anàlisi
Violència narco i política a l’Equador
L’assassinat de Villavicencio evidencia la magnitud de la infiltració del narcotràfic al país
El narcotràfic s’ha instal·lat a l’Equador. Situat entre Colòmbia i el Perú, els principals productors de cocaïna del món, el país sud-americà és un escenari apetitós per als càrtels, sobretot mexicans, com els de Sinaloa o Juárez. L’Equador té costes cap al Pacífic, institucions molt dèbils i una economia dolaritzada, escenari ideal per al blanqueig d’actius.
El narcotràfic s’ha infiltrat en la política i les forces de seguretat a còpia de diner negre, violència i extorsions. L’assassinat, dimecres passat, del candidat presidencial Fernando Villavicencio ha estat només l’evidència de la magnitud que ha assolit aquesta presència.
Villavicencio va rebre un tret al cap quan sortia d’un míting de campanya a bord del vehicle en què es traslladava. Ja havia denunciat amenaces de mort per part d’un grup narco que, segons va dir, estava vinculat al càrtel de Sinaloa, amb presència a l’Equador des de fa més de quinze anys. Va mencionar un capo, a qui va anomenar Fito, disgustat perquè insistia a anomenar-lo, durant la campanya, com el seu enemic a vèncer.
Villavicencio es proclamava ariet de la lluita contra la corrupció i el narco, una promesa que basava en els anys de denúncies com a periodista. Una de les més sonades, vinculada a una xarxa de suborns, va acabar amb la condemna a vuit anys de presó de l’expresident Rafael Correa (2007-2017). Correa viu exiliat a Bèlgica denunciant un muntatge judicial en contra seu i no pot tornar al seu país. Tot i les amenaces, Villavicencio no utilitzava cotxe blindat ni armilla antibales. El seu guardaespatlles va actuar d’una forma tan amateur –no va protegir el flanc lliure del vehicle, per exemple– que va quedar sota sospita, almenys, de complicitat en el crim.
L’Equador elegirà nou president el pròxim 22 d’agost. Són unes eleccions anticipades, que buscaran recuperar la normalitat democràtica després de la decisió del president, Guillermo Lasso, de dissoldre el Congrés i avançar els comicis.
Villavicencio es va llançar aleshores a la cursa, aprofitant que, com a diputat, havia aconseguit una certa notorietat pública. Anava quart en els sondejos, lluny de la favorita, Lucía González, la candidata amb què el correisme pretén tornar al poder. Lasso es va afanyar a vincular la mort de Villavicencio amb un intent del “crim organitzat” per “sabotejar” les eleccions. Però no està gens clar a qui beneficia això.
El correisme, amb Correa com a líder a l’ombra, odiava Villavicencio per qüestions òbvies, però no treu profit d’un procés electoral que s’ha enfonsat en la violència.
Lasso ni tan sols és candidat, i si bé Villavicencio era percebut com el seu favorit, estava lluny de tota possibilitat d’èxit. Apareix, llavors, el narcotràfic, que guanya quan les aigües es remouen i l’anarquia s’apodera de l’estat.
