Margarida Abril, camarada fins al final

No tots, com diria l’avi Siset, van “estirar fort per aquí i fort per allà” perquè l’estaca caigués. N’hi ha que ho van fer més que d’altres, n’hi ha que no ho van fer gens i n’hi ha que van aferrar-s’hi tan fort com van poder perquè no cedís. De fet, encara n’hi ha que van amb el martell a la mà per tornar-la a clavar. Entre els que van deixar la pell perquè Franco no morís al llit hi ha molts comunistes catalans, malgrat que acabessin tots barallats o gairebé. Margarida Abril i González (Argentona, 1910) va morir de manera sobtada avui fa vint anys. Aquest és un nom que hauríem de retenir en la nostra memòria democràtica, més enllà del carrer que li van dedicar al seu poble. Paradoxalment tots els companys de viatge que va anar perdent per raons ideològiques es van aplegar –Santiago Carrillo i tot– a la seva cerimònia de comiat, un acte multitudinari a Mataró de reconeixement que tal volta va ser tardà.

La lluita d’Abril va ser no només de classe, també per l’alliberament de les dones i per l’alliberament nacional, un tabú en moltes organitzacions d’esquerra. A casa va saber de ben petita què era i significava el moviment obrer. El seu pare, originari de Sant Hilari, va ser un dels fundadors de la Unió de Rabassaires del Maresme, va ser membre d’un primerenc PSOE i va ser un dels fundadors del Partit Comunista a la comarca. De jove ella va anar a treballar a la indústria tèxtil de Mataró. Va quedar imbuïda pel clima revolucionari i es va afiliar a la CNT. Va ser líder en algunes de les vages i, per això mateix, li va costar trobar feina. Quan va arribar la República va ser de les més revolucionàries de les Joventuts Comunistes del Maresme. Després dels fets d’octubre del 1934 van organitzar-se per reclamar l’alliberament de Companys i els presos polítics. En plena democràcia republicana ja vivien en la clandestinitat política.

Com a líder de la Joventut Comunista va participar en la fundació del PSUC (1936). Durant la Guerra Civil va anar al front d’Aragó per ajudar les joventuts de l’exèrcit. Va participar en primera línia en la retirada de les unitats i va tocar fugir a un exili duríssim. Primer va acabar al camp d’Argelers però va poder fugir i després d’un llarg periple va embarcar cap als EUA i després cap a Mèxic. Hi va conèixer el seu futur marit, Josep Serradell Román, comunista com ella. Va tornar a Barcelona, però la continuaven buscant i va fugir a París, on va esdevenir una de les líders del PSUC i del PCE, que anaven de bracet. Va integrar-se en els moviments feministes que sorgien de París i de tots els moviments de l’esquerra europea. Va organitzar multitud d’actes culturals, com ara concerts dels grans noms de la Nova Cançó, per ajudar la Resistència, es va reunir amb Josep Tarradellas però el Maig del 1968 va canviar la seva visió de la lluita política. Aquella revolució va fracassar, entenia ella, per les divisions polítiques dels partits d’esquerra.

Després van arribar les batusses al PSUC i el PCE sobre la integració al nou eurocomunisme, allunyat dels règims que controlava l’URSS. No hi va estar d’acord. Amb altres companys va mantenir-se ferma a allò que entenia com a vertadera lluita de classes i va fundar el Partit Comunista de Catalunya, del qual va formar part del comitè executiu pràcticament fins al dia de la seva mort. En un llibre publicat en memòria seva, D’un roig encès, una altra històrica militant comunista i antifeixista, Neus Català, va resumir en poques paraules què havia significat Margarida Abril: “Ha dedicat tota la seva vida a lluitar contra la injustícia i per la defensa per la dignitat humana; no hi ha prou medalles i homenatges per condecorar-la.”