fer és mirar cap a un altre cantó i deixar aquests menors abandonats al carrer. Aquest discurs s’ha de fer, i nosaltres el podem fer.

Sens dubte, tot i que crec que entrarem. Aquest no és un projecte que depèn de Barcelona. Tenim 71 candidatures en un any d’existència i és un projecte que ha vingut per quedar-se.