Pròxim Orient
La repressió del règim dels aiatol·làs
L’Iran, una revolució amb la soga al coll
Els defensors dels drets humans denuncien més de 259 execucions des que va començar el 2023
Els activistes iranians alerten que la República Islàmica utilitza la pena de mort per “infligir el pànic” a la dissidència
L’ús de les condemnes capitals va incrementar-se un 75% el 2022, quan les revoltes van amenaçar la supervivència del règim
Ull per ull i rostre per rostre. La cara d’Ali Khamenei, líder suprem de l’Iran, crema als carrers de Teheran. El foc que engoleix la seva figura és una resposta a l’execució de Saeed Yaghoubi, Majid Kazemi i Saleh Mirhashemi, tres joves que havien estat implicats en les revoltes antigovernamentals que van esclatar el setembre passat. D’aleshores ençà, i malgrat la pèrdua de l’atenció internacional, el torcebraç a cara descoberta entre els manifestants i el règim dels aiatol·làs continua. Els primers cremen retrats dels líders polítics; els segons executen els qui protesten contra ells.
L’execució del divendres passat arriba després que els tres joves fossin acusats de participar en l’assassinat de tres membres de les forces de seguretat. Segons l’agència de notícies Mizan, propera al sistema judicial iranià, els atacs s’haurien produït durant una manifestació el 16 de novembre. Grups com ara Amnistia Internacional denuncien que el procés judicial contra aquests manifestants ha vist sentència a una velocitat inusual, ha estat mancat de proves i ha emprat la tortura “per obtenir confessions manipulades”.
“Majid Kazemi va explicar des de la presó que el van forçar a fer declaracions falses i autoinculpatòries –denuncia Amnistia–. Assegura que va ser interrogat amb pallisses, amb electrocucions i amb amenaces de ser violat o d’assassinar la seva família.” Teheran ha negat cap mala praxi. Els activistes fan notar que el jutge que els ha sentenciat és Morteza Barati, implicat en violacions de drets humans.
Els tres joves sabien que serien els següents. Dos dies abans que els posessin la soga al coll, els tres detinguts, d’entre 30 i 37 anys, van trobar la manera de fer arribar un manuscrit a l’exterior. “Necessitem el vostre suport, no deixeu que ens matin”, deia la carta.
La crida va córrer i família i amics van organitzar vigílies nocturnes als voltants de la presó de Dastgerd, a la ciutat d’Isfahan, on estaven detinguts. No van evitar un desenllaç que estava escrit. Quan es va saber que les execucions s’havien produït, les protestes es van escampar pel país. Tot i saber que sortir a protestar significa jugar-se la vida, grups de manifestants van unir-se a Teheran en suport als executats. “Jurem per la sang dels nostres camarades que ens mantindrem ferms fins al final”, cantaven a l’uníson, en referència a la caiguda de la Guàrdia Revolucionaria.
Denúncia mundial
Les darreres execucions fan bullir la sang de molt iranians, però això no vol dir que els agafi per sorpresa. Els dirigents de la República Islàmica van incrementar l’ús de les execucions un 75% el 2022, any en què es van produir les revoltes que van amenaçar la supervivència del règim, i enguany van camí de mantenir les mateixes xifres. Hi ha hagut almenys set ocasions en què les execucions s’han vinculat oficialment a la participació en les protestes. I n’hi haurà més: grups locals denuncien que hi ha vuit persones al corredor de la mort per acusacions vinculades a les manifestacions, mentre que desenes de detinguts més estan en perill de córrer la mateixa sort.
“Aterrador” és la paraula amb què Volker Türk, alt comissionat dels drets humans per a les Nacions Unides, descriu l’ús i abús de la pena de mort per part de les autoritats iranianes. Segons els recomptes de l’organització, el règim dels aiatol·làs hauria practicat l’execució contra almenys deu persones cada setmana des que va començar el 2023.
