Repensar el govern local, el repte que ve

Més enllà de la composició política que tingui a partir de les eleccions d’avui, un dels grans debats que haurà d’afrontar aviat el país és el replantejament del govern local en conjunt, des de Barcelona i la seva àrea metropolitana fins als ajuntaments més petits i les entitats municipals descentralitzades (EMD). La Generalitat, de fet, té avançades eines com ara l’Estatut del Municipi Rural per facilitar el dia a dia als més modestos i ja treballa en una de les apostes de la legislatura, la llei de governs locals, amb què vol reordenar l’actual entramat. “Ha de ser una llei focalitzadora, un instrument esperem que reeixit per articular un sistema de relacions entre la Generalitat i el món local, que s’adeqüi a les seves necessitats”, resumia, divendres, el director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Joan Ridao, que col·labora en l’objectiu amb la secretaria de Governs Locals del Departament de la Presidència. Ridao ho apuntava en la presentació de l’estudi acadèmic Repensar el govern local: perspectives actuals, obra de diversos experts universitaris, que enfoca una qüestió, l’organització territorial, que segons ell està “mal resolta”. I ho fa a partir d’una premissa bàsica: cal “qüestionar el dogma de la uniformitat del món local”. Això sí, tot i que el govern té competències pròpies, segueix depenent en gran part de la normativa de l’Estat, segons va quedar clar en la sentència de l’Estatut, i hi caldrà “concertar” molts punts, com ara la superació de les províncies amb les vegueries que va tombar el TC, segons advertia el coordinador del treball, Tomàs Font.

En tot cas, al país conviuen, avui, realitats molt diferents que el model constitucional, que parteix d’un disseny vuitcentista, no permet tractar amb l’asimetria que requeririen. D’aquí que els experts hi hagin abocat la seva mirada. Així, la professora de la UB Mariona Tomàs apuntava que un dels grans reptes en l’àmbit urbà, en espera d’abordar una reorganització territorial global –que també haurà de tractar les àrees de Tarragona, on ja hi ha hagut intents poc reeixits, i Girona–, és desencallar el “decalatge” entre l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la nova realitat de la regió metropolitana, que supera els cinc milions d’habitants i arriba al Vallès, el Maresme i el Penedès. Per això creu que, mentrestant, cal crear algun consorci o eina similar, fins i tot entre sector públic i privat, que doni una resposta inicial al que entraria en la definició d’“àrea urbana funcional” que han fet diversos teòrics i fins i tot l’Eurostat. Tomàs també lamentava que, si bé la legislació estatal atorga un estatus especial a Madrid i Barcelona, no contempla la figura de l’AMB, que no ha pogut concórrer ara a cap convocatòria de fons europeus.

En tot cas, més camp per córrer hi ha en els ajuntaments amb menys capacitat per donar serveis. Aquí, l’estudi constata que es poden adoptar mecanismes de cooperació intermunicipal de manera gradual, és a dir, mancomunitats voluntàries, que serveixin per experimentar polítiques públiques i ser la base, si van bé, d’entitats posteriors més estables. Font lloava que la recent creació del Lluçanès ja va just en aquest sentit. Un debat paral·lel és el dels consells comarcals, ja que, tot i que han perdut pes polític respecte de fa uns anys, segons ell potser l’haurien de perdre del tot per ser mecanismes més eficients de cooperació interadministrativa. I el mateix aplicaria a les diputacions. Una altra solució, això sí, podria ser que fossin ens d’elecció directa i no de segon grau a fi que es percebessin com a més transparents i propers a la ciutadania. La mateixa elecció de l’alcalde, de fet, també podria ser directa, com ja passa en altres països europeus.

Una altra qüestió cabdal per resoldre és el finançament, ja que Font creu que s’ha “invertit” l’equació, i avui s’executen les competències en funció dels diners que arriben, i no al revés. A banda, destaca altres idees de l’estudi, com ara que potenciar les EMD podria ser una manera de contrarestar la pèrdua d’identitat dels pobles, un dels grans motius que refreda una eventual fusió de municipis. Igualment, apunta que hi pot haver més mecanismes fiscals per incentivar la retenció o reincorporació de població al món rural, un dels grans problemes del país. Encara un altre punt col·lateral que aposta per abordar és un estatut de l’electe local que en millori la retribució, ja que avui l’Estat és dels que menys hi dedica a la UE, i alhora en faciliti l’adeu per evitar que s’eternitzi en el càrrec.

Un dels autors, Joaquim Solé, creu que sense tocar l’Estatut tant el Parlament com el govern espanyol tenen marge de millora del finançament local. Segons ell, cal anar molt més enllà amb unes comarques que ara veu “indefinides i a mig camí”, i alerta de la greu manca de secretaris i tècnics locals en molts municipis.