“Cada dia em fan tornar més independentista”

Jo em passejo i la gent està indignada. L’altre dia deia que tinc la sensació que la gent em dona el condol: “Em sap molt de greu”, “A vostè li han fet una gran injustícia”, “Això és una gran vergonya”... Hi ha una situació especial i hi ha cops que entro en un restaurant i la gent es posa a aplaudir.

He rebut tantes trucades, tants missatges... que hi va haver un moment que tenia 2.500 whatsapps per contestar, cosa que és impossible. No puc personalitzar perquè soc incapaç de contestar tot això, però el cert és que estic molt content de com em tracta la gent, dels missatges que rebo i les coses que m’envien.

Ha passat un imprevist, que podia ser previsible però que per mi no ho era i és l’actitud del PP. Ara diuen que és perquè hem fet un acord amb Esquerra, però no, no volen que governi la ciutat una persona a qui han posat l’etiqueta, i no me n’amago, que votaria a favor de la independència.

Al revés. Jo vaig fer una campanya intentant dir que la meva candidatura era el plantejament de diversos partits i jo deia que era un missatge als partits d’obediència espanyola, en el sentit que hem de buscar maneres d’entendre’ns i col·laboració. Aquesta és una teoria que jo tinc de tota la vida i que, desgraciadament, tota la vida ells no volen que sigui veritat. És gent que no vol que governem, vol que desapareguem i s’equivoca. Ho fan molt malament. En aquest cas concret tenen una gran responsabilitat el senyor Collboni, el senyor Daniel Sirera, una immensíssima responsabilitat el senyor Illa i una importantíssima responsabilitat el senyor Núñez Feijóo.

El que hi ha és el senyor Illa, que diu que val tot contra Trias. Jo ja estic acostumat que valgui tot en contra meva. Jo creia sincerament que el PP estava avergonyit del que va fer el 2015 amb el senyor Jorge Fernández Díaz. Creia que tenien una obligació moral envers la meva persona, però jo soc una mica innocent i els importa un rave. Tenen un estil de fer les coses que és: hemos de salvar España, i es creuen que som un perill per a Espanya i del que no s’adonen és que els que faran trontollar Espanya són ells amb aquestes posicions. A mi em fan tornar cada dia més independentista.

Avui estic més convençut que fer un acord amb aquesta gent és més difícil.

El que hem de fer ara és una campanya explicant clarament als catalans que votar el PSC i el PP és anar en contra de Catalunya, tenen una obsessió en contra de Catalunya i ens volen sotmesos i, en ocasions, d’una manera humiliant.

A la vida no es pot descartar mai res, però sí que hi ha un problema gros, de fons, i és que totes aquestes accions creen un desencís en els ciutadans que no entenen que puguin passar coses així. I pensen que de què serveix votar si després us ho pastelegeu. Això posa en evidència el nostre sistema electoral. Crec que tenim un sistema electoral que és legítim però que es presta a un conjunt de disbarats de tot tipus.

Estaria molt bé que hi hagués una segona volta de debò en què es pogués plantejar qui es vol d’alcalde, Trias o Collboni, no estaria malament.

És que és això. Ens hem donat unes eines, que les podem canviar, però això és la democràcia. I als fills i els nets els dic: la vida és així...

De dura, però al mateix temps els dic que hi ha maneres de fer política que són contra les que jo he lluitat sempre. Un dia, en el ple, a la Janet Sanz li vaig dir que la manera que tenia de fer política em fa fàstic. La paraula donada s’ha de mantenir, hi ha uns principis ètics que fan que no hagis de dir segons quines coses.

Mai diuen la veritat. Hi ha gent de qui no et pots fiar mai, i un d’aquests són els comuns. Són gent que creu que té la raó, que els altres estan equivocats i que ells són el progrés. En una reunió amb Ada Colau en què em deia que volia un govern de progrés li vaig preguntar què havia fet com a progressista a Barcelona. Creem activitat econòmica per a la gent més modesta o el que tenim és cada cop més sensesostre, cada cop més gent més pobra, ha baixat el poder adquisitiu. Això és progrés? Progrés és que tothom vagi millor.

Sí, perquè ens posàvem d’acord en quasi tot, i en l’única cosa en què no ens posàvem d’acord és que ell volia ser alcalde. I, en un moment, li vaig dir: “Per ser alcalde s’han de guanyar les eleccions i tu tens el problema que no has guanyat i si vols ser alcalde hauràs de fer coses estranyes.” I ha estat alcalde fent coses estranyes.

El legítim és el que acaba governant. Jo no puc dir que el senyor Collboni sigui un alcalde il·legítim. És un senyor que ha sigut alcalde fent un acte que jo crec que és vergonyós i que és enredant el PP, els ha enganyat.

