De ben jove va abandonar les Illes per estudiar a Barcelona. És cert que el seu pare li va oferir una bicicleta per tal que no marxés?
Soc d’un poble de pagès de l’interior de Mallorca, Sant Joan, i les nenes no estudiaven. Als sis anys em van fer fora de l’escola perquè ja sabia sumar, restar, multiplicar i dividir. Anava amb el meu pare a fer de pagès. Vaig fer classes particulars fins a fer el batxillerat. Vaig anar a estudiar a Palma amb una beca del patronat d’igualtat d’oportunitats del franquisme. Soc filla única i els pares no volien que marxés d’allà. Primer em va oferir un tocadiscos si no m’examinava de la revàlida de quart. I després em va prometre una bicicleta si no m’examinava per anar a la universitat. Amb les monges vaig aprovar el preuniversitari. Vaig arribar a Catalunya l’any de fundació de l’SDEUB, la Caputxinada... Per mi va ser una alliberació total.
Tenia clar que volia ser metgessa?
M’agradava la medicina però donava per fet que no podria venir a estudiar a Catalunya. El pare em va dir que a tot estirar em deixava estudiar per ser mestra. Em vaig treure el títol de mestra, també la carrera de piano, però jo volia ser metgessa. Li vaig demanar una entrevista personal, al pare, i li vaig dir: “Tinc 19 anys i no me’n puc anar sense el teu permís, però et prometo que el dia que en faci 21 marxaré i no em tornaràs a veure.” Ell em va veure capaç i em va donar permís.
Era una nena rebel?
Rebel no, més aviat tossuda. Quan vull una cosa no paro fins que l’aconsegueixo. Tinc a la vida dues passions, sense comptar la família: la medicina i la política.
Vostè va descobrir l’any 1981 el primer cas de sida a l’Estat espanyol. Com recorda aquella experiència?
La meva tossuderia m’ha influït molt en la medicina. Fins que no tinc el diagnòstic, no paro. A Vall d’Hebron estava com a consultora de dermatologia al departament de medicina interna. Mirava de trobar malalties a través de la pell. Em va arribar el cas d’un malalt que estava molt malament però no li trobaven res. Tenia uns nòduls a la pell i el vaig visitar. En fer la biòpsia va sortir pell normal. Jo sabia que una de les tumoracions malignes que poden enganyar és el sarcoma de Kaposi i a partir d’aquí vam estirar el fil.
Aquell pacient va morir, però en aquests quaranta anys s’ha avançat moltíssim per frenar la malaltia. Que tingui tractament ha provocat una certa relaxació?
Hi ha una certa relaxació, sí. La societat ho ha entomat com una cosa més. Al començament era mortal i afectava gent jove, per això em va impactar tant.
Com viu una metgessa l’esclat d’una pandèmia com el coronavirus?
La vaig veure venir més ràpid. No té cap mèrit. Si has viscut el dia a dia la de la sida, ja veus a venir que pot haver-hi molta gent infectada. Fins que no saps el comportament del virus, no saps l’extensió brutal que pot tenir. És com si veiessis un tsunami abans que l’altra gent.
Es va confinar massa tard la ciutadania?
Era molt difícil, però crec que es va reaccionar ràpid. La població ha de tenir una mínima base per acceptar el tancament. S’ha de tenir molt valor per deixar tota la gent tancada a casa. Una setmana abans jo anava pensant: “Tanqueu-nos ja”, però entenc tota la complexitat de la decisió.
L’any 1995 va fer el salt a la política institucional guiada per l’exalcalde de Badalona Joan Blanch. S’ho va haver de rumiar gaire?
Vam haver de fer dos sopars perquè digués que sí. Abans que en Blanch, l’Ernest Lluch, quan era ministre de Sanitat, em va cridar per treballar al seu equip, però vaig considerar que no estava prou formada encara a nivell mèdic. L’any 1995 jo no volia deixar la medicina i em van dir que a l’Ajuntament no tindria responsabilitats importants. Ho vaig acceptar. Després em vaig trobar que l’alcalde tenia problemes dins del seu grup i em va donar la responsabilitat de mig Ajuntament: tots els districtes, Cultura, Esports i Comunicació.