En un comunicat recent, Türk expressa que “la majoria” dels executats havien estat condemnats per assumptes vinculats al tràfic o al consum de drogues, afegint-hi que les persones pertinents a minories estaven sobrerepresentades entre els afectats. “Tot això és incompatible amb el dret internacional –conclou Türk–. La pena de mort és un vestigi atàvic que en ple segle XXI hauria de ser eliminat.”
Javaid Rehman, relator especial de l’ONU sobre la situació dels drets humans a la República Islàmica de l’Iran, signa el darrer crit d’alerta de l’ONU, que confirma l’execució d’almenys 259 persones aquest any. L’iranià Rehman, expert en drets humans i en constitucionalisme islàmic, adverteix que la manca de transparència del règim fa impossible conèixer el nombre exacte d’execucions, indicant que la xifra podria ser encara més elevada.
L’espanyol Josep Borrell, cap de la diplomàcia europea, s’ha sumat a les paraules de condemna: “La UE insta en els termes més enèrgics possibles que el govern iranià s’abstingui d’aplicar la pena de mort i de dur a terme futures execucions.”
Amb paraules no n’hi ha prou
Mentre els líders globals trien les paraules adequades per denunciar les execucions, activistes iranians exigeixen que el món passi a l’acció. “La resposta de la comunitat internacional s’ha limitat a condemnes públiques sense conseqüències pràctiques”, denuncia Mahmood Amiry-Moghaddam, director de l’organització Drets Humans a l’Iran. “Si veuen que no se’ls respon amb accions punitives contundents, les autoritats incrementaran les atrocitats”, alerta Amiry-Moghaddam: “El règim està disposat a anar tan lluny com calgui per tal de mantenir-se en el poder.”
Raha Bahreini, investigadora d’Amnistia Internacional a l’Iran, hi coincideix. “Les denúncies no poden quedar-se en la diplomàcia –deia a una televisió nord-americana–. Cal utilitzar totes les vies, incloses les ambaixades, per fer pressió al govern iranià.” I avançava el perquè: “L’Iran està posant a prova la tolerància de la comunitat internacional; si veu que les penes de mort no provoquen un escàndol, entendrà que les execucions arbitràries s’accepten.” El paper exterior, indicava Bahreini, és fonamental en la lluita per la justícia de les famílies dels executats, que no esperen que el poder judicial iranià reti comptes contra membres del règim que puguin estar implicats en violacions dels drets humans.
Infligir el pànic
Grups com ara Drets Humans a l’Iran denuncien que l’increment en el nombre d’execucions pretenen “infligir el pànic” en les persones que han secundat les protestes dels darrers mesos. La brutal detenció que va acabar amb la vida de Jina Mahsa Amini, el 16 de setembre, va ser la gota que va fer vessar el got. L’arrest el va fer la policia de la moral a Teheran, que acusava la jove, de 22 anys, de no dur els cabells ben tapats amb el vel. Centenars de milers de persones van respondre-hi sortint al carrer amb el crit de “dones, vida, llibertat”, però protestaven per alguna cosa més que pel vel obligatori.
Els intents del règim de fer complir l’obligatorietat del vel eren part d’un esforç repressiu contra tota dissidència. Professors, jubilats i funcionaris públics protestaven per l’impagament de salaris i per la inflació, i cada cop es feia més evident que part del país demanava un canvi. Activistes iranians denunciaven l’existència d’una campanya de repressió contra tots els actors susceptibles de liderar un aixecament contra el règim.
Durant moltes setmanes, manifestants de diverses generacions van creure que veurien el final de la República Islàmica, instaurada el 1979. Sentien que el món els acompanyava mentre sortien al carrer. Avui, després de 530 persones mortes a causa de l’acció policial i de 22.000 detingudes, el que queda de les revoltes ha perdut el favor de l’atenció internacional.
Mentre ningú no mira, el règim els posa la soga al coll.
