“Cap supervivent pot esborrar el trauma d’Hiroshima”

Vaig fer tots els possibles per transmetre’ls el missatge i que escoltessin la història d’una supervivent: no hi ha cap supervivent que pugui esborrar aquest trauma dels records. Molta gent, com jo, en comptes d’odiar l’enemic, es va culpar a si mateixa per no haver pogut ajudar o salvar els seus fills i la gent del voltant. Els vaig explicar, per exemple, que tinc molts traumes d’aquell dia: se suposa que no s’ha de donar aigua a les persones que estan patint després de produir-se l’impacte atòmic, però jo no ho sabia: al meu voltant algunes persones que fugien dels efectes de la bomba em van demanar aigua, jo els en vaig donar i dues van caure mortes davant meu. Aquest trauma el portaré sempre amb mi i mai no el podré esborrar.

Poc després de la fi de la guerra, es va imposar una censura fèrria per part dels Estats Units que ens va mantenir en silenci. Ens van dir que no diguéssim a la gent que érem a Hiroshima en aquell moment, ja que, si explicàvem que havíem presenciat el bombardeig atòmic, ningú voldria casar-se amb algú que hi hagués estat exposat. Les mares no podien dir-ho als fills perquè estaven molt preocupades per quina mena de resultat negatiu podria sorgir en el futur per a ells i els seus nets: estaven molt espantats i ningú gosava dir que havia sobreviscut a la bomba. També va ser molt dolorós veure nadons que van patir l’impacte de la radiació de la bomba atòmica abans de néixer i van néixer amb retard mental, i molts amb càncer. Encara ens preguntem per què en un instant va haver de morir tanta gent: són coses que mai no podrem oblidar.

Es va fer un petit pas que molts supervivents de la bomba atòmica encara creuen que és molt petit: cal que s’exerceixi més pressió sobre l’abolició de les armes nuclears. El primer que cal és conèixer la realitat i aquest és un primer pas per a la pau. El fet que els líders vinguessin al Museu d’Hiroshima i coneguessin de primera mà aquesta realitat és un gran pas i va ser molt bo que així fos. En aquesta cimera, també em vaig adonar de la importància del paper que tenen els mitjans de comunicació, per la qual cosa sempre demano que expliquin a la gent dels seus països el testimoni d’una supervivent com jo.

Fa molta por, perquè s’estan usant les armes nuclears per crear amenaces, i el fet que hi hagi la possibilitat d’utilitzar-les és aterridor, sigui una bomba atòmica o tàctica. La mida és igual: serà el començament del col·lapse del món.