Quants sopars va necessitar per acceptar l’oferta de Pasqual Maragall per ser consellera de Cultura?
Va ser molt divertit [riu]. Tinc un sisè sentit perquè faig política des dels setze anys. Ja havia estat al govern a l’ombra que va fer Maragall. Li anava dient als meus fills que tenia la mosca al nas. Sonaven dos noms com a consellera de Salut: la Carme Figueras i la Marina Geli. Però jo era l’única que havia exercit professionalment de metgessa molts anys.
Però la van cridar per dirigir Cultura.
Coneixia els moviments de dins del partit i un grup de professionals havien parlat amb en Maragall perquè jo fos la consellera de Cultura. Però també hi havia gent que no em donava suport. Jo tenia clar que la de Salut seria la Marina Geli. Vaig sospitar que em cridarien perquè pensava que en Maragall em volia dins del govern perquè la meva opinió era considerada. Jo deia als meus fills que era poc probable que em cridessin però que existia la possibilitat. Els meus fills em demanaven que no ho acceptés perquè quan era regidora a Badalona no passava ni un cap de setmana a casa.
Quant va trigar a acceptar el càrrec?
Molt poc. Ja tenia 55 anys, així que em podia permetre deixar un temps la feina. Vaig ser l’últim nom que es va fer públic. El dia abans, La Vanguardia publicava el nom de tots els consellers excepte el de Cultura. Això va marcar molt la meva legislatura. Era el punt de major divergència del govern perquè l’acord es va assolir en el darrer instant. La manca de consens et converteix en un conseller feble. Mai vaig sentir pinya al meu voltant. Però el problema no era el meu nom, era que tothom volia aquella conselleria. És la més política d’un govern.
ERC i ICV-EUiA li van fer pagar haver perdut la batalla?
I tant que sí. Si mires quantes vegades em feien preguntes al ple, ho entendràs. Em feien més oposició que els partits que eren l’oposició oficial.
Les tensions internes van ajudar a dinamitar l’acord al voltant de l’art de la Franja?
Jo ho tenia resolt. Però ja havia aconseguit els Papers de Salamanca, i que tanqués aquest tema els semblava massa. Pensa que, sortint de L’Auditori, un piquet d’ERC em va omplir l’abric d’adhesius que deien “Volem els papers”, quan ja ho tenia fet. Aragó estava encantat amb l’acord, però aquí no interessava.
A qui no li interessava?
Va ser un preu que el PSC va pagar. Tothom hi estava d’acord i quaranta-vuit hores abans se m’aparta de les negociacions. La manera de posar fi al conflicte era fer un museu a cada banda i compartir les obres amb exposicions itinerants. I un patronat havia de gestionar l’obra. El PSC potser no li va donar la importància que tenia el tema. No em va ni sorprendre. Els Papers de Salamanca també van a estar a punt de no arribar per culpa dels protagonismes i van arribar en el tercer intent, gràcies a Rubalcaba i a mi.
Què pensa quan ara veu debats tan encesos a les institucions públiques?
Em sap molt de greu perquè crec que tirem enrere en la democràcia. Hem avançat molt en poc temps i no ho hem paït. La cultura democràtica necessita un sediment.
Li dol veure Vox als parlaments?
És clar que em molesta, però si no està declarat il·legal... Em sembla un risc, però també el trumpisme, el que passa a França, la involució a tot Europa...
El 2021 va sorprendre la seva incorporació a Societat Civil Catalana (SCC). S’hi va arrelar per defensar la unitat d’Espanya?
Això forma part de la meva manera d’entendre la política. Hi ha una manca de cultura democràtica i m’he ficat en una associació, res més.