El PP utilitza Catalunya per intentar guanyar vots a la resta d’Espanya i els guanya anant en contra del que és Catalunya. A mi m’agradaria saber quin és el programa del PSC i el PP per a Catalunya i que no ha de ser igual que el del PSOE i el PP de Madrid. No pot ser que segueixin dient les mateixes barbaritats, no pot ser que al senyor Feijóo se li escapi que a Catalunya hi ha un apartheid lingüístic. Està utilitzant això per guanyar vots i això denota una manera de fer molt deshonesta, perquè saben que diuen coses que no són veritat. Fan una política de pau i confrontació en comptes de buscar una política de pau i d’entesa, que és el que es necessita en aquest país.

Ja hi és ara. El senyor Collboni el primer que ha fet és mantenir tothom als seus llocs. Per tant l’equip de govern ja està, potser canviaran algunes coses. Collboni ha fet una cosa original, que és marxar del govern abans de la campanya, deixant tota la seva gent manant, i fer veure que està en contra de les polítiques de la senyora Colau. El senyor Collboni és capaç de fer màgia i de tenir la cara suficient de no explicar bé les coses.

Hi ha gent enfadada. Ha aconseguit un grau d’indignació. Hi havia un 80% de la població de Barcelona que volia un canvi i s’ha trobat enganyada. Hi ha aquella cançó de “no és això, companys, no és això”, doncs no és això.

Home, és que, com diu Ernest Maragall, acaben dient coses que els haurien de fer pujar els colors a la cara. Perquè acaben reivindicant la figura d’en Pasqual i l’Ernest hi ha un moment en què es molesta perquè tothom sap com va acabar la història d’en Pasqual amb el seu partit i tothom sap quina és la posició de l’Ernest. A la vida hi ha moments en què has de tenir la mínima vergonya de no utilitzar segons quines coses.

[Riu.] No l’he registrada i ara ja em comença a saber greu perquè quan veig que tothom comença a fer samarretes i que hauré de pagar per la meva és una mica curiós.

Vol dir que ja n’hi ha prou, que no ens enredin més. Això ho diu una persona que té 76 anys, que ha tingut una carrera política llarga, amb situacions bones i dolentes... M’he relacionat amb gent de molts partits diferents, amb qui he tingut una entesa magnífica. Hi ha gent a qui li sorprèn que encara parli bé de segons qui però hi ha segons quines actituds i quin tipus de gent que jo dic que ja n’hi ha prou, i l’expressió que jo vaig aprendre de petit, a casa, és “que us bombin”.

El senyor Collboni, el senyor Daniel Sirera, el senyor Illa, que jo crec que ha estat un forjador d’aquest acord amb el Partit Popular.

Ha de reflexionar. Hem demostrat en aquestes eleccions que quan aconseguim anar junts tenim èxit. Quan Junts, el PDeCAT, Demòcrates, Més d’esquerres anem junts, guanyem.

Doncs que hauríem fet autèntiques polítiques de capital de Catalunya. Una bona col·laboració amb el govern de la Generalitat, no posar pals a les rodes i fer una política conjunta. Aquest acord s’ha pogut fer gràcies a una actitud molt positiva d’Ernest Maragall, que jo agreixo molt, i que va generar una sintonia mútua. Ernest Maragall és un senyor de principis, molt tossut, té les idees clares, i ens hem entès bé. Hauríem demostrat que dues persones que són diferents són capaces d’anar de bracet i fer coses conjuntes.

Una oposició seriosa, responsable i, al mateix temps, molt dura. Si el senyor Collboni creu que aprovarà el pressupost amb Junts per Catalunya haurà de fer molts salts mortals.

És molt clar. Vaig dir que si no guanyava marxaria a casa, però no hi vaig avui, encara. Primer hi ha unes eleccions, ordenarem el nostre equip, que és molt potent.

Sí, i de gent molt potent per governar i, per tant, el primer que hem de fer ara és tenir calma, tranquil·litat. A veure com organitzem l’equip, qui serà el portaveu, qui presidirà, i quan tinguem això ben dissenyat, en pau i tranquil·litat de tots, Xavier Trias se n’anirà. Jo sempre dic que en Trias no serà a l’Ajuntament pels torrons i faré el que cal fer, que és donar pas a la nova generació de gent que ha de fer la feina aquests propers quatre anys.

És capaç de qualsevol cosa. És llesta, però és una persona que avui diu una cosa i demà fa tot el contrari.

Sempre procuro expressar-me d’una manera clara. Això, a vegades, em crea problemes en el partit. La gent demana que no l’enganyem i el que va passar dissabte genera una gran desafecció.