La joia republicana que va esquivar el franquisme

Tudela de Segre (la Noguera), 1938. L’exèrcit de la República instal·la una escola militar de sotsoficials en un antic casalot senyorial que el comitè revolucionari de la zona havia requisat dos anys abans als seus legítims propietaris, una família adinerada que l’havia adquirit el 1911. Originalment l’edifici era una propietat agrícola del marquesat de Dosaigües. Se’l coneix com el castell de Tudela. En mans republicanes, la UGT i la CNT hi esculpeixen les seves sigles en carreus de la façana. El 1937 forma part de la defensa passiva a la rereguarda i no és fins al 1938 que l’exèrcit decideix convertir-lo en un lloc d’instrucció de sergents. S’hi formaran tres promocions de 50 sotsoficials entre el maig i el desembre d’aquell any, és a dir, fins que es trenca el front.

L’escola està pràcticament intacta. Una gran pintura mural d’uns tres metres d’alt per sis de llarg presideix la sala principal. Hi apareix un oficial que, amb la pistola a la mà, arenga la tropa republicana que du la bandera tricolor en un assalt contra la Mehal-la marroquina, amb els seus turbants, i la frase “¡Por la independencia de España!”. Dues pintures murals més petites fan al·lusió a la cultura de l’activitat física (una figura humana fa exercici amb el lema “mens sana in corpore sano”) i a la instrucció cultural (“Soldado: capacítate para la guerra y por la paz”).

Es manté la distribució original, amb la cuina, les quadres i el celler a la planta baixa, els despatxos de l’oficialitat, la sala noble amb el mural més gran on s’arengava la tropa quan venia algú important i una aula de formació a la primera planta, i els dormitoris al segon pis.

Les parets parlen. Hi han quedat congelats en el temps dibuixos fets a escala que instrueixen sobre la defensa passiva i la defensa davant d’un atac amb gasos tòxics i elements químics, en concret la iperita. L’aula de formació conserva encara la pissarra i una frase lapidària al damunt que diu “Fidelidad a la República”, així com xuletes dels estudiants anotades amb llapis de carbó a les parets amb tàctiques militars. Igualment, als dormitoris hi ha frases guixades al·lusives a la pau, contra la guerra i anhelant la resistència de Madrid, així com dianes amb què passaven el temps mort, una caricatura d’un oficial que porta la gorra, l’uniforme, una estrella de cinc puntes al pit i fuma una gran pipa, i dues àncores dibuixades que fan referència a l’arribada de la 94a brigada d’infanteria de marina com a reforç quan es va trencar el front.

“És una càpsula del temps, ha quedat intacta. D’escoles militars de l’exèrcit popular no tenim constància que se’n conservi cap més”, contextualitza l’historiador Xavier Reñé. “De fet, ja està museïtzat, perquè a través de les parets es pot fer una lectura directa de l’ús de l’immoble i de la gent que hi va passar”, constata Reñé.

Algú la va batejar com la Capella Sixtina de la Guerra Civil i el nom ha fet fortuna entre riures per sota el nas dels veïns. Crida l’atenció que només deu anys després del final de la guerra, aquesta joia de la corona del patrimoni republicà fos protegida com a bé cultural d’interès nacional (BCIN). L’any 1949, en ple franquisme.

Reñé té una explicació plausible. Amb la caiguda de la República la casa va tornar a mans de la família que l’havia adquirit el 1911, que és també la propietària actual. “Com que és una família coneguda de dretes, conservadora, de la zona, amb moltes posicions agrícoles, malgrat que les autoritats franquistes de postguerra sabien l’ús que s’havia donat a l’immoble, com que va ser requisat i després es va retornar a la família propietària i era molt ben considerada, tenia molt bons informes, ningú no va anar allà a veure com estava l’edifici ni què és el que hi havia a dins”, reflexiona l’historiador. Segons l’estudiós, el cap de família tampoc no va tenir interès especial a suprimir les pintures, “va dir que allò havia passat i que quedés allí com a constància, amb molt bon criteri, perquè un altre ho hauria emblanquinat tot perquè eren els que els havien expropiat la casa”.