...que té l’origen en Somatemps, una organització d’extrema dreta.
És una associació, això no és Vox.
Tot i que a la presentació de SCC a Barcelona hi havia Santiago Abascal.
Això devia ser abans. No és el que jo m’he trobat. Les associacions canvien molt i podrien parlar de moltes entitats de Catalunya que ho han fet si ens posem en aquest pla. A mi també em sorprenen moltes actituds i respecto absolutament a tothom.
Disculpi la insistència, però en manifestacions de SCC s’ha sentit el ‘Cara al sol’.
Jo no ho he sentit mai. Jo vaig conèixer SCC quan van muntar la manifestació a Barcelona i a l’associació que jo he conegut hi ha gent de tots els partits polítics i no he conegut ningú de l’extrema dreta.
No es pot treballar per la unitat d’Espanya des del PSC?
Això és trampa. Una cosa són els partits i una altra les entitats. Jo m’hi he sumat per treballar per la igualtat de tots els catalans, tant si són independentistes com si no ho són. I pel respecte de l’opinió de tothom, que ara no està passant.
Com es resol la qüestió catalana?
Amb més feina pràctica i més respecte. A tothom. A mi no se’m respecta perquè estic en una associació legal que treballa per la transversalitat i perquè s’ensenyi els castellà a les escoles. Què he fet per merèixer que m’insultin? Jo m’he tornat de dretes amb l’historial que tinc? M’han insultat, m’han retirat la paraula, m’han deixat de saludar pel carrer... A mi m’ha parat una veïna i m’ha dit feixista. Això què és? Jo només he cantat el Cara al sol quan era petita i m’hi obligaven. SCC ha canviat com ha canviat Òmnium i moltes entitats que conec. Per què no es revisa l’Òmnium dels temps passats? Què és aquesta intolerància? Som demòcrates o hem tornat al franquisme? S’ha de poder parlar de tot, però tothom. Per què se m’ha de preguntar si formo part de Societat Civil Catalana? Jo pregunto a la gent si està apuntada al Tennis Badalona i si juga a tennis amb els del PP? No hi ha dret que m’insultin. És una associació legal i privada. Jo aporto un contrapès i una visió diferent. Jo soc la de sempre. Quanta gent no ha canviat de partit? No podem rebaixar la crispació si no hi ha una mica més de respecte per tothom.
Vostè que coneix la realitat de l’àrea metropolitana, creu realment que els nens no aprenen el castellà?
La meva llengua materna és el mallorquí, així que mira si me l’estimo. I si algú em parla en castellà, doncs no tinc cap problema a respondre en castellà. Jo no sabia dir ni una paraula en castellà quan era petita i he estat agenollada a l’escola amb un llibre a cada mà perquè no parlava bé el castellà. Quan em van donar un premi per la bona trajectòria a l’escola, en època de Franco, les monges em van dir que el meu pare no podia venir perquè no parlava castellà, i vaig dir que renunciava a la medalla. A mi ningú em dirà que no defenso el català. I ara el que vull és que ningú se senti rebutjat per la llengua que parla. El que vull és que la gent s’entengui. L’error és convertir el tema de la llengua en una batalla política. I en tot cas, estimula, no obliguis.
Què explica segons vostè la majoria absolutíssima de Xavier García Albiol a Badalona?
D’entrada vull dir que respecto la decisió dels ciutadans de Badalona. Ara bé, tinc dret a estar trista perquè no crec que aquest sigui un bon camí per a la ciutat. Hi ha responsabilitat en tota l’esquerra, que ara ha de fer autocrítica, però no és moment per plorar. Toca reconèixer quins són els lideratges i sobretot fer pinya entre tots. També estic molt trista per Mallorca i les Balears en general, on els governs progressistes han aconseguit moltes millores socials i ecològiques. Ara, amb la pressió turística que hi ha, un govern del Partit Popular pot arribar a ser molt destructiu.