Ara la zona està regada pel canal Segarra-Garrigues, però en aquell moment tot era conreu de secà. Els propietaris van utilitzar el castell com a magatzem de cereals. I aquest va ser un altre dels factors clau que van contribuir a salvar les pintures, ja que el gra absorbeix la humitat. “Si alguna cosa s’ha de reconèixer als propietaris és que han tingut cura de mantenir els grafits i les pintades, perquè ja es veu que les parets han estat pintades, però quan hi havia un grafit el resseguien per les vores i es veu claríssimament que allò ho han respectat”, aplaudeix el secretari de l’associació cultural La Palanca, Ramon Giribet.

Tanmateix, el temps no passa en va. Segons va constatar la bibliotecària d’Artesa de Segre, municipi al qual pertany Tudela, Fina Solans, la teulada està molt deteriorada. “L’última vegada que hi vaig entrar tenia goteres i s’hi han de fer actuacions ràpides. Al segon pis, el sotateulada, on hi havia les habitacions dels estudiants, s’està degradant, s’hauria de fer alguna cosa”, alerta Solans. La bibliotecària va ser una de les impulsores de les recreacions històriques que se celebraven abans de la pandèmia al castell per donar a conèixer el valuós patrimoni de Tudela. S’hi van fer visites guiades i exposicions que van tenir molt bona acollida. Era l’any 2009.

“Sorprèn que en ple franquisme es protegís un bé republicà. Però l’any 1949 es van protegir molts béns en bloc i potser per aquí va colar”, imagina Solans.

Fa anys que la casa està en venda. L’immoble apareix en un conegut portal de compravenda d’habitatges a un preu d’entre 95.000 i 129.000 euros, molt inferior al que es demanava fa un temps. Al poble es diu que havia arribat a costar entre 300.000 euros i mig milió, segons les fonts. Però un particular hi podria fer ben poca cosa, a causa de la protecció patrimonial.

Així, la casa pairal espera el dia que les administracions es posin d’acord perquè passi a mans públiques.Fa anys que diferents governs municipals han fet gestions en aquest sentit. Hi ha hagut converses amb la Generalitat i fins i tot amb la UGT, però fins al moment, res no ha fructificat.

“Haurem d’exigir tant a l’Ajuntament com a les institucions superiors que facin un esforç per entendre’s amb els propietaris i poder convertir l’edifici en un centre d’interpretació de la Guerra Civil.” Són paraules de Giribet en un article a la revista de l’associació l’any 2009. “Us imagineu tot aquest patrimoni ben condicionat, ben senyalitzat, ben museïtzat...? Amb uns horaris i uns guies de cap de setmana i festius, amb la possibilitat de visites concertades per a grups entre setmana, amb els mitjans de difusió adequats... Nosaltres sí”, continuava. Ara, el 2023, Giribet lamenta que “l’Ajuntament fa anys que ha intentat buscar alguna sortida, que alguna administració superior es faci càrrec de l’adquisició d’aquest edifici, però no se n’ha sortit”. “Les altres administracions no han estat per la feina i així estem, ho anem arrossegant. El propietari no s’ho pot treure de sobre i l’Ajuntament diu que no ho pot comprar”, hi afegeix.

Reñé recorda que l’anterior alcalde deia que el consistori no tenia capacitat econòmica per assumir un projecte d’aquesta envergadura: “Excuses, perquè de fet van assumir altres projectes prou importants i aquest no.”

El nou govern municipal sorgit del 28-M, d’Artesa pel Canvi, també manté que no té diners per fer front a l’adquisició. Tot i això, es proposa treure l’immoble de l’estancament actual i ja ha mantingut contactes amb la propietat per acompanyar-la a trucar a la porta de la Generalitat i de la Diputació de Lleida per desencallar la compra. Segons recorda la nova regidora de Cultura, Eva Maza, Artesa és un municipi amb 21 nuclis agregats i “el que per una banda és riquesa en patrimoni, des del punt de vista econòmic és un desastre perquè hi ha molta despesa de manteniment”. Tot just fa un mes que són al govern. “A l’Ajuntament no hi ha diners per comprar-lo, però entenem que és un edifici important que ha de passar a ser propietat pública”, insisteix Maza, que vol donar un nou impuls en aquest mandat perquè així sigui. “De trinxeres i búnquers n’hi ha a molts llocs, però d’escoles de sotsoficials, no”, resol.